Resultats de la cerca

Típic de pujols i planes estepàries, el pioc va en davallada progressiva des del segle XIX i actualment als Països Catalans és molt rar, encara que probablement no fou mai abundós Apareix al país de la màquia continental de garric i arçot fronterer amb els nuclis de cria aragonesos i manxegos En concret, a les comarques occidentals se’l coneix del Baix Cinca on la darrera notícia amb una possible reproducció és del primer terç dels anys 60 i potser també de la Terra Alta Al País Valencià, a la Plana d’Utiel on Boscà, el 1916, deia que "se las suele ver alguna vez por los bordes…

Platja codolosa sota els pendents drets de les Llomes de Reixes Vegeu les grans acumulacions de fragments de posidònia Posidonia oceanica Rafael Paulo El litoral de la Marina Baixa 219, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Entre la Vila Joiosa i el Campello el litoral es caracteritza pel predomini d’espadats mitjans, excavats sobre margues i calcàries margoses El perfil de la costa és gairebé rectilini, només interromput de tant en tant per algunes cales com el Xarco, Lanussa i Baeza Puntualment, però, apareixen algunes platges, com la del Paraís, i trams d’…

La marjal de Xeraco-Xeresa, a trenc d’alba Ernest Costa La marjal de Xeraco-Xeresa i el pla de les Raboses 217, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Situada al sud del desembocament del Xúquer, la marjal de Xeraco-Xeresa, recull una bona part de les aigües excedents dels aqüífers del nord-est de la Safor, i constitueix alhora la conca endorreica de molts dels barrancs que la travessen Cap a la fi dels anys setanta s’inicià un procés efectiu de dessecació artificial que va transformar aquesta extensa marjal en una xarxa de conreus d’horta i de cítrics…

Racó de la marjal del Moro amb la serra de la Calderona al fons Ramon Dolç Les marjals del Moro i d’Albuixec i les dunes de Canet 216, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Aquests espais es troben al litoral del Camp de Morvedre, una de les comarques costaneres centrals del País Valencià Les dunes de Canet d’En Berenguer i la marjal del Moro voregen la rodalia de la desembocadura del Palància la marjal d’Albuixec pràcticament destruïda l’any 1991 per fer-hi un polígon industrial ho fa entre el Palància i el barranc de Carraixet A Canet, tot i que força reduïdes…

El bernat pescaire Ardea cinerea no és un ocell reproductor a Menorca, per bé que s’hi pot tot observar freqüentment a l’hivern i en les èpoques de pas, fins i tot a les zones humides de menor entitat Yves Hennechart El prat de Lluriac 21, entre els principals espais naturals de Menorca Sa Tramuntana de Menorca és la contrada amb els materials més impermeables de les illes, grans i vells dipòsits argilosos generats pels terrenys silicis del Paleozoic i Mesozoic No és gens estrany, doncs, que sigui favorable a l’embassament de torrents i a la formació d’aiguamolls extensos De fet, va ser l’…

Sobre roca calcària, amb les mateixes preferències per indrets humits i poc illuminats, podem trobar líquens del gènere Petractis estictidàcies El tallus és poc visible, ja que és immers en la roca endolític i els apotecis, primer immersos, s’obren en estrella L’espècie més freqüent a la regió mediterrània és P luetkemuellerii Noteu-hi la maduració progressiva dels apotecis i, principalment, la fase en què el marge es fissura radialment, caràcter al qual alludeix el nom del gènere, que vol dir, precisament, «estrella de la pedra» Jordi Vidal Es tracta d’un grup principalment no liquenificat…

Àrea de nidificació de la merla cuablanca Oenanthe leucura als Països Catalans Maber, original dels autors La merla cuablanca és un ocell sedentari i nidificador, molt rar a la Catalunya Nord, més aviat local i escàs a la resta del Principat i més estès i relativament comú al País Valencià A les Balears és excepcional És una espècie pròpia de les zones mediterrànies àrides, pedregoses, amb poca vegetació i molt de sòl nu Viu a les àrees litorals rocoses, a les serralades mediterrànies que són predominantment calcàries, molt rocoses i amb nombrosos cingles En aquestes se situa a les carenes…

Coexistent als mateixos hàbitats de la fotja comuna, i amb una alimentació principalment herbívora relativament similar, la fotja banyuda no ha estat mai una espècie freqüent als nostres marjals, la qual cosa s’explica probablement pel fet que es trobava en el límit nord de la seva distribució i, per tant, en unes condicions ja una mica extremes La fotja banyuda o fotja de cresta és reputada sedentària, però es coneixen també alguns moviments irruptors, generalment hivernals Es reproduïa a l’albufera de València i, probablement, també al delta de l’Ebre i als marjals del Fondo A ponent, a…

El gafarró Serinus serinus és un fringíllid vivaç i menut a penes 10-11 cm d’un color verd grogós tot tacat de vires fosques, especialment la femella, com és el cas de la recollida a la fotografia, feta a Mallorca el mascle, per contra, té el front, el pit i la gola llisos, de color groc viu així com el carpó Jesús R Jurado El gafarró és, als Països Catalans, una espècie sedentària i molt abundant, a excepció de Menorca, on només es presenta com a hivernant Cada any, una nombrosa població d’individus transpirinencs ve a juntar-se amb la nostra població sedentària El pas es comença a notar a…

La tórtora pròpiament dita Streptopelia turtur és un colom de petites dimensions no passa de 26-28 cm, estilitzat i elegant, de parrupeig vellutat i suau Els adults presenten una coloració contrastada i vistent, amb ales de color castany i negre per sobre, i cos d’un gris vinós, tret de l’abdomen, que blanqueja l’ull centra una àrea rogenca, i són destacables les ratlles negres i blanques que esmalten ambdues bandes del coll La cua, en forma de ventall, negra i rivetejada de blanc, és agitada de forma molt característica, per frenar la volada, quan l’ocell s’atura en una branca L’exemplar…