Les solanàcies

Solanàcies. 1 Arç intricat (Lycium intricatum): a branca amb nombroses espines, fulles petites i carnoses i flors de corol·la tubulosa (x 0,5); b detall d’una flor, amb el tub molt llarg i els lòbuls patents (x 3). 2 Tabac bord (Atropa belladonna,): a fragment d’una branca de fulles ovades i flors curtament pedunculades (x 0,5); b detall d’un fruit madur envoltat pel calze persistent (x 0,5). 3 Tabac de jardí (Nicotiana glauca): a branca amb inflorescències terminals i fulles ovades (x 0,5); b detall d’una flor amb la corol·la llargament tubulosa i el calze curt (x 15). 4 Morella (Solarium nigrum): branca amb flors i fruits (x 0,5). 5 Estramoni (Datura stramonium): detall del fruit eriçat de punxes que s’obre en quatre valves, amb les restes del calze a la base (x 0,5). 6 Jusquiam (Hyoscyamus albus): a detall d’una flor amb la corol·la lleument zigomoría i els cinc estams curtamient exserts (x 1); b calze acrescent seccionat per a mostrar la càpsula bilocular oberta (pixidi), amb nombroses granes (x 1,5).

Eugeni Sierra

Comprenen més de 2500 espècies, herbàcies, arbustives o arbòries, esteses arreu del món, però especialment ben representades a l’Amèrica central i meridional. Les solanàcies inclouen plantes tan comunes i de valor econòmic tan gran com la tomaquera (Lycopersicum esculentum), l’alberginiera (Solanum melongena) i la pebrotera (Capsicum annuum), cultivades pels seus fruits comestibles, molt apreciats. Entre les solanàcies hi ha plantes tòxiques, d’elevat contingut en alcaloides, com el tabac (Nicotiana tabacum), que posseeix nicotina, o la belladona (Atropa belladonna), rica en atropina. Malgrat les propietats medicinals d’algunes de les espècies, les solanàcies no s’han d’emprar en medicina popular, ja que el seu ús pot ser molt perillós. D’altres plantes de la família, com les petúnies (Petunia) o Cestrum parqui es planten als jardins com a ornamentals. Les solanàcies tenen les tiges erectes o enfiladisses i les fulles esparses. Sovint presenten fenòmens de concaulescència i recaulescència consistents en la soldadura dels peduncles o dels pecíols amb les tiges. A conseqüència d’aquests fenòmens, les flors i les fulles s’insereixen aparentment en punts altres que l’axil·la de les fulles, o els nusos, com fora normal. Les flors, solitàries o agrupades en inflorescències cimoses, són hermafrodites i pentàmeres. El pistil, bicarpel·lar, es disposa de forma obliqua respecte a la resta de la flor. Aquesta alteració de la simetria va acompanyada, de vegades, de corol·les lleugerament zigomorfes. A l’ovari es poden desenvolupar falsos septes, i el fruit és una càpsula o una baia que té, en aquests casos, quatre o més cavitats.

No és pas menys coneguda la patatera (Solanum tuberosum), conreada pels seus tubercles caulinars, les patates, molt rics en midó. Les primeres patateres plantades a Europa foren importades de l’Amèrica del Sud cap a l’any 1570. De primer, aquesta planta fou utilitzada només com a ornamental, i fins al principi del segle XVIII no se’n generalitzà el consum a l’antic continent. Les patates que hom cultiva actualment corresponen a la varietat típica de Solanum tuberosum. De les nombroses espècies andines deSolanum productores de patates, ben poques es poden cultivar en països allunyats del seu lloc d’origen, ja que la formació dels tubercles només es produeix si la planta està sotmesa a un determinat fotoperíode, relacionat, lògicament, amb la latitud.

Entre les solanàcies que fan fruits en baia, citarem en primer lloc algunes espècies del gènere Solanum, que dona nom, precisament, a la família. La morella (S. nigrum) és un herba anual de flors blanques i fruits de la grandària d’un pèsol, vermells, ataronjats o negres a la maturitat. Comprèn, en realitat, un cercle de races poc o molt diferenciades, considerades com a varietats, subespècies o, fins i tot, espècies. La morella és pròpia de terrenys remoguts i ruderals; a les contrades càlides floreix gairebé tot l’any. La dolçamara (S. dulcamara) té les tiges enfiladisses, d’1 o 2 m de llargada, les fulles generalment compostes de folíols acuminats i les flors de color lila. El nom li ve del gust, primer amarg, i després dolç, que tenen les seves tiges. Es fa als boscos de ribera, als fondals, als marges humits, etc., gairebé a tots els Països Catalans. Les metzines de pometa (S. sodomaeum), són d’origen africà, però es troben naturalitzades a les illes Balears, al País Valencià i, tot i que molt més rarament, a la part meridional del Principat. Es tracta d’una mata de flors liloses i tiges cobertes d’espines groguenques. Les fulles, més o menys lobulades, presenten també espines als nervis principals. Aquesta espècie és pròpia d’indrets nitrificats, vores de camins, erms, etc.

El tabac bord, anomenat de forma més erudita belladona (Atropa belladonna), és una planta més aviat rara al nostre país, que es fa, de manera esparsa, en alguns indrets dels Pirineus i de les muntanyes Catalanídiques. Té connotacions màgiques per les seves propietats medicinals i conté, entre d’altres substàncies, atropina i escopolamina, alcaloides que actuen inhibint el sistema nerviós vegetatiu. Refregant els ulls amb fulles de belladona es paralitzen els nervis que contrauen l’iris i, pertant, la pupil·la queda dilatada; aquesta propietat de l’atropina és aprofitada pels oculistes per a fer reconeixements de l’interior del globus ocular. La infusió de tabac bord, presa fins i tot en quantitats relativament petites, pot bloquejar els nervis de l’esòfag i fer impossible la deglució d’aliments. La belladona és una herba rizomatosa, que pot fer més d’1,5 m d’alçada, molt ramificada i de fulles grosses, poc o molt ovades. Les flors, de color porpra fosc, tenen forma d’esquellot. El fruit és una baia negra i lluent, de la grandària d’un pèsol o una mica més. Es fa en ambients forestals, principalment al país de les fagedes i de les avetoses, però n’ocupa precisament els llocs oberts, per exemple les clarianes o les vores de camins.

La bufera arbustiva (Withania frutescens) i l’arç de tanques (Lycium europaeum) són arbusts termòfils que també fan el fruit en forma de baia. La bufera arbustiva té les fulles enteres, esparses o agrupades en feixos i peciolades; les flors són de color groc pàl·lid i el fruit, verdós a la maturitat, queda inclòs dins el calze acrescent que l’envolta. Aquesta espècie es fa a les màquies litorals del País Valencià i de les illes Balears. L’arç de tanques (L. europaeum) és molt ramificat i espinós i té les fulles més o menys lanceolades; fa unes flors allargades, en forma de trompeta, violàcies o blanques. Es troba plantat esparsament a les tanques i es fa, més rarament, als matollars i a les màquies. Molt afí de l’arç de tanques és l’arç intricat (L. intricatum), arbust espinós de fulles carnoses més aviat petites, propi del migjorn valencià i de les Balears.

Dins les solanàcies de fruit capsular hi ha els gèneres Hyoscyamus, Datura i Nicotiana. El jusquiam comú (Hyoscyamus albus) és una planta coberta de pèls glandulosos que la fan molt enganxosa. Té les fulles peciolades, irregularment dentades i les flors groguenques, zigomorfes, fent raïms terminals; el fruit és una càpsula, situada al fons del calze acrescent i coriaci, que s’obre per una mena de tapadora (pixidi). El jusquiam viu en indrets ruderals a les contrades mediterrànies. Als Pirineus, en hàbitats semblants, s’hi fa el jusquiam negre (Hyoscyamus niger), herba anual o biennal, més alta que la precedent, de flors groguenques, nervació porpra i fulles sèssils. Ambdues espècies tenen un contingut en alcaloides semblant a la belladona, però posseeixen, a més, hiosciamina. Una propietat molt curiosa del jusquiam, sens dubte utilitzada en l’antiguitat per bruixes i encantadors, ésla de provocar a qui es troba sota els seus efectes la sensació d’ingravidesa i, per tant, la impressió d’estar volant. Actualment aquesta planta s’utilitza en la fabricació de preparats antiasmàtics.

L’estramoni (Datura stramonium), de composició i propietats medicinals semblants a les de la belladona i el jusquiam, s’ha utilitzat també contra l’asma, tot i que el seu ús és perillós en medicina popular. Originari d’Amèrica, es troba a les contrades mediterrànies i en una part de l’estatge montà del Principat i del País Valencià. Viu en indrets remoguis i ruderalitzats, als horts, als erms, als arenys, etc. Pot fer més d’1 m d’alçada, tot i essent una planta anual. Té les fulles grosses, de marge irregularment dentat, i la corol·la, en forma d’embut, de color groc o porpra. La càpsula, de la mida d’una nou grossa o poc més, és formada per quatre cavitats.

A les parts més càlides de la franja litoral, especialment al migjorn valencià i a les Balears, s’hi fa, subespontani o naturalitzat, el tabac de jardí (Nicotiana glauca). Es tracta d’un arbust alt, totalment glabre i glauc, de flors de color groc pàl·lid, llargament tubuloses i amb uns lòbuls corol·lins molt curts. Aquesta planta pertany al mateix gènere que el tabac (N. tabacum) cultivat en alguns indrets dels Països Catalans com, per exemple, a Andorra. El tabac és originari de la part nord-oriental de l’Argentina i de Bolívia, però ja es trobava estès gairebé per tota l’Amèrica del Sud quan hi van arribar els primers conqueridors. És una planta generalment herbàcia, de fulles molt grans i de flors tubuloses, de color blanquinós i amb l’àpex sovint rosat. De les fulles, convenientment seleccionades i elaborades, se’n fan cigars, cigarretes i picadura. Tota la planta té un contingut elevat de nicotina, un alcaloide molt tòxic. L’organisme dels fumadors acaba habituant-se a la nicotina, però no per això aquesta substància deixa de ser nociva. En petites quantitats el tabac actua com a estimulant del sistema nerviós.