Esplenomegàlia

És anomenat esplenomegàlia l’engrossiment de la melsa. La melsa és un òrgan de teixit limfoide, en forma de ronyó, que fa uns 12 cm de llarg, 8 cm d’amplada i 4 cm de gruix, i que es troba situat a l’hipocondri esquerre, és a dir, en la part superior esquerra de la cavitat abdominal. Algunes persones tenen la melsa més gran del que és habitual, sense que calgui deduir que existeix alguna afecció; tanmateix, però, l’esplenomegàlia sol constituir una manifestació d’algun trastorn.

Els trastorns que més sovint evolucionen amb esplenomegàlia són la cirrosi hepàtica, les malalties de la sang, alguns processos de naturalesa autoimmune i malalties infeccioses. La melsa, com els ganglis limfàtics, es compon de teixit limfoide i, per aquesta raó, en el cas de processos infecciosos generalitzats, respon igualment amb una inflamació i, per tant, engrossint-se.

Els processos infecciosos generalitzats de curta durada, com ara el xarampió o la rubèola, solen evolucionar amb un discret i banal engrossiment de la melsa, que gairebé sempre passa desapercebut perquè no es detecta amb la palpació abdominal i remet amb rapidesa, sense deixar seqüeles. Tanmateix, però, alguns processos infecciosos generalitzats, com per exemple el paludisme o la mononucleosi infecciosa, poden evolucionar amb una esplenomegàlia acusada, que s’observa fàcilment amb la palpació de la paret abdominal i sovint ocasiona molèsties, sensació de pesantor o dolor al costat esquerre.

En alguns casos, a més de la palpació, per a detectar una esplenomegàlia hom recorre a tècniques diagnòstiques més específiques, com per exemple radiografies d’abdomen, ecografia o gammagrafia. Molt poques vegades se sol·licita una biòpsia de la melsa per a determinar la causa del trastorn, ja que comporta una perillositat elevada pel fet que es podria presentar l’esqueixament de l’òrgan. L’esplenomegàlia que acompanya els processos infecciosos crònics generalitzats també sol remetre espontàniament i sense deixar seqüeles, quan els trastorns desapareixen. Tanmateix, però, en els casos més greus es poden produir algunes complicacions importants. Una d’elles és l’hipersplenisme o un notable increment de la funció d’aquest òrgan. Com que la melsa realitza, entre d’altres funcions, la de destruir els glòbuls vermells envellits, filtrant-los a partir de la circulació sanguínia, quan es dóna hipersplenisme se sol verificar una anèmia progressiva, com també leucopènia i trombopènia. Una altra complicació important de l’esplenomegàlia pronunciada i persistent és l’esqueixament de la melsa, en aquests casos afavorit per la distensió progressiva i l’estirament de l’òrgan, que es pot produir després de petits traumatismes abdominals, com el que hagi pogut causar, per exemple, la mateixa palpació abdominal si es realitza de manera enèrgica. L’esqueixament de la melsa constitueix una complicació greu d’algunes malalties infeccioses, en especial el paludisme i la mononucleosi, ja que evoluciona amb hemorràgies internes molt intenses, que requereixen una immediata atenció al pacient.