L’extensió de la recerca faunística a les comarques del sud de Catalunya ha permès localitzar espècies d’afinitat meridional. Un bon exemple és el zigènid Jordanita vartianae, un endemisme ibèric de distribució sudoriental, descobert recentment a les muntanyes de Prades.
Albert Miquel.
En l’àmbit de Catalunya, la recerca de lepidòpters nocturns ha estat assumida, els darrers anys, per la Societat Catalana de Lepidopterologia (SCL), activa des de l’any 1978, mentre que a la Catalunya del Nord, aquest mateix paper ha estat desenvolupat per l’Associació Rossellonesa d’Entomologia (ARE), fundada l’any 1990. En el cas de l’arxipèlag balear, la recerca ha anat principalment a càrrec de lepidopteròlegs catalans o d’altres procedències, i al País Valencià, els estudiosos han estat vinculats a la universitat i al Museu Valencià d’Història Natural.
La contribució més important de la SCL és la suma de tots els registres i les observacions aplegats pels seus membres, recollits en les seves publicacions, el Butlletí i el Volum de Treballs, que han ampliat els cens dels heteròcers de Catalunya amb centenars d’espècies i han permès conèixer molt millor la seva distribució, biologia i ecologia. Tota aquesta informació constitueix el gros dels registres sobre lepidòpters del Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya (BioCat).
La graèllsia (Graellsia isabelae) és una de les papallones més belles d’Europa. Té una distribució restringida a la península Ibèrica, exceptuant una població molt localitzada als Alps occidentals francesos. La seva biologia és ben coneguda perquè ha estat objecte d’una tesi doctoral. Aquest tipus d’estudis són fonamentals de cara a la conservació de les espècies.
Albert Miquel.
La prospecció del territori, que en un principi havia afavorit molt la meitat septentrional –especialment el quadrant nord-oriental del país– ha passat a ser més generalitzada, tot i que encara resten algunes comarques del centre i del sud poc explorades. Han sovintejat els estudis col·lectius sobre la fauna d’espais d’interès natural i, entre els que han interessat més, destaquen els de les zones humides. L’estudi dels heteròcers dels Aiguamolls de l’Empordà, que ja es va enllestir al final de la dècada de 1980, ha tingut continuïtat en la prospecció d’altres aiguamolls litorals –deltes del Llobregat i de l’Ebre– i zones humides interiors –Garrotxa i Reserva Natural de Sebes (Ribera d’Ebre). Igualment, al Rosselló, 1’ARE ha estudiat la fauna de la Reserva Natural del Mas Larrieu; a Mallorca s’ha recopilat un catàleg de la biodiversitat del Parc Natural de s’Albufera i a València s’han fet prospeccions dels heteròcers del Parc Natural de l’Albufera.
Altres espais naturals remarcables han estat objecte també de recerca de lepidòpters nocturns, en algun cas formant part d’estudis naturalístics multidisciplinaris promoguts per la Institució Catalana d’Història Natural. Així, al Parc Natural del Montseny, que l’any 1986 ja disposava d’un catàleg de lepidòpters, se n’han afegit d’altres, com el del Montsant i el dels Ports, que tenen inventaris força complets. També al Cadí-Moixeró, la vall d’Alinyà, la vall de Son i el bosc de la Mata de València, la serra del Montsec i les muntanyes de Prades, entre d’altres, s’ha prospectat la fauna lepidopterològica amb assiduïtat. En la mateixa línia, l’ARE ha estudiat els lepidòpters de diferents reserves naturals de la Catalunya del Nord, com les d’Eina, Jújols, Mentet, Noedes o Nyer.
Arctia caja és un dels àretids més vistosos que es poden trobar a Catalunya. La coloració que presenta és aposemàtica i adverteix els depredadors de la seva toxicitat. Àmpliament distribuïda per la regió holàrtica, les seves poblacions han experimentat regressions importants durant les darreres dècades.
Jordi Dantart.
El gran paó de nit (Saturnia pyri), l’insecte més gran d’Europa, pot arribar a fer els 18 cm d’envergadura. L’espècie presenta un dimorfisme sexual acusat en la forma de les antenes, que són senzilles en les femelles i bipectinades en els mascles (com en el de la imatge), als quals permeten detectar les feromones sexuals emeses per les femelles per atreure’ls.
Biopix / Jens Christian Schou.
Simultàniament, és significatiu el canvi progressiu en l’abast d’aquests estudis, ja que, si en un principi estaven exclusivament focalitzats en els macroheteròcers, cada cop s’ha dedicat més atenció als microlepidòpters, taxonòmicament més complexos i molt menys estudiats. Tot i això, encara existeix un buit important en el coneixement d’aquest últim grup, la qual cosa es palesa en el fet que d’algunes famílies molt extenses no se sap pràcticament res. Entre els macroheteròcers s’han publicat catàlegs de les famílies més diverses (noctuids i geomètrids) i treballs de conjunt o parcials de moltes altres; el cens assolit és pràcticament complet, per bé que de tant en tant s’afegeixen noves espècies. Entre els microlepidòpters, les famílies que han rebut alguna dedicació important són les dels autostiquins (Autostichinae), cràmbids (Crambidae), depressarins (Depressariinae), ecofòrids (Oecophoridae), ètmids (Ethmiidae), gelèquids (Gelechiidae), gracillàrids (Gracillariidae), piràlids (Pyralidae), terofòrids (Pterophoridae), sèsids (Sesiidae), tineids (Tineidae) i tortrícids (Tortricidae); de la resta, n’existeix informació puntual o bé és nul·la. També és destacable un tímid increment dels estudis sobre biologia i ecologia d’alguns gèneres o espècies, el més significatiu dels quals és el dedicat a una de les papallones més emblemàtiques, la graèllsia (Graellsia isabelae).