Resultats de la cerca

La prova que més sovint s’indica en la diagnosi de les malalties de l’aparell urinari és l’ anàlisi d’orina , que consisteix en la determinació del contingut de l’orina amb tècniques químiques i biològiques Aquest mètode és la prova més senzilla de realitzar, però també una de les que aporta més informació Així, el resultat de l’anàlisi constitueix un indicador de la funció renal, ja que la troballa en l’orina de substàncies que normalment no es filtren als glomèruls o que són del tot reabsorbides als túbuls pot ésser deguda a una anomalia dels processos de filtració…

L’ anàlisi d’esperma , espermograma , o seminograma és una prova que consisteix a analitzar al laboratori l’esperma ejaculada per a conèixer-ne les característiques químiques i les cèllules que conté Aquest mètode d’examen és útil per a valorar l’activitat elaboradora de semen, i és emprat especialment en la diagnosi de la infertilitat Proporciona informació, per tant, de la funció de tots els òrgans que participen en la formació del semen, sobretot dels testicles, les vesícules seminals i la pròstata El semen que es vol sotmetre a anàlisi es pot obtenir amb diverses…

L’ anàlisi de sang consisteix en l’examen d’una mostra sanguínia que permet d’obtenir informació, bàsicament, sobre la concentració dels elements constituents, bé dels components habituals o bé dels que es presenten ocasionalment en el curs de diverses alteracions orgàniques Per tal d’efectuar una anàlisi, cal extreure sang del cos i que sigui recollida en unes condicions adequades l’anàlisi en si mateixa és duta a terme en laboratoris que disposen de mitjans tècnics i personal especialitzat D’altra banda, l’ extracció de sang es pot efectuar en el mateix laboratori que després analitzarà la…

L’ anàlisi de la secreció gàstrica o quimisme gàstric , consisteix en el mesurament de la quantitat d’àcid clorhídric que secreta la mucosa gàstrica d’una persona Per tal que el mesurament del quimisme gàstric sigui valorat correctament, la persona que se sotmet a la prova s’ha de presentar en dejú, sense haver pres medicaments —d’ençà d’un parell de dies enrere—, que en podrien interferir els resultats, i havent fet la nit abans un sopar líquid, tot plegat perquè l’estómac es trobi ben net Així, s’introdueix una sonda d’uns 120 cm de llargada a l’estómac, ja sigui a través de la…

L’ anàlisi d’esput és una prova que consisteix en l’examen físic, químic i bacteriològic de les secrecions que s’expulsen de les vies respiratòries inferiors amb la tos o quan hom s’escura el coll Aquest estudi presenta un interès especial per a observar les característiques de les cèllules i els microorganismes que pot contenir l’esput Això no obstant, però, l’examen de les secrecions obtingudes amb expectoració és en general poc útil, perquè acostuma a trobar-se contaminat amb molts microorganismes procedents de la boca i les vies respiratòries superiors Per aquesta raó l’…

Hom sollicita en molts casos exàmens d’orina per a efectuar la diagnosi de les malalties infeccioses i avaluar-ne l’evolució, sobretot les que afecten el ronyó i les vies urinàries Les indicacions per a l’examen del sediment d’orina, és a dir, l’examen del fons d’una mostra d’orina centrifugada, varien segons les característiques de cada cas Per a obtenir la mostra d’orina, el més important és de recollir-la tan pura com sigui possible, sense contaminar Així, convé de recollir la segona part de la micció i collocar l’orina en un recipient no contaminat que es pugui tancar hermèticament Aquest…

En el transcurs de la majoria de les malalties infeccioses se solliciten anàlisis de sang amb l’objectiu d’avaluar algunes alteracions sanguínies més o menys característiques en casos d’infecció Les anàlisis de sang se solen indicar durant les primeres fases de la malaltia per a orientar la diagnosi, i es repeteixen més endavant, durant la convalescència, per tal d’avaluar l’evolució del trastorn La mostra de sang s’obté introduint una xeringa en una vena superficial, generalment de l’avantbraç El volum de sang que s’extreu és variable —depèn del tipus i la quantitat d’exploracions que calgui…

Hom sol basar la diagnosi de les malalties del sistema respiratori en l’anàlisi de la simptomatologia que presenta la persona afectada Però, per a establir definitivament la diagnosi, determinar la causa de la malaltia i avaluar les possibilitats terapèutiques, sovint cal efectuar d’altres proves Entre les exploracions i els estudis realitzats més freqüentment destaquen la rinoscòpia, l’endoscòpia naso-sinusal, la rinomanometria, la faringoscòpia, la laringoscòpia, la palpació i la percussió de tòrax, l’auscultació pulmonar, la broncoscòpia i la fibrobroncoscòpia, la radiologia,…

Per tal de confirmar la diagnosi de les malalties i els trastorns de l’aparell digestiu hom sol realitzar diverses proves complementàries Les més freqüents o importants són la manometria esofàgica, l’anàlisi de la secreció gàstrica, les exploracions radiològiques, les exploracions endoscòpiques, l’ecografia abdominal, la tomografia axial computada, la gammagrafia, l’examen de les matèries fecals, la paracentesi, la laparoscòpia, la laparotomia i les biòpsies

A part les de sang i d’orina, per a la diagnosi etiològica de diverses malalties infeccioses se solliciten mostres d’altres líquids i secrecions orgàniques que, suposadament, pels símptomes i els signes, poden trobar-se infectats Entre aquests líquids i aquestes secrecions, els que més sovint s’analitzen són les secrecions respiratòries, la matèria fecal, el líquid cefalorraquidi i les secrecions que drenen de lesions cutànies o mucoses L’anàlisi de les secrecions respiratòries se sol sollicitar quan hom sospita l’existència d’un procés infecciós en les vies respiratòries…