Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
entonació asimètrica
Fonètica i fonologia
En la terminologia de S. Karcewsky, ruprtura de la corba melòdica normativa, i a vegades de l’ordre sintagmàtic, en qualsevol emissió fònica per tal de destacar emfàticament algun element significatiu d’aquella emissió.
N'és un exemple ‘no volia veure ningú, deia’, en comptes del que seria més normal ‘deia que no volia veure ningú’
inflexió
Fonètica i fonologia
Fenomen d’assimilació que afecta l’obertura vocàlica sota la influència d’una articulació extremament tancada, palatal o velar, veïna.
Segons l’opinió més generalitzada, el llatí mĕdiu no dóna en català modern * meig més amb ẹ com seria normal llatí ventu > vent , sinó mig mís, amb i , per raó del contacte del so consonàntic palatal s < -dy-, que ha provocat el tancament vocàlic considerat en un grau ẹ →i
acomodació
Fonètica i fonologia
Forma d’ assimilació
fonètica en virtut de la qual un fonema s’adapta parcialment a les característiques articulatòries i acústiques d’un altre, sense prerdre els seus trets distintius que permeten d’identificar-lo com a tal.
L’encadenament fònic de la parla normal presenta ben sovint fenòmens d’aquesta mena el fonema k del català s’acomoda a i químic , a a cap i a u cup palatalitzant-se, medialitzant-se i velaritzant-se, respectivament De manera particular és palesa l’acomodació de k davant la a palatal del mallorquí casa, capell
relaxat | relaxada
Fonètica i fonologia
Dit de l’expressió fònica emesa amb una tensió articulatòria inferior a la normal.
A nivell d’un enunciat asseveratiu, els sons relaxats compareixen típicament a l’últim sector, acompanyats d’un augment compensatori de durada Per oposició a so tens o tònic, equival també a àton
vibrant
Fonètica i fonologia
Dit de l’emissió fonemàtica que es caracteritza per un moviment orgànic, generalment lingual, molt breu, que interromp i allibera, successivament, el corrent d’aire espiratori.
En les llengües romàniques, hi ha dues modalitats bàsiques de realitzacions vibrants un d’apical, típica del català, el castellà, el gallec, l’occità, l’italià, el romanès i el portuguès peninsular, i una altra de velar, normal en francès i en portuguès brasiler En català hi ha, al seu torn, una oposició, en context intervocàlic, entre univibrant /r/, terme, de fet, contradictori, que es referix a una sola interrupció i multivibrant /r/, amb més d’una vibració sére, serra sére
ona
Fonètica i fonologia
Forma d’energia que es caracteritza per un moviment vibratori de partícules en un medi determinat.
Si la projecció del moviment és regular o harmònica, l’ona resultant, anomenada so , admet una anàlisi a base de cicles o períodes dotats d’una durada, una amplitud, una freqüència i una qualitat determinables en cas contrari, s’anomena soroll o brogit Si l’ona presenta un moviment vibratori d’un sol impuls, hom en diu ona simple si, en canvi, és formada per una combinació harmònica d’impulsos, hom en diu ona composta A la parla normal el medi sol ésser aeri i les ones són sempre compostes, harmòniques en el cas de sons com ara els vocàlics a, i, no harmòniques, com en els…
base d’articulació
Fonètica i fonologia
Denominació del conjunt d’hàbits articulatoris que conformen la pronúncia característica d’una llengua.
Alguns autors parteixen de la collocació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per…
tret
Fonètica i fonologia
Unitat última en l’anàlisi fonològica de la llengua.
Segons això, tota expressió, qualssevol que siguin les seves particularitats, és una combinació de trets concatenats en el temps a base de grups simultanis o quasisimultanis, anomenats fonemes Tot i que sempre hi ha trets de molt diversa natura, com els apellatius, afectius, emfàtics i àdhuc involuntaris, la fonologia tradicional s’ocupa només d’aquells que pertanyen al sistema preestablert, distintius, culminatius i demarcatius, que són oponibles i portadors de distincions lingüístiques immanents Cada llengua es compon d’un nombre determinat de trets organitzats en combinacions fonemàtiques…
fonologia
Fonètica i fonologia
Disciplina particular de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües.
Per a les escoles estructuralistes, i en primer lloc la del Cercle Lingüístic de Praga 1920-38, hom parteix de la noció de fonema, del qual són analitzats els trets distintius que permeten de copsar l’estructura fonològica de cada llengua Tot just determinada la capacitat funcional dels fonemes, a través del criteri de commutacions, en són establertes les propietats combinatòries per a formar unitats més complexes, com ara la síllaba, el mot, el sintagma i l’expressió o, en termes fonètics, l’emissió fònica normal limitada per dues pauses Així, al nivell de seqüències que…
implosió
Fonètica i fonologia
Primera fase de l’articulació d’un fonema oclusiu, caracteritzat per un moviment d’aproximació dels òrgans supraglòtics a l’estat específic o normal d’aquell fonema.
Sol coincidir parcialment amb el moment distensiu de l’articulació precedent