Resultats de la cerca

Àrea de distribució mundial dels úrsids La línia de punts negres indica el límit meridional dels desplaçaments de l’ós polar Ursus maritimus Maber, original dels autors Els óssos són animals robustos i pesats, amb el cap gros, les extremitats curtes i fortes i la cua rudimentària Entre ells, es troben els carnívors més grossos del món, com l’ós blanc o polar Ursus maritimus , que arriba a pesar 750 kg i una subspècie d’ós bru Ursus arctos middendorffi , que arriba als 500 kg Existeixen set espècies d’úrsids, agrupades en cinc o sis géneres, segons els autors Els quatre géneres clarament…

Els vivèrrids són carnívors de petites i mitjanes dimensions, amb el cos allargat i les extremitats habitualment curtes Es tracta d’un grup molt heterogeni, que inclou les genetes, les civetes, els lingsangs i les mangostes Posseeixen glàndules a la regió genital productores de substàncies fortament odoríferes, com l’ algàlia de la civeta —que per això rep també el nom de gat d’algàlia—, producte emprat en perfumeria, o l’espècie de mesc de la geneta o gat mesquer el mesc veritable és segregat pel mesquer, un mòsquid asiàtic Viuen des dels deserts fins a les selves tropicals del vell…

D’entre els túrdids, la merla roquera Monticola saxatilis , a dalt, a l’esquerra, a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent Els mascles de la merla blava M solitarius , a sota, a l’esquerra, són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara El tord comú Turdus philomelos , a dalt a la dreta es diferencia de la…

El riu Segre, ben bé sota la seva confluència amb la Noguera Pallaresa, obrint-se un difícil camí entre la serra de Mont-roig i la serra Carbonera Jaume Orta La serra de Mont-roig i la serra Carbonera 219, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus Aquestes serres constitueixen uns dels relleus més externs dels Prepirineus centrals La seva situació les fa força visibles des de la Depressió Central, especialment en el cas del Mont-roig 951 m aquesta muntanya s’aixeca molt vigorosament pel vessant sud, tot mostrant la llarga cinglera calcària de…

El pinsà mec és un hivernant irregular als Països Catalans, si bé cada any, si fa no fa, se’n pot veure algun exemplar o grup barrejat amb pinsans comuns Aquesta tendència a barrejar-se amb pinsans fa que moltes vegades passi desapercebut Així i tot, a Mallorca, Eivissa i Formentera i en zones centrals i meridionals del País Valencià se l’ha de considerar com a molt ocasional Els primers pinsans mecs ens arriben del NE d’Europa a partir de la segona quinzena d’octubre, o fins i tot abans, i romanen entre nosaltres fins al final de març, encara que se’n poden anar veient alguns durant els…

Hom inicia en aquesta pàgina l’estudi dels grups d’animals deuterostomats, és a dir, els quetògnats, els hemicordats, els equinoderms, els procordats i els cordats Els caràcters que fan que considerem aquests grups relacionats entre ells no són fàcils de veure, ja que en general es tracta de processos embriològics, és a dir, la manera com es desenvolupen els organismes a partir de l’ou, que els separa clarament de tots els organismes que hem vist fins ara artificialment agrupats com a protostomats Efectivament, en el desenvolupament embrionari dels deuterostomats, la boca no es forma a partir…

El bitxac comú Saxicola torquata és de la mida mateixa que el rogenc Saxicola rubetra i amb més abundància de color negre al dors i al cap, on forma una màscara, trencada només pel color blanc dels costats La femella té el plomatge més desdibuixat La imatge de la fotografia, feta al Vallès Occidental, és molt representativa d’aquesta espècie, ja que és així com se sol veure, enfilada dalt d’un branquilló, o també, típicament, als mànecs de les aixades, cosa que li ha valgut el sobrenom de cagamànecs Oriol Alamany El bitxac és un ocell sedentari a la major part dels Països Catalans,…

Els d’aquesta divisió són els bacteris arcaics, tots caracteritzats, a més de per altres aspectes metabòlics i estructurals, per no tenir el típic peptidoglicà a les seves parets La sistemàtica d’aquest grup de procariotes es troba en activa elaboració, ja que l’interès del seu estudi ha fet que en pocs anys es descrivissin i s’estudiessin amb tècniques de biologia molecular moltes soques isolades a partir d’ambients naturals, en la seva majoria extrems A més de la paret cellular sense peptidoglicà típic, els ribosomes dels bacteris arcaics s’assemblen als dels eucariotes, els lípids de les…

Les musaranyes d’aigua Neomys són difícils de diferenciar externament La pirinenca N fodiens , a dalt es diferencia de les musaranyes del gènere Sorex pel fet que té a la cua una quilla ventral formada per pèls llargs i rígids, i perquè presenta una filera de pèls al marge extern dels peus La mediterrània N anomalus , de la qual veiem dos detalls té una talla lleugerament més petita, i la quilla de la cua és restringida a la part distal alhora, la franja de pèls rígids que voregen la part externa dels peus és menys patent Les mesures corporals de N fodiens són les següents 62-96 mm de cap…

La mallerenga carbonera Parus major tot i essent la més grossa de les mallerengues, no sobrepassa els 14 cm de llargada Té el cap negre, amb galtes blanques i un pitet negre molt característic Noteu a la fotografia, feta al delta del Llobregat, l’habilitat amb què es penja de qualsevol substrat vertical, que comparteix amb la resta de mallerengues, gràcies a l’estructura i la força dels dits Ramon Torres La mallerenga carbonera és una espècie sedentària molt comuna arreu dels Països Catalans, incloses les tres illes grans Des del final de setembre fins als mesos de febrer-març poden arribar…