El modernisme a Terrassa i la seva escola de paisatge

Terrassa, la «ciutat del fum», com l’havia descrita el poeta romàntic Pere Antoni Ventalló, era una ciutat plenament industrial en els anys del Modernisme. Fàbriques i magatzems industrials modificaven radicalment el paisatge urbà. En els anys de la Revolució Industrial, un reguitzell de fets havia convertit Terrassa, juntament amb la seva veïna Sabadell, en capdavantera de la indústria de la llana a tot l’Estat. L’any 1833, s’instal·lava la primera màquina de vapor, una nova força motriu que, ateses les dificultats per a l’obtenció d’aigua a final de segle, des del 1884, es complementaria amb l’ús de l’electricitat. També s’introduïen noves tecnologies en la maquinària, el teler Jacquard el 1845, el teler mecànic el 1863 i les selfactines o màquines de filar el 1864. Però en la modernització definitiva de Terrassa hi van tenir un paper definitiu les millores que es van produir a les comunicacions. En primer lloc es van projectar noves carreteres amb la construcció de la que uneix Terrassa i Barcelona per Moncada, iniciada l’any 1845, a la qual seguiren les de Manresa i la de Martorell a Granollers. Finalment, va ser decisiu pel desenvolupament del comerç l’arribada de la línia de ferrocarril de Barcelona a Manresa, l’any 1856. Uns anys més tard, el 1919, s’inaugurava la línia del ferrocarril elèctric fins a Barcelona pel Tibidabo.

Al mateix temps la ciutat va experimentar importants reformes públiques. A la zona nord, on hi havia la flamant estació, s’obriren els més vistosos magatzems comercials i, més enllà de la nova carretera de Moncada, al sud, sorgia un nou barri industrial i d’habitatges obrers. La ciutat sobrepassava també els seus límits naturals cap a l’est amb la construcció d’un pont sobre el torrent de Vallparadís (1886), i a l’oest, més enllà de la riera del Palau, amb la urbanització de la rambla d’Ègara. L’any 1878 Terrassa obtenia el títol de ciutat, i l’Ajuntament demanava al mestre d’obres Miquel Curet la confecció del primer Pla Geomètric, i es va regularitzar el lliurament de plànols a l’Ajuntament per demanar permisos d’obres; paral·lelament es van fer una sèrie d’obres d’embelliment, s’eixamplaren els carrers més cèntrics, i es canalitzava la llera de la Riera del Palau que després s’aniria cobrint per donar pas a l’actual rambla d’Ègara. Les reformes urbanístiques van anar lligades a l’arribada dels primers arquitectes que es van instal·lar a la ciutat. L’any 1891, l’arquitecte Lluís Muncunill va obtenir la plaça d’arquitecte municipal i, a l’inici del segle XX, hi treballaven amb regularitat dos arquitectes més, Melcior Vinyals i Antoni Pascual Carretero. Només en trenta anys, entre el 1870 i el 1900 la ciutat havia canviat radicalment la seva imatge.

La creixent necessitat de mà d’obra va generar les primeres migracions, primer d’altres pobles del Vallès i després de la resta de Catalunya i d’altres regions de l’Estat. El creixement demogràfic va ser espectacular, de 8873 habitants l’any 1860 es va passar a 22 679 el 1910 –després de l’annexió del poble de Sant Pere–. Les conseqüències de la industrialització són ben conegudes, la inestabilitat social era evident i les condicions de treball eren molt dures, especialment per a les dones i els infants. Els primers conflictes socials estan documentats del 1890.

El consum de la cultura va estar, com és lògic, en mans de la nova burgesia industrial que es feia construir nous habitatges, els decorava i introduïa notes de confort, al mateix temps que promovia concerts i representacions de teatre i, fins i tot, comprava pintura i objectes artístics. Però el que hem de ressaltar com un fenomen específic de la ciutat de Terrassa és el fet que les manifestacions artístiques més representatives van ser empreses per particulars o entitats vinculades al naixent catalanisme, una opció política que era, des d’un punt de vista polític, molt minoritària a la ciutat. Els orígens del catalanisme cal buscar-los en la fundació del Centre Català (1888), una entitat que va promoure el polític, periodista i historiador Josep Soler i Palet, inspirada per Valentí Almirall. El Centre va tenir una vida breu, però davant la seva desaparició, els seus membres van promoure la creació del Centre Artístic (1888-89) que mantenia l’esperit catalanista del Centre Català. En els seus locals del carrer del Vall, es van organitzar unes classes de dibuix i pintura que hem de considerar com la primera escola d’art que va tenir la ciutat. Allí reberen la primera formació Joaquim Vancells, Francesc Pi de la Serra i Pere Viver, amb d’altres que exerciren la pintura com a amateurs i que conformen el gruix de l’escola de paisatgisme de Terrassa. El Centre va tancar les seves portes l’any següent, i calgué fins al 1901 per tornar a parlar d’una activitat artística i cultural important. A la dècada de l’any 1890, Joaquim Vancells estava molt relacionat amb les sales d’art de Barcelona, mentre els germans Viver es dedicaven a tasques de pintura decorativa.

L’Agrupació Regionalista va ser la societat que va promoure les arts i la cultura a la ciutat en els anys del Modernisme i el Noucentisme. L’entitat es va constituir al final de 1890 però va donar un tomb a la seva política el 1901, data en què Francesc Pi de la Serra en va ser elegit president. Francesc Pi de la Serra i Mata (1870-1949) era un dels tècnics més prestigiats de la indústria a Terrassa i director del Condicionament Terrassenc, però va practicar també amb la pintura com a aficionat assolint un bon nivell tècnic.

Es pot parlar també de l’existència d’una cultura popular que es va manifestar, com era d’altra banda comú en d’altres indrets, en les festes de Carnestoltes i en l’organització de masses corals inspirades en el model de Josep Anselm Clavé. La primera coral documentada –al marge de les capelles de música que sostenien les parròquies– és l’encara existent Juventud Tarrasense (1862), coneguda com a Cor Vell, a la qual seguiren Siempreviva La Llanterna (1870) i Els Amics (1880).

El Modernisme, vessant cultural del catalanisme polític

La primera tasca que féu Francesc Pi de la Serra com a president de l’Agrupació va ser impulsar una nova escola de dibuix que es va inaugurar el mes de març del 1901 i en la qual va professar Joaquim Vancells. El mateix any, dins les activitats organitzades per la Festa Major, va promoure una exposició intitulada Assaig d’Exposició d’Art Aplicat que podem considerar com la primera manifestació del Modernisme artístic a Terrassa. Amb motiu d’aquesta exposició es va publicar el primer número de La Sembra, un setmanari que es presentava amb els titulars secundaris de Literatura, Ciències, Art.

Les capçaleres de La Sembra són tot un símbol dels camins que emprenia la cultura terrassenca des de l’Agrupació. Hi participaren els tres artistes més representatius del Modernisme terrassenc: Alexandre de Riquer, Pere Viver i Joaquim Vancells. La primera capçalera va ser dissenyada per Alexandre de Riquer, l’any 1902, i està molt. inspirada en la moda prerafaelita; representa una figura femenina alada que deixa caure –sembra, en al·lusió al títol de la revista– una pluja d’estels i flors –símbol dels nous ideals–. L’any següent, Pere Viver en va projectar una de nova en la qual apareix la imatge d’un jove portant una senyera amb la inscripció «llibertat», mentre deixa caure unes monedes en les quals es llegeix germanor, amor patri, força, etc. En el rerefons s’aprecia un paisatge amb la silueta clarament identificable de la muntanya de Sant Llorenç i xemeneies fumejants. Joaquim Vancells és l’autor de la nova capçalera del 1905, que presenta una noia que porta el lema «autonomia» sobre un paisatge rural que deixa entreveure al fons el perfil de les esglésies de Sant Pere i d’unes xemeneies amb un sol naixent –símbol evident de la nova Catalunya–. La darrera capçalera, que data del 1906, ja deixa entreveure la nova sensibilitat del Noucentisme. El disseny és molt més contingut i presenta simplement els escuts de Terrassa i Catalunya que flanquegen, de nou, un sol que apunta l’alba.

En aquells anys l’Agrupació era una entitat reconeguda que gaudia d’un gran prestigi i havia inaugurat el seu nou estatge social, una de les obres més significatives de l’etapa modernista de Lluís Muncunill. La Sembra donava raó de totes les activitats culturals que es desenvolupaven a la ciutat, destacant, lògicament, les que tenien un caire catalanista, organització de festes de carnaval, conferències, vetllades musicals i cicles de concerts. Però l’empresa cultural més significativa de l’entitat i, al mateix temps, la que li va donar més difusió, va ser el seu cor, l’Escola Coral. El músic i poeta Joan Llongueras, a través de l’amistat de Pi de la Serra amb Prat de la Riba, es feia càrrec de la seva direcció i es convertia en un dels grans impulsors de la cultura a Terrassa.

D’altra banda, en la introducció de l’estètica modernista, hi tingueren un paper destacat les tertúlies que es desenvoluparen en diferents «cenacles» de la ciutat. La més concorreguda era la que sostenia Joaquim Vancells al seu taller instal·lat al seu estudi del carrer de Sant Pere i que ha estat descrita pel seu nebot i primer biògraf, Rafael Benet. Hi van participar els germans del pintor, Lluís, Ramon i Francesc, els germans Viver, Pi de la Serra, un industrial i també pintor aficionat Enric Torrella, Josep Tobella, el Dr. Josep Benet i el pare Rafael Benet, entre d’altres. La tertúlia va ser especialment activa cap al 1905, en una època en què el pintor Vancells ja era molt conegut a Barcelona com a membre del Cercle Artístic de Sant Lluc. En el moment en què la tertúlia de Vancells començava a declinar, es va formar un altre nucli de reunió a la sastreria de Bonifaci Romero, conegut popularment com en «Faci». En Faci era un personatge sorprenent: aragonès d’origen, tenia al carrer de Sant Pere de Terrassa una botiga que havia estat decorada amb mobiliari de l’ebenista de moda, Pere Sabater, i amb unes excel·lents pintures decoratives d’estil puntillista de Vancells. Era, a més, un bon col·leccionista de pintura, i la seva filla Teresa Romero va treballar també com a pintora. A la seva botiga es reunien, a més dels artistes de la generació de Vancells, d’altres més joves, com Rafael Benet, Antoni Badrinas i l’escultor Josep Armengol. L’escola de pintura de paisatge es va definir i consolidar, sens dubte, a redós d’aquestes tertúlies.

En un altre nivell, hauríem de parlar de la difusió que des de la ciutat mateixa es va fer de la producció local, empresa en la qual hi tingueren un gran paper dues exposicions: l’Exposició Local de Terrassa, que va tenir lloc al Palau d’Indústries el 1904, i les organitzades per l’Agrupació, el 1907 i el 1910, ambdues sota el títol d’Exposició Independent d’Art Local. La primera estava plantejada encara des d’un punt de vista decimonònic amb l’objectiu de promoure la indústria i el comerç, però hi van tenir també cabuda l’obra dels artesans –molts d’ells plenament dins el gust modernista– i els artistes: Vancells, Pi de la Serra i els dos germans Viver, entre d’altres. L’exposició va tenir un ressò considerable i en van sortir ressenyes i fotografies a Cu-cut! i a La Ilustració Catalana. La visió més crítica de l’exposició la va donar La Sembra que se situava ja allunyada dels «gustos» del Modernisme. La revista és prou explícita quan denunciava els objectes «un xic enfarfagats», celebrant que «avui aquelles revoltes són llunyanes...», però malgrat aquestes consideracions, l’Exposició Independent d’Art Local representa la consolidació de l’escola de paisatgisme terrassenc. Les altres dues exposicions van ser organitzades per l’Agrupació Regionalista, i el seu objectiu era promocionar la pintura dels artistes locals, vinculats tots ells no ho oblidem, a les tasques de l’Agrupació. Els artistes de Terrassa eren, ja aleshores, coneguts a Barcelona, Joaquim Vancells i Pere Viver havien exposat a diverses exposicions oficials i també a la Sala Parés i tots tres artistes participaren conjuntament en les del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Tota la força i l’esperit que va tenir el Modernisme a Terrassa es resumeix en dues accions, els aplecs a la muntanya de Sant Llorenç i els espectacles de l’Ars Lucis. Els aplecs que han estat esplèndidament descrits per Paulina Pi de la Serra, seguint els records del seu pare, van ser organitzats per l’Agrupació Regionalista com a homenatge a Enric Morera i Joan Maragall, autors d’El Cant dels Joves, l’himne de l’Escola Coral. El 18 de maig de 1904, en presència de Maragall, es va fer el primer dels aplecs que va consistir en una travessa de la Mola al Coll d’Eres. L’Escola Coral entonà els seus cants i Joan Llongueras va llegir la primera de les seves «exhortacions» titulades De la Festa a les muntanyes, precedent de les seves ínfimes cròniques d’alta civilitat que va començar a publicar a La Sembra amb el pseudònim de Chiron. Es feren dos aplecs més el 1905 i el 1906 en absència, però, de Maragall.

L’Ars Lucis, per la seva banda, va ser una empresa teatral promoguda per Joaquim Vancells molt directament influenciada pels Espectacles Audicions Graner de Barcelona i per la personalitat d’Adrià Gual, que havia estat director dels espectacles de Graner al Teatre Principal de Barcelona. Gual havia estat a Terrassa, el 1904, amb el seu Teatre íntim i havia conegut Vancells per mitjà del dramaturg terrassenc Martí Alegre (1875-1917). Els espectacles de Vancells volien ser vertaderes obres de creació artística. Vancells feia els textos i els decorats i llavors Llongueres els musicava; com als Espectacles Graner, també es van fer projeccions cinematogràfiques parlades i algun concert. L’Ars Lucís va oferir una programació regular entre l’octubre del 1906 i el Nadal del 1907, però es va convertir en un rotund fracàs econòmic i va portar molts problemes econòmics a Vancells: «¡Verament «Ars Lucis» no és encara per Terrassa!», deia Llongueras/Chiron des de La Sembra.

Alexandre de Riquer a Terrassa

El Modernisme a Terrassa va comptar, a més, amb una personalitat de primera línia intel·lectual, Alexandre de Riquer (1856-1920). Fins al moment s’havia donat per certa que la vinculació de Riquer amb Terrassa es devia a l’existència d’una propietat familiar, Can Solà del Racó a Matadepera, però els treballs recents de Manel Ametller justifiquen que a la darreria del segle XIX, el mas era habitat pels seus propietaris Ramon Solà Viver i la seva muller Rosa Brujas Badó. Ara bé, aquest fet no invalida que els primers contactes de l’artista amb la ciutat s’establiren molt aviat, l’any 1875, segons s’ha pogut demostrar per una carta citada per Martí de Riquer, segons la qual un jovenísssim artista explicava al seu pare que se n’anava a pintar a Terrassa. Tots els biògrafs coincideixen, però, a afirmar que l’artista, en els primers anys de matrimoni amb Dolors Palau, hi va fer llargues estades. L’amistat amb Joaquim Vancells es degué lligar en aquestes dates perquè tots dos pintors exposaren conjuntament a la Sala Parés el 1891. La feina conjunta realitzada al Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual tots dos foren membres fundadors, degué segellar l’amistat. La nova publicació que Eliseu Trenc ha dedicat a Riquer dóna a conèixer gran nombre de cartes i d’altres documents que justifiquen aquesta relació, al mateix temps que ens posen de manifest que Riquer mantenia també amistat amb Josep Pi de la Serra i els altres protagonistes del Modernisme terrassenc.

L’any 1898 Riquer va realitzar el projecte –l’execució va ser a càrrec dels germans Viver– d’una decoració interior que seria molt popular, la del Café Catalán, situat en un edifici del Raval que havia estat Ajuntament. L’obra que va ser coneguda com El bròquil, posa de manifest el gust Art Nouveau que devia tenir en conjunt. L’immoble era propietat de l’Institut Industrial que n’ocupava la primera planta i que, l’any 1901, va fer-li un nou i important encàrrec, la decoració del Saló de Sessions. Riquer va començar el projecte tot seguit amb la realització dels tres grans plafons decoratius que actualment estan dipositats a la Casa Alegre de Sagrera del Museu de Terrassa, molt inspirats en el pintor simbolista Puvis de Chavannes. Molt aviat sorgiren diferències entre l’artista i l’Institut per temes econòmics i, finalment, fou Vancells qui acabà el conjunt. Alexandre de Riquer va treballar també per a l’Agrupació, va dibuixar la capçalera de La Sembra que ja he comentat i, segons Paulina Pi de la Serra, va fer el projecte de la primera senyera de l’Escola Coral, ara desapareguda, realitzada per Pere Viver.

Joaquim Vancells, el pintor de Terrassa

Joaquim Vancells i Vieta (1856-1942) és la figura més representativa de l’anomenada escola de paisatge de Terrassa. El pintor era nascut a Barcelona, però quan era encara un adolescent, la fallida del Banc de Lleida va provocar el trasllat de la família a Terrassa on la branca Vieta Trías tenia una fàbrica de teixits. D’aquesta manera va esdevenir una figura clau dins la vida cultural terrassenca, tot i que va mantenir forts contactes amb Barcelona. Vancells és el pintor de Terrassa que va tenir una presència més activa dins la vida artística catalana.

La personalitat artística de Vancells va ser revisada per primera vegada l’any 1954 pel seu nebot i, inicialment deixeble, Rafael Benet, en un dels seus més complets treballs historiogràfics que incorporava també un catàleg de pintura i dibuix. Després cal esperar fins al 1984, data en què se li va dedicar una exposició retrospectiva a les sales de la Caixa de Terrassa organitzada per una comissió creada amb aquest objectiu i amb un catàleg a càrrec de Marc Molins. La darrera monografia és l’editada recentment per encàrrec de la Fundació Caixa de Terrassa de la qual és autor Jordi Carbonell. Volem però destacar també les obres generals que han ajudat a situar la seva producció dins els corrents pictòrics catalans del Modernisme; em refereixo sobretot a les obres de Joan Francesc Ràfols, Modernismo y modernistas (1949), d’Alexandre Cirici, El arte modernista catalán (1951), i El paisatgisme a Catalunya, de Francesc Fontbona (1979). Si bé Ràfols i Cirici veien en Vancells la imatge paisagística de la pintura idealista, Fontbona el situa en una posició equidistant entre la versió rural de l’Impressionisme gris de Casas i Rusiñol de París i un Simbolisme contingut.

Les primeres obres que s’han pogut documentar de Vancells daten dels primers anys de la dècada dels vuitanta i l’artista es va donar a conèixer a la Sala Parés el mes de febrer del 1891 amb paisatges de Terrassa i Llavaneres, un dels quals, Viver de plàtans (se’n conserven dues versions segons Molins) és ja una de les imatges de boscos representats des del seu interior per les quals va ser tan conegut. En aquests anys esdevingué un pintor que es donà conèixer a les principals plataformes: el mateix any a la I Exposició General de Belles Arts de Barcelona amb Febrer: paisatge (Barcelona, MNAC); a Madrid l’any 1892 amb La Mata (Barcelona, col·lecció particular); el 1894, a la II Exposició de Belles Arts de Barcelona amb Sant Llorenç de Munt (Barcelona, MNAC); el 1896 a la III Exposició de Belles Arts de Barcelona obtingué una primera medalla amb Riera de la Barata (Barcelona, MNAC). Vancells, que treballava, segons Rafael Benet, pel marxant Rovira del carrer Ferran de Barcelona, va definir en aquells anys l’estil que el va fer més famós, els paisatges de mitja muntanya, nostàlgics i emboirats.

Joaquim Vancells (1856-1942): Riera de la Barata (cap al 1896). Oli. Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

MNAC

Però el fet que inscrigué definitivament Vancells dins un grup d’artistes va ser la seva participació com a soci fundador en el Cercle Artístic de Sant Lluc l’any 1893. Amb alguns dels seus membres hi estava lligat per una forta amistat. Ja hem parlat dels forts vincles que mantenia amb Alexandre de Riquer; amb els Llimona, figures clau en el Modernisme, hi tenia vincles familiars –una germana del pintor Vancells estava casada amb el Dr. Josep Benet, contertulià del taller de Sant Pere, la germana del qual era la muller de Josep Llimona–; amb Enric Galwey compartia la passió pel paisatge, i també va mantenir amistat amb Dionís Baixeras, amb qui va treballar a Montserrat. Vancells va participar en la primera exposició conjunta del Cercle al desembre del mateix any de la fundació, a la Sala Parés, i cal suposar que fou per la seva relació amb el Cercle que li va venir l’encàrrec de participar en les pintures del presbiteri de Montserrat. Probablement pels mateixos motius, juntament amb l’aleshores ja consolidada fama com a pintor es va decidir el seu nomenament com a membre del Jurat de Recompenses de la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas de 1907, en el que va ser un dels moments més difícils per l’artista. La postura de Vancells va ser absolutament contraria a l’adquisició d’unes obres dels impressionistes francesos i així es va perdre una gran oportunitat per a les col·leccions dels museus catalans. Jordi Carbonell ha publicat una documentació que aclareix aquest episodi.

Cal acceptar, però, que el coneixement de la pintura estrangera en aquella exposició va influir possiblement en la seva producció posterior –no oblidem que era dels pocs pintors que no havia fet el viatge a París–.Com assenyala Marc Molins, cap al 1910 la seva paleta s’aclarí al mateix temps que s’enfortí la textura de la pintura. L’artista va iniciar una nova línia més experimental, malgrat que mantenia activa el tipus d’obra que li demanava el seu públic. Els dibuixos que va realitzar a partir del 1918 aproximadament representarien la millor mostra de la producció d’un artista que busca, a través simplement de la pràctica pictòrica, una nova forma d’expressió.

Els germans Viver, entre el paisatge i la tradició de pintura decorativa

La formació dels germans Viver està fortament lligada a l’empresa de pintura decorativa que dirigia el seu pare Tomàs Viver i Vila (1843-1891). Fins que Lluís Muncunill imposà la moda modernista, els habitatges de Terrassa es caracteritzaven per la seva austeritat constructiva, una austeritat que es mitigava –com d’altra banda, havia estat molt comú a tot Catalunya al llarg dels segles XVIII i xix– per la sumptuositat dels interiors. La pintura decorativa tenia una llarga tradició. El cronista Baltasar Ragón donava la notícia segons la qual el gran pintor Francesc Gimeno va estar a Terrassa decorant els interiors de l’Hotel Peninsular, edifici de l’arquitecte Muncunill, construït el 1903 per encàrrec dels germans Pompidor que eren també propietaris de la Maison Doré de Barcelona. Els dos fills barons de Tomàs Viver i Antònia Aymerich, Pere (1873-1917) i Tomàs (1876-1951) van ser formats per continuar el taller familiar. Tots dos reberen les primeres lliçons a Terrassa, i Pere, el fill gran, va ampliar estudis a l’escola de Llotja i a l’Acadèmia de Joan Baixas. Els dos germans, però, alternaren la pintura decorativa amb la de cavallet. Són, com han demostrat els estudis de Neus Peregrina, els primers pintors que dugueren a Terrassa una vida professional normalitzada.

Els dos artistes treballaren conjuntament en encàrrecs de pintura decorativa tant per a habitatges com també per a obres públiques i edificis comercials. Els primers treballs documentats daten del 1896, la boca del teló de l’escenari del Casino del Comerç i unes interessants pintures de temes escolars pel Real Colegio Tarrasense, que foren signades aquestes només per Pere. A partir de la seva col·laboració amb Riquer, introduïren temes propis de la tradició simbolista europea que coneixien a través d’imatges o reinterpretaven a través de composicions clàssiques. Els Viver treballaren en els decorats de l’Ars Lucis i la seva obra més reeixida va ser probablement la intervenció en el Cercle Egarenc del carrer Sant Pere (1906), lamentablement desaparegut. En solitari, Pere Viver realitzà les al·legories a la indústria i el treball del Palau d’Indústries (de l’any 1904), obra d’una gran força i realisme, i les pintures de la Casa Pere Màrtir Armengol (de l’any 1909) recuperades pel Museu de Terrassa, molt més decorativistes.

Pere Viver com a pintor de cavallet, d’altra banda, tingué una respectable difusió. Va participar amb una certa regularitat a les exposicions oficials de Barcelona, obtenint una Tercera Medalla, el 1907, i a Madrid, amb una Segona Medalla, el 1912. A les seves primeres obres es constata la proximitat amb Joaquim Vancells, però algunes altres com Paisatge amb marges (s. d.) o Montserrat (1917), ambdues a la col·lecció Rull de Terrassa, denoten una personalitat molt forta que fan pensar amb el tractament del color pròxim al que havien fet els artistes de La Colla del Safrà. Malgrat que es conserven algunes obres de figura d’excel·lent realització, el seu gran tema van ser els paisatges dels Pirineus catalans. Tomàs, pel seu cantó, seguí les passes del seu germà amb una Tercera Medalla a Barcelona, l’any 1907 i, també una Tercera Medalla a Madrid, l’any 1915 amb Montseny. Aquesta obra, ara al Fons d’Art de la Caixa d’Estalvis de Terrassa, marca el punt d’inflexió en la seva visió del paisatge monumental que havia propugnat Pere Viver i un visió més intimista de paleta més clara que anà practicant, amb una extraordinària qualitat, fins al final de la seva vida. No podem però deixar de comentar la faceta docent que va caracterizar Tomàs Viver, un dels professors que ha justificat la continuïtat de l’Escola d’Art i Oficis de la ciutat Terrassa.

Bibliografia

  • Amatller i Bassets, M.: «Una masia de Matadepera: Can Solà de la Font, o del racó. Notes per a la seva història», dins Terme, núm. 13, novembre del 1998, pàg. 41-50.
  • Benaúl, J. M. (et al.): Història de Terrassa, Ajuntament de Terrassa, Terrassa, 1987.
  • Benet, R.: Joaquim Vancells. L’home i l’artista, Edicions Figures i Paisatges, s. d., Barcelona.
  • Benet, R.: Tomàs Viver. El hombre y el artista, Junta Municipal de Museus, Terrassa, 1967.
  • Carbonell, J.: Joaquim Vancells, Caixa de Terrassa, Lunwerg Editores, Barcelona, 2002.
  • Carbonell, J. À.; Freixa, M.; Peregrina, N.: Germans Viver, Caixa de Terrassa, Lunwerg Editores, Barcelona, 1997.
  • Coll i Calvo, M.: Bibliografia terrasenca, IMCET, Terrassa, 1988.
  • El Modernisme a Terrassa, Ajuntament de Terrassa, Barcelona, Terrassa, 2002.
  • Fontbona, F.: El paisatgisme a Catalunya, Editorial Destino, Barcelona 1979.
  • Freixa, M.: «El Noucentisme a Terrassa i els seus protagonistes», dins Recerques, núm. 14, 1983, pàg. 123-130.
  • Freixa, M.: Modernisme i Noucentisme a Terrassa, Xarxa de Biblioteques Soler i Palet, Terrassa, 1984.
  • Garreta i Clusella, J.: «L’actuació del primer catalanisme a Terrassa, un apèndix del salisme», dins Terme, núm. 5, 1990, pàg. 35-48.
  • La col·lecció d’art local, Ajuntament de Terrassa, Museu de Terrassa, Terrassa, 2001.
  • Marcet i Gibert, X. (coordinació): Història Industrial de Terrassa, Diari de Terrassa, Lunwerg Editores, Terrassa, Barcelona, 1998.
  • Molins, M.: Joaquim Vancells. El paisatge i la ciutat, Centre Cultural de la Caixa de Terrassa, Terrassa, 1987.
  • Morral, J.: «“Bonifacio Romero”, conferència pronunciada a Amics de les Arts l’any 1966», dins Terme, núm. 6, 1991.
  • Pere Viver entre la bastida i el cavallet, Ajuntament de Terrassa, Museu de Terrassa, Terrassa, 1995.
  • Peregrina, N.; Tapiolas, J.: Terrassa, 1877-1900, Arxiu Tobella, Terrassa, 1996.
  • Pi de la Serra, P.: L’ambient cultural a Terrassa, Caixa d’Estalvis de Terrassa, Terrassa, 1979.
  • Plans i Campderrós, L.: La vida cultural i recreativa a la Terrassa d’ahir, 1875-1931, Fundació Torre del Palau, Terrassa, 2000.
  • Ragón, B.: El arte y los artistas en Tarrassa, Imprenta Joan Morral, s. d., Terrassa.
  • Suàrez, A.: Un estudi sobre Rafael Benet, Fundació Rafael Benet, Barcelona, 1991.
  • Tapiolas, J.; Figueras, P.: Terrassa, 1901-1920, Arxiu Tobella, Terrassa, 1990.
  • Terrassa. Cent anys d’Art i Cultura, Fundació Cultural Caixa de Terrassa, Terrassa, 1992 (edició a càrrec de Mireia Freixa i Jaume Aulet).
  • Trenc, E.: Alexandre de Riquer, Caixa de Terrassa, Lunwerg Editores, Barcelona, 2000.
  • Vives Noguera, E.: «Notes per a la història del nou local», dins Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa, núm. 25, maig-agost del 1981, pàg. 365-367.