D’entre els túrdids, la merla roquera (Monticola saxatilis, a dalt, a l’esquerra), a l’estiu, és impossible de confondre amb altres pel color brunovermellós de l’abdomen i el blau del cap, ultra una taca blanca del mantell, que no és visible a l’exemplar mascle del dibuix, i que es manté en tots els plomatges i en la femella, de color marronós, molt poc vistent. Els mascles de la merla blava (M. solitarius, a sota, a l’esquerra), són de color blau grisós, amb la cua més fosca, i a l’hivern més fosca encara. El tord comú (Turdus philomelos, a dalt a la dreta) es diferencia de la griva (T. viscivorus, a sota) per les dimensions (23 cm, contra els 28 de la griva) i pel color del dessota de les ales, ocraci en aquell i blanc en aquesta. La merla (Turdus merula, a baix a l’esquerra) és prou coneguda i fàcil de distingir pel color negre de tot el plomatge i el groc del bec (en els mascles); les femelles i els joves són d’un marró fosc amb el bec d’un to clar. La merla de pit blanc (T. torquatus, a la dreta) és aproximadament de la mateixa mida que la merla (24-25 cm) i el mascle, que s’il·lustra aquí, té una franja ampla blanca al pit i el plomatge de la resta del cos no tan fosc com la merla.
Marisa Bendala.
La merla, típicament sedentària i força abundant, ocupa la major part dels Països Catalans. A l’hivern ens arriben merles provinents de l’Europa sud-oriental, i les seves poblacions es barregen amb les indígenes. Entre aquests migradors hi ha més femelles que mascles, i més mascles joves que no pas adults. Als Països Catalans es poden distingir dues grans zones d’hivernada: l’una és l’àrea del Llevant i les Balears, i tendeix a acollir, a partir de l’octubre i, principalment, el novembre, merles d’Alemanya, Suïssa, Àustria, Txecoslovàquia, Hongria i d’altres països sud-orientals. El gener sembla que arriba en aquesta zona una altra onada de migradors provinents del migjorn francès. L’altra gran àrea d’hivernada és el Principat, on les merles apareixen en dates quelcom més tardanes i més de sobte. Els seus llocs d’origen semblen ser, principalment, l’E de França, Suïssa i una part d’Alemanya.
L’hàbitat més adient per a la merla són zones de bosc que tot sovint alternen amb matollars i clarianes. És, per tant, un ocell típic de tot tipus de boscos i zones arbrades, ja siguin alzinars, sureres, pinedes, camps de fruiters, carrascars montans o jardins i parcs. A comarques baixes, seques i desforestades és més rar, i tendeix a ocupar tan sols boscos de ribera, fondals i barrancades. El gener ja se la comença a sentir cantar, i ja no pararà fins al final de juliol. El febrer s’inicien les activitats reproductores. Els territoris defensats seran més rígids com més gran sigui la dificultat de trobar menjar; quan aquest no falta, els territoris son més flonjos i les diferents parelles es poden tolerar bastant bé. La construcció del niu, a càrrec de la femella, té lloc el març, si bé alguns nius poden començar a ser bastits ja el febrer. El període de cria pot estendre’s fins a mitjan agost. Els joves, un cop s’han independitzat, comencen a dispersar-se, cosa que afecta sobretot les femelles, que eviten, així, possibles aparellaments incestuosos. Els adults, especialment els mascles, romanen tot l’any al mateix territori. D’aquesta manera adquireixen una gran experiència en les variacions espacials i temporals dels recursos, i poden assolir una major probabilitat de supervivència i èxit reproductor; així mateix, poden començar a niar abans. Si l’àrea és molt saturada de merles, els mascles joves augmenten la seva taxa de dispersió postgenerativa, i eviten així la competència amb els adults.