Resultats de la cerca

Primera part de la lògica general que, segons Kant Crítica de la raó pura , ‘descompon totes les operacions de l’enteniment i de la raó en els seus elements i els presenta com a principis de qualsevol apreciació lògica que faci el nostre enteniment’, mentre que l' analítica transcendental és ‘la part de la lògica transcendental que tracta dels elements del coneixement pur de l’enteniment i dels principis sense els quals no pot ésser pensat cap objecte’

Sovint identificat amb el sofisma, se'n diferencia perquè no és usat amb la intenció de confondre l’adversari Kant distingeix, a la Crítica de la raó pura , entre paralogismes formals , falsos en virtut de la forma, i paralogismes transcendentals , que rauen en la pròpia natura humana i incorren en una “illusió que hom no pot evitar, però que pot ésser esbrinada” aquests paralogismes són quatre el de la substancialitat del jo, el de la simplicitat de l’ànima, el de la personalitat del subjecte i el de la idealitat o problematicitat de l’existència dels objectes dels sentits…

Modernament, en la filosofia de la ciència hom pot distingir diverses concepcions relatives a la seva definició Per al corrent nomologicodeductiu, és l’enunciat sobre un fet que hom dedueix de la contrastació d’aquest amb diverses lleis generals Per als contextualistes, és un procés de comunicació pel qual hom fa intelligible una cosa a una altra persona Els realistes consideren l’explicació com l’exposició d’enunciats de tipus causal sobre fenòmens Darrerament, hom s’ha centrat també en el problema de la delimitació entre la descripció i l’explicació

Segons Aristòtil, la modalitat, o mode com S i P s’uneixen en el judici, pot ésser de quatre tipus de possibilitat , d' impossibilitat , de contingència i de necessitat La similitud entre possibilitat i contingència contingent és allò que alhora pot donar-se i no donar-se, i àdhuc entre impossibilitat i necessitat necessari és allò que no pot no donar-se, ha estat factor determinant del fet que la lògica postaristotèlica hagi cregut necessari de corregir la taula d’Aristòtil, insistint en un ulterior estudi de la modalitat de possibilitat Més radical fou la postura de Kant en…

Hom en diu sovint també enunciat , bé que a vegades aquest terme és pres en un sentit neutral, del qual el terme judici reflecteix l’aspecte subjectiu i el terme proposició expressa l’aspecte objectiu La diferenciació entre judici i proposició, necessària en l’ordre lògic, pot ésser omesa en l’ordre epistemològic, com és ara el cas de Kant Entre les diverses divisions que hom n'ha establert cal destacar la corresponent a la distinció entre proposició simple també anomenada categòrica, predicativa o enunciativa , en què un concepte s’uneix a un altre mitjançant la còpula, i…

Caracteritzable cartesianament com a progressiu trànsit del simple al complex, la síntesi és en Kant l’essència mateixa del coneixement síntesi a priori és, així, l’acte de la consciència com a unificació de les dades sensibles per les formes pures de la intuïció espai i temps, com a unificació de les intuïcions sensibles per les formes pures de l’enteniment categories i com a unificació —ni que sigui sols regulativa— dels conceptes mitjançant les idees de la raó ideals transcendentals A partir tant de la concepció kantiana com de la idea mateixa de síntesi la qual palesa que el…

Bé que en Aristòtil és una entre les diverses categories, la relació fou desenvolupada entre els escolàstics de manera que abraçava ja un camp molt més ampli de modalitats i subdivisions i en aquesta línia ha estat definitiva, contemporàniament, l’aportació d’E von Hartmann, el qual fa de la relació una categoria talment fonamental Urkategorie que inclou totes les altres categories És important, així mateix, la distinció tradicional entre la simple relació lògica , establerta només per la ment, i la relació pròpiament ontològica, o relació real , en el si de la qual l’escolàstica distingí…

Segons que la síntesi sigui a priori o a posteriori, els judicis sintètics seran o no universals i necessaris

És oposada a la deducció empírica , que, sempre en sentit kantià, consisteix en una aplicació dels conceptes, la justificació de la qual és feta a partir de l’experiència mateixa