La ganga (Pterocles alchata) és un ocell de la plana, de mida mitjana (ateny 31 cm), de vol ràpid i gregari. El mascle, en plomatge nupcial (a l’esquerra), es distingeix per la faixa de color bruno-vermellós del pit, ribetejada de negre, que contrasta amb el color blanc de l’abdomen. La femella (a la dreta), té dues o tres ratlles negres que li travessen el pit, i l’abdomen també blanc. La llarga cua, molt punxeguda, la diferencia de la xurra (Pterocles orientalis), espècie molt pròxima, lleugerament més grossa (fins a 35 cm) i característica pel fet de tenir una taca negra a l’abdomen.
Marisa Bendala.
Aquest ocell, que presenta en l’actualitat una distribució molt limitada al nostre país, doncs ocupa únicament les planes de la Depressió Central catalana. S’ha extingit a la part del Rosselló, tampoc no es coneix la seva presència actual al País Valencià, i no ha estat mai citat a les Illes ni a Andorra.
És una espècie sedentària, encara que pot realitzar moviments erràtics a l’hivern, com indica l’observació d’un mascle al final de març i al començament de juliol de 1975 al delta de l’Ebre, localitat molt allunyada de la seva habitual àrea de distribució.
Pel que fa a la fenologia de cria d’aquesta espècie a casa nostra, la informació que hom posseeix és practicament nul·la. Les primeres observacions d’ocells aparellats són del 2 i el 3 de maig, encara que no s’han prospectat les zones de cria amb anterioritat a aquestes dates. D’altra banda, van ésser realitzades dues postes entre el 20 i el 25 de maig, i el 24 de juny es va observar una parella amb polls petits.
L’hàbitat de la ganga són les planúries baixes estepàries del rerepaís. Són zones amb conreus, principalment de cereals. A les zones més pedregoses es troben erms amb timonedes, brolles de romaní i màquies de garric i arçot. Molt apreciats per aquest ocell són també els guarets, que presenten un estrat herbaci molt lax de plantes anuals de poca alçària. En general, tenen una gran preferència per les àrees sense vegetació o amb herbes molt disperses, mentre que eviten les zones amb arbres i brolles altes i els terrenys rocosos i trencats.
Àrea de nidificació de la ganga (Pterocles alchata) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
És un ocell molt gregari, sobretot el període hivernal. A l’època de la nidificació es troba més aïllat, però també són freqüents grups de cria on s’apleguen algunes parelles. En parlar de la ganga, és imprescindible referir-se al seu lligam amb l’aigua. Malgrat els seus costums d’ocell estepari, són característiques els estols de gangues que, amb un vol ràpid i directe, i emetent la seva veu peculiar, van cap als abeuradors, on necessiten traslladar-se diàriament. És curiosa també la conducta del mascle en l’època de la cria, el qual transporta aigua, acumulant-la en les especials plomes del seu pit, des de l’abeurador fins al niu, on se la beuen els polls.
Segons assenyalen les dades, la ganga era antigament un ocell àmpliament distribuït per tota la zona esteparia continental dels Països Catalans. Al Rosselló, era una espècie abundant a les planes i a les garrigues a mitjan segle passat, època en la qual fins i tot es venien al mercat de Perpinyà. La darrera dada d’aquesta zona correspon a un exemplar caçat a l’aeroport de Perpinyà el 1982. També al final del segle passat es trobava distribuït per les zones àrides de l’interior i el litoral del sector nord-oriental del Principat, mentre que al començament del segle n’hi havia als camps esteparis de la Plana d’Utiel, al País Valencià.
Tota aquesta informació i d’altres dades disperses, com la captura d’un exemplar a Montserrat al començament del segle i la presència d’un mascle a la col·lecció de la Universitat de Barcelona, realitzada també al començament del segle, indiquen que aquesta espècie ha sofert una reducció espectacular de la seva població. Aquesta disminució ha estat possiblement influïda pels canvis agronòmics que han portat el conreu intensiu de grans superfícies, que suprimeix els guarets, i la intensa roturació de les zones estepàries, actualment molt reduïdes.
Tot i que caldria confirmar la inexistència de l’espècie en tota la zona més continental del País Valencià, actualment la població és bastant escassa i hom l’estima en unes quantes desenes de parelles.