Les ostropals

Sobre roca calcària, amb les mateixes preferències per indrets humits i poc il·luminats, podem trobar líquens del gènere Petractis (estictidàcies). El tal·lus és poc visible, ja que és immers en la roca (endolític) i els apotecis, primer immersos, s’obren en estrella. L’espècie més freqüent a la regió mediterrània és P. luetkemuellerii. Noteu-hi la maduració progressiva dels apotecis i, principalment, la fase en què el marge es fissura radialment, caràcter al qual al·ludeix el nom del gènere, que vol dir, precisament, «estrella de la pedra».

Jordi Vidal

Es tracta d’un grup principalment no liquenificat, que presenta apotecis més o menys urceolats (immersos al tal·lus), sovint oberts per un punt, amb l’excípul paraplectenquimàtic, amb presència freqüent de perifisoides. Els ascs, no amiloides i no fissitunicats, tenen paret gruixuda. Les ascòspores presenten septes prims. Els líquens d’aquest grup són crustacis, sovint d’afinitat tropical. Tots els de la nostra flora pertanyen a la família de les estictidàcies (Stictidaceae).

Es caracteritzen per tenir els apotecis freqüentment immersos, amb el disc solament visible, als apotecis joves, per una obertura puntiforme, i envoltats per un amfiteci paraplectenquimàtic, amb perifisoides a la part interna. Les paràfisis són simples. Els ascs són cilíndrics o claviformes, ni amiloides ni fissitunicats, amb espores incolores, murals o septades transversalment. El tal·lus és crustaci, amb Trentepohlia com a ficobiont predominant. Són espècies pròpies d’àrees tropicals, però algunes, incloses als gèneres Petractis i Thelopsis, arriben al nostre país. La família té també molts representants no liquenificats.

Petractis viu sobre calcàries compactes, especialment als llocs poc il·luminats. Les espècies es diferencien principalment pel caràcter de les espores: dimensions, nombre de septes i presència o absència d’halo. Entre els tàxons més coneguts del nostre país cal destacar P. thelotremella, amb espores murals, P. clausa, amb espores triseptades, o, més rarament, amb algun septe longitudinal, envoltades d’un halo de microcilis que esdevé gelatinós en contacte amb solució d’hidròxid potàssic, i P. luetkemuellerii, el més freqüent a la regió mediterrània, amb espores de 3-5 septes transversals i 1-3 septes longitudinals, i amb un halo sempre gelatinós a l’entorn. P. clausa també es diferencia de la resta d’espècies del gènere per tenir com a fotobiont una cianofícia, Scytonema, en lloc de Trentepohlia, com és típic a la resta dels tàxons.

Thelopsis isiaca és un tàxon més sovint epifític, que forma crostes integrades per berrugues prominents, més o menys rosades, que porten els cossos fructífers a dins, i recorden un periteci. Els ascs són multisporats i les espores són uniseptades, el·lipsoïdals i amb un halo gelatinós. És abundant sobre arbres i arbusts propers a la costa de Tarragona, a les illes Medes, a Guardamar, etc. A la vora del mar, al cap de Creus, pot ésser silicícola, en superfícies no assolellades.