Resultats de la cerca

Hom sollicita en molts casos exàmens d’orina per a efectuar la diagnosi de les malalties infeccioses i avaluar-ne l’evolució, sobretot les que afecten el ronyó i les vies urinàries Les indicacions per a l’examen del sediment d’orina, és a dir, l’examen del fons d’una mostra d’orina centrifugada, varien segons les característiques de cada cas Per a obtenir la mostra d’orina, el més important és de recollir-la tan pura com sigui possible, sense contaminar Així, convé de recollir la segona part de la micció i collocar l’orina en un recipient no contaminat que es pugui tancar hermèticament Aquest…

La reproducció humana és una funció biològica que, si bé no és vital per a cada individu en particular, és transcendental per al conjunt de la societat, perquè en depèn la continuïtat de l’espècie Això no obstant, considerada d’una manera individualitzada, també constitueix una capacitat de la màxima importància per a cada persona, o, més ben dit, per a cada parella, ja que el fet de tenir fills és un —si no el que més— dels esdeveniments més rellevants de la vida d’aquells que tenen la fortuna d’ésser mare o pare En el present capítol es detallen els principals factors implicats en la…

En el transcurs de la majoria de les malalties infeccioses se solliciten anàlisis de sang amb l’objectiu d’avaluar algunes alteracions sanguínies més o menys característiques en casos d’infecció Les anàlisis de sang se solen indicar durant les primeres fases de la malaltia per a orientar la diagnosi, i es repeteixen més endavant, durant la convalescència, per tal d’avaluar l’evolució del trastorn La mostra de sang s’obté introduint una xeringa en una vena superficial, generalment de l’avantbraç El volum de sang que s’extreu és variable —depèn del tipus i la quantitat d’exploracions que calgui…

Esquemàticament, la diagnosi etiològica es pot obtenir identificant directament l’agent infecciós o el paràsit de l’home responsable del trastorn amb una sèrie de proves complementàries que constitueixen l’anomenada diagnosi microbiològica directa, o bé a partir de la resposta immunitària de l’organisme infectat, la qual cosa s’anomena diagnosi microbiològica indirecta Per a realitzar la diagnosi etiològica, cal obtenir prèviament una mostra de líquids, secrecions o teixits infectats com ara sang, orina, secrecions respiratòries, líquid cefalorraquidi, secrecions genitals o…

La diagnosi de les malalties infeccioses s’efectua bàsicament esbrinant els antecedents personals de la persona que n’és afectada —que poden posar de manifest el contacte previ del pacient amb la font d’infecció—, valorant les característiques dels símptomes i els signes clínics, com ara l’estat general, la temperatura corporal, la localització de la inflamació, i comprovant si hi ha erupcions cutànies Això no obstant, quan aquests procediments senzills no són prou clars, com sol passar quan els processos infecciosos no són gaire característics, hom sollicita diverses proves diagnòstiques…

Nombroses malalties infeccioses evolucionen amb erupcions cutànies i mucoses , és a dir, amb l’aparició de lesions de diversos tipus en la pell i les mucoses Si bé ambdós teixits solen presentar erupcions conjuntament, s’anomenen exantemes quan les lesions tenen una localització cutània i enantemes quan es presenten en les mucoses Aquestes lesions cutaneomucoses poden ésser originades per diversos mecanismes Els més importants són la disseminació dels microorganismes responsables cap a aquests teixits, l’impacte que hi produeix la presència de toxines que secreten diversos gèrmens des d’…

És anomenat esplenomegàlia l’engrossiment de la melsa La melsa és un òrgan de teixit limfoide, en forma de ronyó, que fa uns 12 cm de llarg, 8 cm d’amplada i 4 cm de gruix, i que es troba situat a l’hipocondri esquerre, és a dir, en la part superior esquerra de la cavitat abdominal Algunes persones tenen la melsa més gran del que és habitual, sense que calgui deduir que existeix alguna afecció tanmateix, però, l’esplenomegàlia sol constituir una manifestació d’algun trastorn Els trastorns que més sovint evolucionen amb esplenomegàlia són la cirrosi hepàtica, les malalties de la sang, alguns…

És anomenat adenomegàlia o adenopatia l’increment de volum d’un gangli limfàtic Els ganglis limfàtics són uns òrgans, formats per teixit limfoide, que es troben àmpliament distribuïts per gairebé tot l’organisme, concentrats formant grups ganglionars d’unes dimensions molt variables, per bé que, en la majoria, en condicions normals, és d’uns pocs millímetres Entre les funcions més importants dels ganglis limfàtics s’inclouen la filtració de la limfa, és a dir, el líquid que drena les impureses, partícules estranyes i excessos de líquids que es troben en l’espai intercellular dels diversos…

Fins fa uns anys hom considerava que la febre constituïa una resposta normal de l’organisme per a defensar-se d’una infecció Actualment, però, se sap que en el cas de les infeccions la febre es produeix bàsicament per l’alliberament de pirògens per part dels microorganismes causants de la infecció, i que l’augment de la temperatura corporal no comporta cap benefici per a l’organisme Temps enrere es pensava que la febre podia ésser beneficiosa en les malalties degudes a virus que no es poden reproduir quan la temperatura de l’entorn supera els 37°C, però s’ha constatat que aquesta hipòtesi no…

La hipertèrmia és un signe clínic objectiu que es pot valorar amb la determinació de la temperatura corporal Tanmateix, però, les molèsties que solen acompanyar la hipertèrmia són de caràcter subjectiu, i el nivell de tolerància d’aquestes molèsties pot canviar substancialment d’una persona a una altra Així, mentre que hi ha persones, com els infants, que no perceben increments gaire importants de la seva temperatura corporal, n’hi ha que se senten prostrades quan la temperatura augmenta només unes dècimes per sobre de la normal Les febres transitòries i lleus no ocasionen trastorns en l’…