Ernest Costa
A cavall entre les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida, Mariola és una de les serres més extenses del País Valencià, i una de les més conegudes en l’àmbit popular i científic. La bellesa i agressivitat dels seus paisatges i l’indubtable valor del seu patrimoni natural l’han dotada d’una merescuda fama, i han fet d’ella un símbol d’identificació els habitants dels pobles que viuen als seus peus.
La serra de Mariola està constituïda quasi exclusivament per materials càlcics, majoritàriament calcàries, dolomies i margues cretàcies. Només puntualment poden trobar-se alguns afloraments triàsics (argiles del Keuper) i juràssics. Les valls que l’envolten estan cobertes per margues blanques del Miocè. L’estructura de la serra correspon a un anticlinal en xampinyó, amb la volta parcialment enfonsada i amb direcció SW-NE. L’extrem nord-oriental de Mariola queda tallat per una falla de quasi 1000 m de salt, corresponent a l’arc periclinal que s’estén entre Muro del Comtat i Cocentaina; és en aquest sector on hi ha les altures màximes i la major abruptuositat paisatgística. El punt culminant de Mariola el constitueix l’alt de Montcabrer, que amb els seus 1389 m és un dels cims més importants de les comarques del sud del País Valencià. Altres punts culminants del massís, situats també a la vora septentrional i oriental d’aquest, són les Penyes Monteses (1350 m), el Comptador (1232 m) o el Portí d’Alfafara (1086 m). En avançar cap al sud-oest, la serra perd en gran mesura l’agressivitat abans al·ludida, i es conforma un relleu més suau, tot i que les cotes principals són al voltant dels 1000 m d’altitud.
L’aigua és una de les grans riqueses naturals de la serra: pertot arreu sovintegen fonts i brolladors, molts del quals ragen tot l’any amb un cabal important. A més, les aigües de Mariola donen lloc a tres rius importants: el Vinalopó, l’Alcoi i el Clariano. D’altra banda, cal destacar la riquesa paleontològica de la serra: almenys nou jaciments de fòssils, alguns d’ells de primera magnitud (com els del barranc de l’Esquerola, a Cocentaina, o el Puntal de la Mina, a Alcoi), han estat catalogats fins ara a la serra.
Mariola atresora també un ric patrimoni històric i cultural. Més de 50 jaciments arqueològics s’han descobert fins ara en la zona, els més antics dels quals es daten al Paleolític. La presència islàmica queda palesa en els nombrosos castells i construccions defensives que apareixen en la serra; actualment encara perduren algunes d’aquestes construccions (com els castells de Cocentaina, Barxell, Mariola i Vinalopó), en un estat divers de conservació. Els masos (que representen la forma tradicional de propietat rural a la serra, basada en un cultiu extensiu de secà) són l’element arquitectònic més característic del paisatge mariolenc. Alguns d’aquests habitatges són notables per les seves característiques arquitectòniques, i en qualsevol cas constitueixen un magnífic exemple de l’arquitectura popular d’aquestes comarques. Finalment, s’ha d’esmentar la presència, a les cotes superiors de la serra, dels coneguts pous de neu, localment anomenats caves. Aquestes peculiars contruccions representen un testimoni de l’antiga activitat del comerç de la neu, i constitueixen vertaderes joies històriques i arquitectòniques; un bon exemple n’és la Cava Arquejada o d’Agres, sens dubte la més coneguda de la serra.
Mariola, paradís per als botànics
Ramon Dolç
Mariola és ben coneguda des d’antic per la varietat i riquesa del seu poblament vegetal. Ara bé, més que en l’originalitat o exclusivitat de les seves espècies, la popularitat florística de la serra es basa en l’abundor i diversitat de les plantes que, des d’un temps immemorial, han estat utilitzades com a medicinals o aromàtiques. En qualsevol cas, l’interès botànic de Mariola no és rebutjable: prop de mil dues-centes espècies diferents —una xifra respectable— componen el catàleg de la flora de la serra.
Abans que la pressió de l’home no s’hi fes palesa, la major part de Mariola era coberta per masses forestals, principalment carrascars i, més puntualment, boscos mixtos amb roure valencià i freixe de flor; actualment, els boscos autòctons s’han fet molt escassos i resten protegits en alguns indrets arrecerats on, al costat de les espècies esmentades, n’apareixen d’altres com la blada, la moixera i fins i tot el teix, arbre del qual es conserva una petita però interessant població a l’indret conegut com la Teixera d’Agres, a l’obac de la serra.
Les bosquines es troben representades sobretot per coscollars, on al costat del coscoll o garric són freqüents el matapoll, l’arçot, el càdec, la savina, l’arboç i, a les zones més baixes, el llentiscle. En situacions més fresques, la bosquina està dominada per la ginesta patent, acompanyada per la noguerola, el corner o l’espantallops (Colutea arborescens). A les brolles, molt esteses actualment per tota la serra, prosperen la major part de les tan apreciades plantes aromàtiques i medicinals. Entre les espècies més característiques es pot esmentar el bruc d’hivern, el romaní, la farigola (Thymus vulgaris), la pebrella (T. piperella), la gatosa, l’argelaga i diferents estepes. A les zones més altes i fredes de la serra creixen els salviars, on amb la sàlvia Salvia blancoana subespècie mariolensis apareixen l’eriçó (Erinacea anthyllis), la dafne oleoide (Daphne oleoides), Satureja intricata o l’espígol mascle o barballó (Lavandula latifolia). Molt sovint, brolles i bosquines s’acompanyen amb un estrat arbori de pins, sobretot de pi blanc però també de pi pinyer o ver i fins i tot pinastre, arbres que han vist molt afavorida la seva extensió a la serra d’ençà les repoblacions que s’hi han realitzat.
La vegetació rupícola és un dels aspectes més destacats pel que fa a la flora. Als paretons del Montcabrer hi ha una interessant comunitat, rica d’endemismes, amb espècies com el te de soqueta (Potentilla caulescens), Jasione foliosa, Erinus alpinus, Arenaría grandiflora, Hieracium mariolense o Linaria cavanillesii. En general, la participació d’espècies endèmiques iberollevantines en la flora de la serra és notable, amb tàxons tan interessants com poden ser Galium valentinum, Leucanthemum gracilicaule, Cirsium valentinum, Saxífraga corsica subespècie cossoniana, Lathyrus tremolsianus, Linaria depauperata, Biscutella montana i Centaurea mariolensis.
Una fauna destacable
Encara que molt menys coneguda que la flora, la fauna hi manté uns nivells de diversitat i importància remarcables. Cal destacar sobretot l’àmplia gamma de rapinyaires que encara avui poden trobar-se a la zona: les àguiles daurada, cuabarrada i marcenca, el falcó pelegrí, el xoriguer, l’esparver, l’astor o l’aligot entre les diürnes, i el duc, el gamarús, els mussols comú i banyut, l’òliba i el xot o banyudet entre les nocturnes. No obstant això, són moltes les espècies que hi sobreviuen de manera precària. Molts mamífers carnívors (teixó, turó, fagina, gat salvatge), la major part dels rapinyaires mencionats, i fins i tot animals tan agradables a l’home com molts petits ocells o el mateix esquirol han passat de ser relativament abundants anys enrere a desaparèixer o escassejar extremament.
Estat de conservació
Els problemes ambientals que pateix la serra són, en general, els mateixos que afecten molts dels espais naturals valencians. Els incendis forestals han estat un vertader flagell que en els deu darrers anys ha destruït a la Mariola més de 4000 ha arbrades. La causa, en la major part dels casos, és la mà irresponsable de l’home. A això cal afegir els efectes, encara vigents, d’una política forestal equivocada —o simplement inexistent— i l’obertura indiscriminada de pistes i camins forestals. Un segon aspecte de l’acció de l’home és la proliferació d’habitatges de segona residència en diversos indrets de la serra, construccions anàrquiques (i en molts casos il·legals) que comporten una greu alteració, no sols per la seva situació sinó per les obres urbanístiques que se’n segueixen i per la manca, en moltes ocasions, de qualsevol infrastructura de sanejament.
Molts altres factors reflecteixen una considerable pressió humana i augmenten, en major o menor mesura, la progressiva degradació de la Mariola. Entre aquests, poden ser esmentades la cacera indiscriminada (que abat moltes vegades espècies beneficioses per a l’home o en perill de desaparició), la contaminació de les aigües de rius i aqüífers, les pedreres i les transformacions agràries, la realització de tales il·legals o l’extracció abusiva de fusta i plantes aromàtiques.
Consells per al visitant
Mariola és una serra relativament accessible i amb gran diversitat d’ambients, i per tant ofereix al visitant moltes i variades opcions. Des de qualsevol dels pobles situats als peus, o des de la carretera local que la travessa de SE a NW, són múltiples les possibilitats d’accés, tant en vehicle com (l’opció preferible) a peu. Des d’Agres, una pista forestal ens condueix fins a la Cava Arquejada, situada a 1200 m i una de les construccions més representatives de la serra. Des d’aquest punt (al costat d’un refugi de muntanya del Centre Excursionista d’Alcoi), hom pot emprendre diverses excursions a peu: Montcabrer, Cava de Don Miguel, Mas de la Foia Ampla, Mas del Racó Llobet, la Teixera d’Agres, etc.
A la rodalia d’Alcoi, cal visitar el barranc del Cing, congost dominat per impressionants cingleres. La font de la Coveta, entre Banyeres i Bocairent, és un indret pintoresc, de vegetació esponerosa, on neix el riu Vinalopó. Des de Cocentaina, i un cop situats al paratge de Sant Cristòfol, una senda (en realitat, un antic assagador) ascendeix fins a Montcabrer en un recorregut sembrat de fonts i amb magnífiques vistes sobre la vall del riu d’Alcoi. La font de Mariola, adjacent a la carretera d’Alcoi a Bocairent i al bell mig de la serra, és un altre punt a partir del qual pot iniciar-se una visita més detallada. D’altra banda, la senda de gran recorregut GR7 ofereix una bona possibilitat per a l’excursionisme en travessar la serra des d’Agres fins a Alcoi.