Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
w
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-tresena lletra de l’alfabet català, anomenada ve doble.
Gràficament no és sinó dues vv juxtaposades, ben aviat unides i sovint encreuades v Als països del N d’Europa, on aparegué segle VIII, i a Catalunya segle IX, de primer era escrita amb dues uu Ben aviat segle X passaren a VV majúscules, pel fet de tractar-se d’inicial de mot, especialment en els antropònims gòtics i germànics derivats, per exemple, de Walt - Gualter, War - Guarner, Garí, Wil - Guillem, Wig - Guifré, etc La W , w uu , vv també apareix esporàdicament en alguns noms com Wivas i mots com ewangelium , per ultracorrecció gràfica, que no perdurà La grafia w compareix només en…
postdental
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per un contacte de l’àpex de la llengua en una zona intermèdia entre els alvèols i les incisives.
En català, es dóna normalment, però no necessàriament, quan una dental va seguida d’una articulació posterior per exemple, tub enfront de tip
obert | oberta
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza, articulatòriament, mitjançant una separació intermaxil·lar o linguopalatal relativament gran respecte a d’altres fonemes considerats neutres o tancats.
En català els fonemes vocàlics /ę/ i /ǫ/ be bę́, son sǫ́n són oberts enfront de /ẹ/ i /ọ/, tancats bé bẹ́, són sọ́n
tònic | tònica
Fonètica i fonologia
Dit de l’element sil·làbic o fonemàtic que presenta un accent d’intensitat, per oposició a d’altres elements no tònics o àtons.
En català, i sobretot en els dialectes orientals, és una oposició poc productiva a causa de les reduccions fonemàtiques que comporta la pèrdua de la tonicitat tribu tríbu enfront de tribú tribú, però no pas cantar káņte i cantar keņtá, etc
pausa
Fonètica i fonologia
En fonètica, silenci entre dues emissions fòniques.
Aquesta pausa, anomenada relativa, enfront de l’absoluta, que es produeix quan el parlant no té intenció d’emetre cap so, és emprada sovint en els estudis de fonètica articulatòria com a punt de referència per a determinar les modificacions orgàniques de cada emissió
àton | àtona
Fonètica i fonologia
Dit del fonema vocàlic, síl·laba o mot relativament mancat d’intensitat acústica, o de freqüència tonal, respecte a algun altre que presenti un grau superior en aquests dos factors.
Es tracta d’un concepte essencialment relatiu, puix que les seves realitzacions requereixen, almenys virtualment, la presència d’algun segment fonemàtic en oposició No és possible de pronunciar una vocal o una síllaba aïllades com a tònica o àtona Altrament, és àtona la síllaba, monofonemàtica, u , enfront de mà , tònica, en “humà”
base d’articulació
Fonètica i fonologia
Denominació del conjunt d’hàbits articulatoris que conformen la pronúncia característica d’una llengua.
Alguns autors parteixen de la collocació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per contra, a l’…
vocal
Fonètica i fonologia
Element fonològic bàsic en l’articulació de la parla.
S'oposa a sonant i a consonant , que d’alguna manera són interrupcions vocàliques Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síllaba per ells mateixos Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sillàbics La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat o el…
quantitat
Fonètica i fonologia
Durada d’un so o d’un conjunt de sons que formen síl·laba.
La quantitat té en determinades llengües pertinència fonològica, generalment dins la síllaba Entre les clàssiques cal destacar el sànscrit, el grec i el llatí, on hi havia un desdoblament total o parcial del sistema vocàlic en distingir-se les vocals breus de les llargues, aquestes últimes equivalents, en durada, a dues de breus En llatí, per exemple, s’oposaven les síllabes breus a les llargues, que ho podien ésser per natura o per posició Eren breus o llargues segons la qualitat de llur nucli vocàlic pŏpŭlus , ‘poble’, enfront de pōpŭlus , ‘poll’ Això no obstant, una vocal…
o
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quinzena lletra de l’alfabet català, anomenada o [pl os].
El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…