Resultats de la cerca
Es mostren 16 resultats
La participació catalana en les exposicions espanyoles i universals
El perquè de les exposicions Les grans exposicions, internacionals o universals, han tingut sempre tres protagonistes les ciutats organitzadores, els expositors i els visitants Si bé els tres han tingut un denominador comú en el seu interès per les exposicions, les raons són i han estat ben distintes Cartell de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, dissenyat per FGalí ECSA Les ciutats organitzadores busquen el prestigi internacional que els pot donar l’exposició És clar que corren un risc, i que trobaran el desprestigi si no els surt bé La celebració d’una gran exposició acostuma a…
Bibliografia crítica del modernisme
Coberta d’ El arte modernista en Barcelona 1943 de Josep F Ràfols FF D’ençà de la publicació ja fa mig segle, els anys 1949 i 1951, de dues obres ambicioses que pretenien estudiar el fenomen cultural del Modernisme en la seva totalitat –em refereixo a Modernismo y modernistas de J E Ràfols Destino, 1949 i a El arte modernista catalán d’A Cirici Pellicer Aymà, 1951–, la bibliografia del Modernisme s’ha ampliat d’una manera considerable i la reivindicació del moviment que representà l’edició d’aquestes dues obres en un moment, a mitjan segle XX, on l’ostracisme envers el Modernisme que havia…
Exposicions i galeries d'art
Aquest capítol pretén introduir el panorama de les exposicions i les galeries d’art més importants a Catalunya en l’època del Modernisme Centrem l’atenció en galeries i sales comercials, certàmens oficials i sales d’exhibició alternativa Aquestes plataformes protagonitzaren una activitat decisiva entre els anys 1890 i 1910, que contribuí tant a la propagació dels nous estils com a la definició de les pautes que havien de regir la difusió i consum de l’art en la societat del segle XX Caricatura 1902 de Lluís Masriera, que reflecteix l’interès públic que suscitaven les exposicions, fins i tot…
Patents i innovació tecnològica a Catalunya (1882-1935)
Si bé des de la Restauració fins al 1936 hi hagué un notable desenvolupament industrial a Espanya, des del punt de vista geogràfic no fou gaire homogeni Al costat de regions d’escàs dinamisme –Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa–, n’hi hagué d’altres que experimentaren un fort impuls –Catalunya, Madrid, el País Basc, València– Una de les causes fonamentals d’aquesta diversitat fou el diferent grau de desenvolupament tecnològic d’aquests territoris El nivell tecnològic depèn, bàsicament, de la inversió en educació tècnica i en recerca i desenvolupament R+D Aquestes inversions…
Hi ha una museografia modernista?
A començament de la dècada dels anys vuitanta del segle XIX Catalunya va viure un moment de fort impuls tant pel que fa al colleccionisme d’art com a l’activitat pròpiament museística Es van construir tres grans edificis de caràcter públic i privat, obra dels arquitectes Antoni Rovira i Trias, Josep Vilaseca i Jeroni Granell i Mundet, destinats a conservar importants colleccions d’art i d’història natural A Barcelona, al Parc de la Ciutadella l’Ajuntament de la ciutat va encarregar a Antoni Rovira i Trias la construcció d’un museu de nova planta amb la finalitat de conservar i exposar la…
L’Institut Químic de Sarrià i la modernització de la indústria catalana
La indústria química ha estat una de les protagonistes del desenvolupament industrial del segle XX A Espanya, la química es va consolidar relativament tard, i gairebé sempre gràcies a les grans empreses multinacionals És un sector complex, el creixement del qual depèn en gran manera de l’existència d’una base científica i de recerca i desenvolupament Des del 1916 fins avui, l’Institut Químic de Sarrià IQS ha exercit una influència molt notable en l’àrea industrial catalana, que concentra bona part de les inversions químiques del país L’IQS és una institució d’ensenyament superior tècnic…
Els orígens modernistes de Josep Maria Sert
Amb un estil de gran pompositat i barroquisme, que per als nostres ulls postmoderns és més propi d’èpoques passades, Josep Maria Sert va assolir durant la primera meitat del segle XX gran fama i èxit social Pintor muralista, dedicat principalment a la decoració dels salons més aristocràtics del seu temps, la seva obra no respon als cànons imposats per les avantguardes i, tanmateix, manté les seves arrels en els mateixos moviments artístics i culturals que a final del segle XIX li van obrir les portes L’obra de Sert, que té molt a veure amb la idea que de si mateix tenia l’artista i que, en…
El modernisme a Terrassa i la seva escola de paisatge
Terrassa, la «ciutat del fum», com l’havia descrita el poeta romàntic Pere Antoni Ventalló, era una ciutat plenament industrial en els anys del Modernisme Fàbriques i magatzems industrials modificaven radicalment el paisatge urbà En els anys de la Revolució Industrial, un reguitzell de fets havia convertit Terrassa, juntament amb la seva veïna Sabadell, en capdavantera de la indústria de la llana a tot l’Estat L’any 1833, s’installava la primera màquina de vapor, una nova força motriu que, ateses les dificultats per a l’obtenció d’aigua a final de segle, des del 1884, es complementaria amb l’…
El modernisme arquitectònic a les illes Balears
Coincidint amb el canvi de segle, inicien la seva activitat professional un reduït grup de joves arquitectes mallorquins, acabats de titular, constituït per Gaspar Bennazar Moner, Jaume Alenyar Ginard, Josep Alomar Bosch, Francesc Roca Simó i Guillem Reynés Font A excepció de Reynés, format a Barcelona, tots ells havien cursat els estudis a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, i en les seves primeres realitzacions es posà de manifest l’influx madrileny Van adoptar majoritàriament el Modernisme en algun moment de la seva trajectòria professional només Josep Alomar sembla que s’apartà de la…
Antoni Gaudí, geni del modernisme
Quan es parla de Modernisme català, el primer nom que ens ve a la memòria és el d’Antoni Gaudí Ell és qui, per damunt de tots els altres artistes, féu que l’art del seu temps a Catalunya se singularitzés I aquesta singularització fou total l’art de Gaudí no té res a veure amb l’art que es feia abans d’ell aquí –ni tampoc a fora–, i és d’un estil radicalment diferent, d’una originalitat desmesurada, que resultava sorprenent fins a la perplexitat als ulls dels qui el veien per primer cop En l’àmbit personal, si comparem Gaudí amb molts dels seus collegues catalans del seu temps, veurem que els…