La síndrome febril es presenta clàssicament tot alternant dues fases: una d’inicial, en què augmenta la temperatura corporal i que sol ésser precedida per esgarrifances i s’acompanya de pal·lidesa cutània i sensació de fred; i una segona fase, en què baixa la temperatura corporal, que s’acompanya de sudació, envermelliment de la pell i les mucoses i sensació de calor. En general, els increments més importants de temperatura corporal solen coincidir amb els moments en què la temperatura del cos és de per si més elevada, és a dir, entre les 6 de la tarda i les 10 de la nit. En ambdues fases és habitual que es presentin mal de cap, dolors articulars i musculars, sensació de coïssor als ulls i malestar general. D’altra banda, quan la febre és elevada i persistent, és comú que es manifesti un herpes labial, lesió infecciosa que adopta la forma de petites vesícules, ocasionada per un virus que habitualment es troba en estat latent i que s’activa, per exemple, per un increment de la temperatura corporal, sobretot si és produït per processos infecciosos deguts a gèrmens com ara pneumococs o meningococs.
Segons la durada, les síndromes febrils poden ésser curtes, quan la febre dura menys de dues setmanes, o prolongades, quan la febre es manté durant més temps.
Les causes més freqüents de la síndrome febril de curta durada són les malalties infeccioses banals, com la majoria de les virosis o les infeccions bacterianes limitades, com faringitis o bronquitis. Això no obstant, alguns processos infecciosos greus, com per exemple una septicèmia o infecció massiva de la sang, també poden originar una síndrome febril de curta durada, per bé que més acusada i greu.
Les causes més freqüents de la síndrome febril prolongada inclouen una gran varietat de processos infecciosos com ara tuberculosi, febre tifoide, brucel·losi, endocarditis bacteriana, infeccions de la sang, presència d’abscessos, infeccions de les vies urinàries i biliars, o mononucleosi infecciosa; tumors malignes, com ara càncer de pulmó, de pàncrees, o de ronyó; leucèmia, limfomes o malaltia de Hodgkin; i malalties autoimmunes, com ara lupus eritematós sistèmic o artritis reumatoide.
Quan es presenta una síndrome febril prolongada es realitzen una sèrie de proves complementàries per a determinar-ne la causa, i es practiquen estudis com ara anàlisis de sang, radiografies de tòrax o ecografies. Igualment, es confecciona una corba febril, és a dir que es determina la temperatura corporal diverses vegades al dia i es fa un gràfic unint els valors tèrmics obtinguts. Aquest procediment, a més de permetre el control de l’evolució d’una persona que pateix d’una síndrome febril prolongada, pot servir, en alguns casos, per a deduir l’origen del trastorn, ja que algunes malalties infeccioses es caracteritzen pel fet que ocasionen fluctuacions més o menys típiques de la temperatura corporal. Així, per exemple, la febre tifoide sol causar una febre contínua amb oscil·lacions de menys d’un grau centígrad al llarg de vint-i-quatre hores; les supuracions o processos infecciosos que evolucionen amb producció de pus solen causar una febre remitent, caracteritzada per fluctuacions més importants; el paludisme sol ocasionar una febre intermitent, és a dir, amb fases sense hipertèrmia; i les infeccions de la sang acostumen a causar una febre amb agulles, caracteritzada per la presència de punts àlgids o increments sobtats, importants i passatgers de la temperatura corporal. De totes maneres, aquestes típiques corbes febrils, útils en èpoques passades, actualment ja no són rellevants per a la diagnosi de les infeccions, perquè l’ús d’antitèrmics i antibiòtics usualment modifica el curs espontani de l’alteració.
Quan es presenta un procés febril, si l’origen no és evident, es practiquen unes proves bàsiques per a determinar-ne la causa, com ara anàlisis de sang i orina i radiografies de tòrax. Si després de la realització d’aquestes proves complementàries usuals hom no pot determinar quina n’és la causa, aquesta es classifica com a febre d’origen desconegut, o, abreujadament, FOD. En aquests casos, doncs, se solen efectuar d’altres proves complementàries més sofisticades, com ara endoscòpies, tomografia axial computada o biòpsies, amb l’objectiu de detectar la causa de l’elevació persistent de la temperatura.
Un altre tipus de febre molt freqüent és l’anomenada febrícula essencial, que es caracteritza per un increment de la temperatura corporal inferior a 1°C en relació al valor considerat normal, i que es presenta diàriament, en forma contínua o intermitent, al llarg d’algunes setmanes, mesos o anys, en absència d’una malaltia o alteració que la justifiquin. Aquest tipus de febre, a diferència de la FOD, no és provocada per una malaltia o alteració sense diagnosticar, sinó que es produeix com a resposta normal en determinades persones que es troben en estats de cansament, estrès o trastorns de tipus psicològics, i no comporta perjudicis orgànics més enllà de les molèsties que pot causar una lleu hipertèrmia.