El gafarró (Serinus serinus) és un fringíl·lid vivaç i menut (a penes 10-11 cm) d’un color verd grogós tot tacat de vires fosques, especialment la femella, com és el cas de la recollida a la fotografia, feta a Mallorca; el mascle, per contra, té el front, el pit i la gola llisos, de color groc viu així com el carpó.
Jesús R. Jurado.
El gafarró és, als Països Catalans, una espècie sedentària i molt abundant, a excepció de Menorca, on només es presenta com a hivernant. Cada any, una nombrosa població d’individus transpirinencs ve a juntar-se amb la nostra població sedentària. El pas es comença a notar a partir de la primera desena d’octubre i va augmentant fins al novembre, mes al llarg del qual el nombre de gafarrons migradors sofreix una disminució progressiva. Els mesos de desembre-gener, a determinades contrades, pot tornar a haver-hi un altre pic en el nombre d’ocells en moviment que es quedaran entre nosaltres fins a mitjan febrer; a partir del febrer i fins al final d’abril, comencen ja a marxar cap a les seves zones de nidificació.
El gafarró necessita per a reproduir-se arbrat, on es refugia i cria, i zones properes obertes, amb abundància d’herbei, les llavors del qual li serveixen d’aliment. És, per tant, ocell típic d’ecotons de bosc, petits boscanys entre camps de conreu, camps d’ametllers, oliveres, tarongers i d’altres fruiters, urbanitzacions, parcs, repoblacions de coníferes, zones residencials i, fins i tot, passeigs i arbredes urbanes, on se’l pot veure cantant des de la barana d’un balcó, per exemple. En general defuig, per una banda, els biòtops massa oberts, com poden ser grans extensions cerealistes o d’ermots, i on només se’l trobarà associat a petits grups d’arbres, com poden ser els d’una carretera comarcal, un petit boscany o una pollancreda. Per altra banda, defuig boscos madurs i densos, on només penetra sota l’empara de l’activitat humana. Encara que és un ocell que es pot trobar des del nivell de la mar fins a l’alta muntanya, entre boscos de pi negre (Pinus uncinata) i a més de 1800 m, és típic de la terra baixa mediterrània, on es troben, en terrenys solellats i costes, les majors densitats. La reproducció té lloc des del començament de març fins al final de juliol, si bé a mitjan febrer ja es poden veure els seus típics vols nupcials fent la papallona. El major nombre de postes es troben, però, des del final de març fins al començament d’abril. Els nius es poden veure a tot tipus d’arbres, entre 2 i 4 m d’alçada, a condició que tinguin un fullatge espès. En aquest sentit, les cupressàcies semblen atreure’ls molt. En acabar la reproducció, tant els joves com els adults tendeixen a iniciar moviments de deambulació. Se’ls pot trobar aleshores, i al llarg de tot l’hivern, en tot tipus de camps i erms on creixin plantes ruderals, especialment crucíferes; també se’ls veu tot sovint en horts, fruiterars i vores de camins o vies de trens.