Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
sibilant
Esquema fonètic de les sibilants catalanes segons A. Badia i Margarit
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació fricativa, rarament posterior, que es caracteritza per un brogit més o menys agut com a conseqüència d’una fricció del corrent d’aire allí on el canal s’estreny més.
En certes llengües, el tret sibilant, estrident en la terminologia acústica, és rellevant en oposició a mat, des del punt de vista fonològic El català disposa, almenys fonèticament, de la sèrie sibilant més rica de tota la Romània s, z, s, z, ŝ, z, ŝ, z, s, z caça, casa, tots, dotze, caixa, corregir, metxa, metge
harmonia vocàlica
Fonètica i fonologia
Fenomen fonològic —propi de certes llengües, com ara l’hongarès, el turc, etc—.
Pel qual el sistema vocàlic es compon de dos grups d’elements separats per una oposició distintiva de tipus obert/tancat, anterior/posterior, etc, de manera que en un moment només poden comparèixer elements vocàlics d’un dels grups respectius
k
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Onzena lletra de l’alfabet català, anomenada ca [pl cas].
La k llatina deriva directament de les escriptures gregues i itàliques Gairebé no presenta evolució de les formes originals Consta d’un traç vertical descendent, d’un de diagonal ascendent o descendent, NE-SW que arriba a mig pal vertical, i d’un altre de diagonal descendent NW-SE, que parteix de mig pal vertical El segon traç és el que ofereix més mobilitat pot ésser allargat amunt en certes cursives romanes més sovint torça la cabota superior cap avall rarament amunt en alguns tipus d’escriptura arriba a tancar-se en forma oval d’origen cursiu El traç vertical pot sobresortir…
o
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quinzena lletra de l’alfabet català, anomenada o [pl os].
El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…
n
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Catorzena lletra de l’alfabet català, anomenada ena [pl enes].
La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…
y
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-cinquena lletra de l’alfabet català, anomenada i grega.
Tal com diu el nom, es tracta de l'ípsilon grega passada al llatí, de primer en la seva forma occidental, V , i després admesa en la forma oriental, Y , en el segon apèndix de l’abecedari La Y romana clàssica consta de dos traços el primer, que començava a dalt, a l’esquerra, baixava oblic, continuava vertical i acabava amb un reforç a la base el segon pujava oblic del centre del traç primer en direcció a la dreta i acabava amb una mena de reforç corbat a la dreta Amb la velocitat cursiva tots dos traços foren escrits a vegades en un sol temps, és a dir, sense alçar la ploma, amb la qual cosa…
biplosió
Fonètica i fonologia
Fenomen que presenten certes llengües africanes, consistent en dues interrupcions successives, però molt immediates ( tk, bg,
etc; kt, gd,
etc), en la producció de fonemes oclusius.
retroflexió
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual l’àpex de la llengua s’eleva i s’orienta cap al paladar central en certes articulacions, i així produeix un efecte acústic particular.
En anglès americà, per exemple, és característica l’articulació retroflexa de /r/ en contacte amb vocal anterior
r
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Divuitena lletra de l’alfabet català, anomenada erra [pl erres].
La R llatina majúscula prové de la forma que havia pres en el grec occidental, el qual havia afegit un traç oblic a la forma primitiva del fenici, de l’etrusc cercle cap a l’esquerra i del grec clàssic, que no presentaven encara aquell traç oblic La R clàssica romana és formada per tres traços un de llarg vertical, un altre de semicircular a la meitat superior dreta del primer, i un traç recte oblic que surt de la base del semicercle cap a la dreta i acaba quelcom corbat Cadascun d’aquests traços era executat en un temps El primer traç acostuma a tenir un reforç a la base En intervenir la…