La tórtora pròpiament dita (Streptopelia turtur) és un colom de petites dimensions (no passa de 26-28 cm), estilitzat i elegant, de parrupeig vellutat i suau. Els adults presenten una coloració contrastada i vistent, amb ales de color castany i negre per sobre, i cos d’un gris vinós, tret de l’abdomen, que blanqueja; l’ull centra una àrea rogenca, i són destacables les ratlles negres i blanques que esmalten ambdues bandes del coll. La cua, en forma de ventall, negra i rivetejada de blanc, és agitada de forma molt característica, per frenar la volada, quan l’ocell s’atura en una branca. L’exemplar de la fotografia procedeix de Menorca.
Yves Hennechart.
Aquest colúmbid és estival a les nostres terres i ocupa una gran part dels Països Catalans, incloses les Illes. La seva arribada, encara que poc conspícua, ja s’ha detectat excepcionalment la segona quinzena de març al Principat, i el març no és rara al delta de l’Ebre. Amb tot i això, el fort de l’arribada se situa des de la segona desena d’abril fins a mitjan maig. El pas de tardor és notable a partir de la segona desena d’agost, després de la darrera cria, quan els individus van en bàndols, fins al setembre. És més escassa a partir de l’octubre, amb una data extrema el 24.10.79. La tórtora ocupa ambients ben diversificats, preferentment aquells que alternin àrees on poder nidificar i alimentar-se. És per això que té una especial preferència per àrees conreades, especialment cerealistes envoltades de bosc, i és ací on pot atènyer les seves màximes densitats, com per exemple a la Segarra.
Ocupa abundantment els boscos de ribera, especialment en àrees seques de la Catalunya Nord, o molt conreades, on apareixen com a úniques àrees arbrades on poder nidificar. També cria, però, en boscos més espessos, àdhuc en caducifolis, i fins i tot en parcs urbans. També és present en algunes serres que han sofert incendis de les comarques meridionals, gràcies a la subsistència d’alguns conreus. Basteix el niu amb poc material, en branques laterals d’arbres, sovint a poca alçada, i sol pondre dos ous. Pel que sembla, fa dues postes.
Encara que és una espècie gregària fora de l’època de cria, en la qual se l’observa menjant el rostoll en estols, a Menorca s’ha observat certa tendència d’agrupar-se durant la cria, en forma de veritables colònies.
La seva distribució és limitada a la isoterma dels 15°C l’agost i no ultrapassa els 1000 m d’altitud; és per això que manca en àrees elevades del País Valencià i el Principat, on especialment als Pirineus axials és absent. A Andorra no n’ha estat comprovada la reproducció.
Encara que es desconeixen les oscil·lacions del seu poblament, cal remarcar que són patents segons els anys. Així, al Vallès s’ha comprovat com en una vall, la progressiva disminució del conreu, bàsicament cereals, corresponia amb la pràctica desaparició de l’espècie, mentre que els anys posteriors, quan es tornà a sembrar, l’espècie aparegué novament. Sens dubte, però, la coneguda mitja veda al començament d’agost deu d’afectar-la fortament, ja que s’abaten els adults que encara crien o els novells inexperts.