Resultats de la cerca

Esquemàticament, la diagnosi etiològica es pot obtenir identificant directament l’agent infecciós o el paràsit de l’home responsable del trastorn amb una sèrie de proves complementàries que constitueixen l’anomenada diagnosi microbiològica directa, o bé a partir de la resposta immunitària de l’organisme infectat, la qual cosa s’anomena diagnosi microbiològica indirecta Per a realitzar la diagnosi etiològica, cal obtenir prèviament una mostra de líquids, secrecions o teixits infectats com ara sang, orina, secrecions respiratòries, líquid cefalorraquidi, secrecions genitals o secrecions de…

La diagnosi de les malalties infeccioses s’efectua bàsicament esbrinant els antecedents personals de la persona que n’és afectada —que poden posar de manifest el contacte previ del pacient amb la font d’infecció—, valorant les característiques dels símptomes i els signes clínics, com ara l’estat general, la temperatura corporal, la localització de la inflamació, i comprovant si hi ha erupcions cutànies Això no obstant, quan aquests procediments senzills no són prou clars, com sol passar quan els processos infecciosos no són gaire característics, hom sollicita diverses proves diagnòstiques…

Nombroses malalties infeccioses evolucionen amb erupcions cutànies i mucoses , és a dir, amb l’aparició de lesions de diversos tipus en la pell i les mucoses Si bé ambdós teixits solen presentar erupcions conjuntament, s’anomenen exantemes quan les lesions tenen una localització cutània i enantemes quan es presenten en les mucoses Aquestes lesions cutaneomucoses poden ésser originades per diversos mecanismes Els més importants són la disseminació dels microorganismes responsables cap a aquests teixits, l’impacte que hi produeix la presència de toxines que secreten diversos gèrmens des d’…

És anomenat esplenomegàlia l’engrossiment de la melsa La melsa és un òrgan de teixit limfoide, en forma de ronyó, que fa uns 12 cm de llarg, 8 cm d’amplada i 4 cm de gruix, i que es troba situat a l’hipocondri esquerre, és a dir, en la part superior esquerra de la cavitat abdominal Algunes persones tenen la melsa més gran del que és habitual, sense que calgui deduir que existeix alguna afecció tanmateix, però, l’esplenomegàlia sol constituir una manifestació d’algun trastorn Els trastorns que més sovint evolucionen amb esplenomegàlia són la cirrosi hepàtica, les malalties de la sang, alguns…

És anomenat adenomegàlia o adenopatia l’increment de volum d’un gangli limfàtic Els ganglis limfàtics són uns òrgans, formats per teixit limfoide, que es troben àmpliament distribuïts per gairebé tot l’organisme, concentrats formant grups ganglionars d’unes dimensions molt variables, per bé que, en la majoria, en condicions normals, és d’uns pocs millímetres Entre les funcions més importants dels ganglis limfàtics s’inclouen la filtració de la limfa, és a dir, el líquid que drena les impureses, partícules estranyes i excessos de líquids que es troben en l’espai intercellular dels diversos…

Fins fa uns anys hom considerava que la febre constituïa una resposta normal de l’organisme per a defensar-se d’una infecció Actualment, però, se sap que en el cas de les infeccions la febre es produeix bàsicament per l’alliberament de pirògens per part dels microorganismes causants de la infecció, i que l’augment de la temperatura corporal no comporta cap benefici per a l’organisme Temps enrere es pensava que la febre podia ésser beneficiosa en les malalties degudes a virus que no es poden reproduir quan la temperatura de l’entorn supera els 37°C, però s’ha constatat que aquesta hipòtesi no…

La hipertèrmia és un signe clínic objectiu que es pot valorar amb la determinació de la temperatura corporal Tanmateix, però, les molèsties que solen acompanyar la hipertèrmia són de caràcter subjectiu, i el nivell de tolerància d’aquestes molèsties pot canviar substancialment d’una persona a una altra Així, mentre que hi ha persones, com els infants, que no perceben increments gaire importants de la seva temperatura corporal, n’hi ha que se senten prostrades quan la temperatura augmenta només unes dècimes per sobre de la normal Les febres transitòries i lleus no ocasionen trastorns en l’…

La síndrome febril es presenta clàssicament tot alternant dues fases una d’inicial, en què augmenta la temperatura corporal i que sol ésser precedida per esgarrifances i s’acompanya de pallidesa cutània i sensació de fred i una segona fase, en què baixa la temperatura corporal, que s’acompanya de sudació, envermelliment de la pell i les mucoses i sensació de calor En general, els increments més importants de temperatura corporal solen coincidir amb els moments en què la temperatura del cos és de per si més elevada, és a dir, entre les 6 de la tarda i les 10 de la nit En ambdues fases és…

La febre o hipertèrmia es produeix quan per alguna raó el centre termoregulador de l’hipotàlem experimenta una fallada en la seva activitat normal i comença a regular la temperatura corporal en un nivell superior al que és habitual, fent que l’organisme generi més escalfor de la que desprèn El mecanisme més freqüent pel qual es produeix la hipertèrmia és la presència en l’organisme d’unes substàncies anomenades genèricament pirògens , elaborades per nombrosos microorganismes, per cèllules pertanyents al sistema immunològic que reaccionen durant una infecció, o també per cèllules canceroses…

La temperatura corporal és regulada per l’anomenat centre termoregulador , un conjunt de neurones sensibles a la calor que es localitza a l’hipotàlem Aquestes cèllules es poden estimular directament quan per alguna raó augmenta la temperatura interna de l’organisme o bé indirectament, a través dels receptors nerviosos cutanis sensibles a la calor, que al seu torn s’estimulen quan s’eleva la temperatura de l’entorn D’altra banda, el centre termoregulador de l’hipotàlem es connecta, a través de diverses vies i mecanismes nerviosos, amb les estructures perifèriques encarregades de regular la…