És anomenat adenomegàlia o adenopatia l’increment de volum d’un gangli limfàtic. Els ganglis limfàtics són uns òrgans, formats per teixit limfoide, que es troben àmpliament distribuïts per gairebé tot l’organisme, concentrats formant grups ganglionars d’unes dimensions molt variables, per bé que, en la majoria, en condicions normals, és d’uns pocs mil·límetres. Entre les funcions més importants dels ganglis limfàtics s’inclouen la filtració de la limfa, és a dir, el líquid que drena les impureses, partícules estranyes i excessos de líquids que es troben en l’espai intercel·lular dels diversos teixits, com també l’emmagatzemament i la reproducció de diverses cèl·lules defensives com ara limfòcits B, limfòcits T i macròfags. Segons la localització que presenten, els grups ganglionars poden ésser superficials quan se situen a prop de la superfície cutània, com, per exemple, els ganglis limfàtics de l’engonal, les aixelles i el coll; i profunds, com els que es localitzen a l’interior de la cavitat toràcica, abdominal o pelviana.
Hom considera que es produeix una adenomegàlia o adenopatia quan un gangli limfàtic o més d’un incrementen el diàmetre que els correspon més de dos centímetres. Entre les causes d’adenomegàlia cal destacar els processos inflamatoris, les infeccions, alguns trastorns de naturalesa autoimmune, algunes malalties de la sang i els tumors malignes. En el cas d’infecció, l’adenomegàlia es pot produir per la invasió dels mateixos ganglis limfàtics per part dels microorganismes responsables, o, també, per l’acceleració del procés reproductiu de les cèl·lules defensives que acullen.
Algunes malalties infeccioses, com per exemple la mononucleosi infecciosa, la toxoplasmosi, o la infecció pel virus de la immunodeficiència humana, solen evolucionar amb adenopatia generalitzada, és a dir, amb un augment, més o menys global, del volum dels ganglis limfàtics, tant dels superficials com dels profunds. En canvi, els processos infecciosos que se circumscriuen a una determinada regió de l’organisme, com per exemple la faringitis, l’otitis, la tuberculosi pulmonar o el xancre tou, evolucionen amb adenopaties localitzades, és a dir, que afecten el grup ganglionar més proper als teixits lesionats, com els grups ganglionars del coll, les aixelles, l’engonal o l’hili pulmonar.
Les adenopaties superficials es poden palpar amb facilitat, la qual cosa és ja un indici de l’engruiximent dels ganglis, que, en condicions normals, llevat de persones molt primes, no arriben a palpar-se. En el cas que l’adenopatia sigui deguda a un procés infecciós proper, és habitual que els ganglis infla-mats siguin dolorosos al tacte i que la pell que els cobreix es trobi envermellida i calenta; en general, en resoldre’s la infecció causal, el gangli afectat torna progressivament a les seves dimensions habituals, i es recupera al cap d’unes 2 setmanes. D’altra banda, en general, els ganglis limfàtics afectats mantenen llur consistència elàstica normal, però en alguns casos, sobretot quan la causa de l’adenomegàlia és un procés maligne, adopten una consistència dura.
Per a detectar una adenomegàlia profunda cal recórrer a procediments complementaris, com ara exploracions radiològiques de tòrax o abdomen, o bé a una limfografia, és a dir, una exploració dels mateixos vasos i òrgans limfàtics efectuada després d’introduir-hi una substància opaca als raigs X.
Les adenopaties no solen ésser doloroses espontàniament, si no és que els ganglis limfàtics creixen amb molta rapidesa (com s’esdevé sovint en nombrosos processos infecciosos aguts, com per exemple la faringitis bacteriana o les infeccions de ferides cutànies) o adquireixen un volum considerable, de manera que aleshores poden comprimir estructures veïnes.
D’altra banda, en alguns casos extrems, com per exemple la pesta bubònica, els ganglis limfàtics d’una determinada regió s’inflamen fins que acaben adherint-se a la pell i obrint canals anormals, pels quals drenen el líquid groguenc o purulent que contenen, que els comuniquen amb la superfície cutània.
Les adenopaties solen persistir alguns dies o setmanes després de la remissió del procés infecciós que les ha originat. En general, remeten sense deixar seqüeles. Tanmateix, però, quan s’han mantingut durant algunes setmanes o uns mesos, com s’esdevé sovint, per exemple, en el cas de tuberculosi pulmonar, els ganglis limfàtics afectats es poden calci-ficar o poden arrossegar, en retreure’s, teixits propers als quals s’havien adherit.
En alguns casos, si no es pot diagnosticar amb seguretat l’origen d’una adenopatia, hom recorre a una biòpsia ganglionar per a identificar-ne la causa, contribuint d’aquesta manera al procés de diagnosi.