Anàlisi de sang

L’anàlisi de sang consisteix en l’examen d’una mostra sanguínia que permet d’obtenir informació, bàsicament, sobre la concentració dels elements constituents, bé dels components habituals o bé dels que es presenten ocasionalment en el curs de diverses alteracions orgàniques. Per tal d’efectuar una anàlisi, cal extreure sang del cos i que sigui recollida en unes condicions adequades; l’anàlisi en si mateixa és duta a terme en laboratoris que disposen de mitjans tècnics i personal especialitzat.

D’altra banda, l’extracció de sang es pot efectuar en el mateix laboratori que després analitzarà la mostra; en un ambulatori, que després la trametrà al laboratori; al centre hospitalari, en el cas de persones que hi són ingressades, o bé a casa mateix, quan els malalts s’han d’estar al llit. Per tal de poder efectuar-hi diversos mesuraments, la sang ha d’ésser obtinguda en unes condicions especials; per exemple, el pacient ha d’estar dejú, ja que la ingestió d’aliments durant les hores precedents a l’extracció pot modificar el valor de diversos paràmetres, com ara la concentració sanguínia de glucosa o els greixos. Així, és molt important de preguntar les condicions necessàries per a efectuar l’extracció, i respectar-les al peu de la lletra. La tècnica de l’extracció és senzilla i no implica molèsties ni cap mena de risc. La quantitat de sang que s’extreu depèn de les anàlisis que calgui efectuar, però en general es tracta simplement d’alguns mil·lilitres.

D’altra banda, l’anàlisi se sol practicar a partir d’una mostra de sang venosa, llevat d’alguns casos concrets en què cal analitzar la sang arterial. En general, la mostra s’extreu d’alguna de les venes superficials del braç, normalment de la zona d’articulació; de totes maneres, també és possible fer-ho de qualsevol vena superficial.

Per tal de procedir a l’extracció, en primer lloc es lliga una goma a la part alta del braç. La pressió de la goma impedeix el pas de sang a través de les venes superficials, mentre que alhora en permet la circulació en les artèries, que són més profundes. Així, el braç rep sang però les venes no es poden buidar, la sang s’hi acumula i esdevenen més notables. Així, es pot localitzar i punxar una vena amb més facilitat; a més, se sol recomanar que es facin moviments d’obrir i tancar la mà, perquè d’aquesta manera s’estimula la circulació cap a la part mitjana del braç. Després d’haver localitzat la vena adequada es desinfecta la pell per a evitar que els gèrmens que es troben normalment en la superfície cutània puguin penetrar-hi amb l’agulla. D’altra banda, tot el material que s’utilitza en l’extracció és estèril i d’un sol ús, de manera que no pot transmetre cap mena d’infecció. Quan la pell ja està desinfectada, hom procedeix a punxar la vena amb una agulla que per l’altre extrem desemboca en una xeringa o directament en un tub especial; si es recull la sang en una xeringa, després es traspassa a un tub especial. De vegades s’omplen diversos tubs per a realizar anàlisis més extenses o bé proves especials; per tal que la sang no es coaguli, com fa normalment de manera espontània al cap de pocs minuts fora del cos, es diposita una substància anticoagulant als tubs en què es recull la mostra. Quan ha començat l’extracció es treu la goma i quan ja se’n té una quantitat suficient s’extreu l’agulla i s’aplica una gasa sobre la zona de la punxada, mantenint-la premuda durant uns minuts per tal d’afavorir la coagulació que evita les hemorràgies.

Posteriorment, al laboratori, s’efectuen les diverses proves, segons les necessitats de cada cas. De fet, poden ser molt nombroses, ja que, segons el cas, és possible que calgui saber el factor de concentració de qualsevol dels components de la sang. Algunes d’aquestes proves, però, es duen a terme gairebé sempre, perquè indiquen la composició general de la sang, com és el cas de la determinació de l’hematòcrit, l’hemograma o la determinació de l’hemoglobina.

Una de les determinacions bàsiques és la de l’hematòcrit, és a dir, la proporció existent entre el plasma i els elements sòlids de la sang. Per tal de determinar aquesta proporció, hom recorre a la centrifugació d’una petita quantitat de sang col·locada en un tub graduat especial. En ésser centrifugada la sang a gran velocitat, les cèl·lules que conté es dipositen a la part baixa del tub, mentre que el líquid queda per sobre. Després, observant la graduació del tub en el límit entre les parts sòlida i líquida s’obté directament el valor d’hematòcrit. Normalment, les cèl·lules representen un 45% del volum total de la sang, i la resta correspon al plasma; en l’home, l’hematòcrit normal oscil·la entre el 40% i el 54%, mentre que en les dones se situa entre el 35% i el 47%.

Un altre dels mesuraments habituals és l’anomenat comptatge cel·lular o hemograma, que consisteix a quantificar cadascun dels tipus de cèl·lules en un volum determinat de sang i establir-ne les proporcions. En l’actualitat, això es fa simplement amb la introducció d’una quantitat de sang mínima en aparells electrònics especials que realitzen els mesuraments d’una manera automàtica amb gran exactitud i rapidesa. Hi ha també d’altres mètodes menys sofisticats, però són més complexos i dificultosos. Així, en primer lloc es dilueix la mostra en un reactiu especial segons les cèl·lules que cal estudiar; si es tracta dels glòbuls blancs, per exemple, hom hi afegeix una solució que destrueix les hematies i tenyeix el nucli dels leucòcits, o bé, pel que fa a les plaquetes, un reactiu que les respecta mentre que destrueix la resta de cèl·lules. Posteriorment, es col·loca la sang en una cel·la de cristall de volum conegut, es deixen passar uns minuts perquè les cèl·lules es dipositin al fons i a continuació hom observa amb un microscopi per tal de comptar-les; com que la base disposa d’una quadrícula regular, és senzill d’efectuar-ne el comptatge. Tenint en compte la dilució prèvia i el volum de la cel·la, s’efectua un càlcul simple que indica la concentració cel·lular per mm³ de sang.

La concentració sanguínia de glòbuls vermells varia en les persones segons l’edat, el sexe o el lloc de residència. Així, un nounat en té entre 5 milions i 6 per mm³ de sang. Pocs dies després aquesta xifra disminueix notablement i al cap d’un quant temps augmenta una altra vegada. Al cap d’un any de vida la xifra d’hematies és de 3,5 milions a 5 per mm³. En un home adult se’n compten entre 4,5 milions i 5,9 per mm³; en la dona la xifra és inferior, de 4 milions a 5,4 per mm³. Pel que fa als glòbuls vermells immadurs o reticulòcits, llur concentració sol correspondre a l’1% del total de les hematies.

D’altra banda, els glòbuls blancs són les cèl·lules sanguínies menys nombroses. Entre tots els tipus de leucòcits, se’n compten solament entre 4.000 i 10.000 per mm³ de sang. El comptatge de glòbuls blancs es completa amb l’anomenada fórmula leucocitària, és a dir, la proporció de cada tipus de leucòcits en relació amb el total. Els leucòcits més abundants són els polinuclears neutròfils, que representen entre el 45% i el 70% del total de glòbuls blancs. A continuació se situen els limfòcits, amb un 25% o 40%. Els altres tipus es localitzen en petites quantitats: entre un 3% i un 7% són monòcits; entre un 3% i un 5% són bandes; entre un 1% i 3% són eosinòfils, i un 1% o menys correspon als basòfils.

Les plaquetes són més abundants que els leucòcits. Llur concentració normal se situa entre 150.000 i 400.000 per mm³ de sang.

En general, a més d’investigar la concentració d’hematies es realitzen diversos càlculs per tal de conèixer algunes de les característiques que presenten, anomenades índexs eritrocítics. Per exemple, és possible saber quin és el volum mitjà de les hematies relacionant el volum de la massa globular determinada en l’hematòcrit i la concentració d’hematies. El resultat que s’obté és el volum corpuscular mitjà o VCM, que normalment és d’uns 90 μm³. Així, donat cas que aquest volum sigui superior, hom considera que hi ha macrocitosi, és a dir que les hematies són més grans del que és normal; si, al contrari, el VCM disminueix, hi haurà microcitosi.

D’altra banda, hom sol determinar igualment la concentració d’hemoglobina, ja que aquest paràmetre és indispensable en la diagnosi d’una anèmia. El mètode més emprat és el de l’hemoglobina cianmetahemoglobina. Consisteix a agregar a la mostra de sang àcid cianhídric, una substància que reacciona amb l’hemoglobina i forma el compost anomenat cianmetahemoglobina. La mostra ja preparada s’introdueix en un espectrofotòmetre o colorímetre, un aparell que pot identificar una substància segons la coloració que presenta, determinada prèviament per a cada substància, en aquest cas la cianmetahemoglobina. La xifra normal d’hemoglobina que correspon als homes és de 13 g/100 ml de sang a 18; en les dones i els infants oscil·la entre 12 g/100 ml i 16.

Tenint la xifra d’hemoglobina, l’hematòcrit i el nombre d’hematies es poden saber, amb càlculs senzills, d’altres dades importants, com ara l’hemoglobina corpuscular mitjana i la concentració corpuscular mitjana d’hemoglobina. L’hemoglobina corpuscular mitjana o HCM és la quantitat d’hemoglobina que hi ha en cada hematia; per obtenir aquesta dada hom relaciona la xifra d’hemoglobina amb el nombre d’hematies. La concentració corpuscular mitjana d’hemoglobina o CCMH és el pes d’hemoglobina que hi ha en 100 ml d’hematies; es calcula relacionant la quantitat d’hemoglobina en 100 ml de sang i l’hematòcrit. Aquests dos valors es refereixen a la quantitat d’hemoglobina que contenen les hematies; com que l’hemoglobina és la que dóna color a aquestes cèl·lules, si aquests valors disminueixen hom considera que hi ha hipocromia, és a dir que les hematies són més pàl·lides del que es considera normal.

Una altra prova, en general efectuada de manera rutinària, és la velocitat de sedimentació globular o VSG. Per tal de dur-la a terme es diposita una mostra de sang en un tub especial que té una banda mil·limetrada fins la marca de 100 mm. Aquest tub es manté en repòs, en posició vertical, per tal que els glòbuls vermells, pel propi pes, se situïn cap a la part inferior i formin un sediment que es determina observant fins on arriba en l’escala graduada. En general, se n’efectua un mesurament durant la primera hora i un altre al cap de dues. Els eritròcits sedimenten a una velocitat que depèn de les característiques físiques i químiques de les mateixes hema-ties i de les del plasma. Hom considera que en els homes és normal una VSG inferior a 15 mm en la primera hora, mentre que en les dones es considera normal que arribi als 20 mm, igualment en el primer mesurament; en persones d’edat hi ha increments de la VSG d’origen desconegut i sense relació amb cap trastorn. La velocitat de sedimentació globular pot créixer en diverses circumstàncies com ara infeccions, malalties reumàtiques o càncer; un augment de proteïnes plasmàtiques també pot determinar una elevació de la VSG, com també l’embaràs i la menstruació. Quan disminueix el nombre de glòbuls vermells augmenta la VSG i, al contrari, en les poliglo-búlies, la VSG és baixa.

A més de les determinacions assenyalades, n’hi ha d’altres que es poden efectuar aplicant procediments molt diversos segons el cas. Alguns paràmetres són determinats de manera gairebé rutinària per tal de valorar l’estat general d’una persona, com ara la concentració de glucosa, colesterol, o uns determinats enzims, com les transaminases. D’altres mesuraments es duen a terme quan s’investiga algun trastorn en concret,,com els de ferro, les proteïnes plasmàtiques, la bilirubina, o els minerals. En definitiva, les possibilitats de l’anàlisi de sang són considerables, i en cada cas concret la interpretació que se’n faci pot ésser decisiva en la diagnosi de nombroses alteracions.