Anàlisi d’orina

La prova que més sovint s’indica en la diagnosi de les malalties de l’aparell urinari és l’anàlisi d’orina, que consisteix en la determinació del contingut de l’orina amb tècniques químiques i biològiques. Aquest mètode és la prova més senzilla de realitzar, però també una de les que aporta més informació. Així, el resultat de l’anàlisi constitueix un indicador de la funció renal, ja que la troballa en l’orina de substàncies que normalment no es filtren als glomèruls o que són del tot reabsorbides als túbuls pot ésser deguda a una anomalia dels processos de filtració o de reabsorció. Igualment, la presència abundant d’uns determinats tipus de cèl·lules en l’orina pot assenyalar una alteració de les vies urinàries que origini un despreniment de cèl·lules. A més, l’anàlisi d’orina també és útil en la diagnosi de malalties d’altres òrgans, ja que la determinació de quantitats importants d’unes substàncies concretes en l’orina pot indicar que els seus nivells en la sang es troben molt elevats.

Per realitzar una anàlisi, es recull l’orina amb el mètode més adequat per al tipus d’examen que calgui. Així, per determinar amb exactitud l’excreció renal d’una substància concreta sol ésser útil la recollida de tota l’orina eliminada durant vint-i-quatre hores. D’aquesta manera es pot establir la quantitat d’aquesta substància que és eliminada pel ronyó, independentment de la seva concentració en l’orina, la qual cosa pot variar segons el consum d’aigua i l’evacuació que se’n fa. En aquests casos, l’orina evacuada en les successives miccions del dia es va recollint en un recipient que es manté tancat en un lloc fresc fins al moment de realitzar l’anàlisi. En d’altres casos, en canvi, interessa de conèixer tan sols si determinades substàncies o cèl·lules són eliminades amb l’orina, o quin és el grau de concentració en què s’hi troben. En aquests casos, n’hi ha prou de recollir una mostra de l’orina evacuada en una micció.

Les característiques del recipient per a la recollida de l’orina també poden variar segons el tipus d’anàlisi que es vol realitzar. Així, quan es pretén de descartar una infecció urinària és imprescindible que es tracti d’un recipient estèril. En d’altres casos n’hi ha prou que estigui net i sec, i que no contingui restes de substàncies que podrien alterar el resultat de l’anàlisi.

La recollida de l’orina ha d’ésser efectuada correctament per a evitar la contaminació amb substàncies o cèl·lules que en podrien alterar el resultat. Quan només cal una mostra d’orina es recull de la primera micció del dia, perquè és la més concentrada per la manca de consum de líquid durant la nit. De totes maneres, si cal efectuar una anàlisi d’urgència, també sol ésser eficaç una mostra d’orina recollida en qualsevol altra hora del dia. Per tal d’evitar la contaminació de l’orina, prèviament a la recollida cal rentar escrupolosament els genitals externs, i eliminar del tot el sabó. A més, per tal de no recollir les restes de cèl·lules i substàncies que hi podria haver en la uretra, no es recull la primera orina que surt; la part següent de la micció és la que cal per a l’anàlisi. En els infants petits, que no controlen la micció, o bé en les persones que presenten incontinència urinària, l’orina es recull generalment amb una bossa col·lectora especial que té una obertura que s’adhereix al voltant dels genitals externs. En aquests casos, l’orina també pot ésser recollida amb un cateterisme vesical, que consisteix en la introducció d’una sonda a través de la uretra, o bé amb una punció suprapúbica, que consisteix en la introducció d’una agulla gruixuda directament en la bufeta, a través d’una punció efectuada en la pell.

Hi ha diversos mètodes d’anàlisi, més o menys precisos i complexos. El mètode més senzill és l’anàlisi qualitativa o semiquantitativa, efectuada amb tires reactives. Aquest mètode es realitza amb unes tires de plàstic, un dels extrems de les quals es troba impregnat amb productes reactius que canvien de color en entrar en contacte amb unes substàncies determinades. Mullant aquestes tires amb l’orina es comprova si algun dels reactius canvia de color, la qual cosa indicaria la presència d’unes substàncies determinades en l’orina. Fins i tot es pot saber aproximadament la concentració de la substància detectada comparant el to del color obtingut amb els d’una escala prèviament establerta. Actualment ja s’han comercialitzat diversos tipus de tires reactives, capaces de determinar diferents característiques de l’orina, com ara el grau d’acidesa o pH, o bé la presència en l’orina de glucosa, proteïnes, cossos cetònics, bilirubina, sang o leucòcits. Aquestes tires reactives s’utilitzen sobretot per a determinacions d’urgència, o bé per a controlar l’evolució de trastorns prèviament diagnosticats.

Per a determinar amb precisió el contingut de l’orina s’efectua una anàlisi quantitativa de laboratori en què l’orina és sotmesa a diversos procediments químics i biològics que permeten d’avaluar la quantitat exacta de determinades substàncies o cèl·lules contingudes en l’orina.

Una de les determinacions possibles és la del mesurament del grau d’acidesa o pH. En general, l’orina té un pH entre 6 i 7, la qual cosa indica que és lleugerament àcida, per bé que aquest valor pot ésser modificat per l’alimentació o per diversos trastorns. Així, per exemple, l’orina sol ésser alcalina, i per tant el pH s’eleva en el cas d’infeccions urinàries, i també, habitualment, en les persones vegetarianes.

També es pot efectuar una determinació de l’osmolaritat de l’orina, és a dir, el grau de concentració de les substàncies dissoltes en l’aigua de l’orina. Aquest valor varia àmpliament segons l’evacuació d’aigua, que depèn del consum de líquids i de la pèrdua per d’altres vies, com la suor. En general, l’os-molaritat és de 600 a 800 mOsm/Kg, però realment aquesta determinació només té valor si es relaciona amb l’osmolaritat del plasma. Així, una osmolaritat de l’orina desproporcionadament alta o baixa amb relació a la del plasma pot assenyalar un trastorn dels processos de concentració o dilució de l’orina al ronyó.

Una de les determinacions principals que s’efectuen és la proteïnúria, o sigui l’eliminació de proteïnes amb l’orina. En condicions normals, l’orina pràcticament no conté proteïnes, perquè aquestes substàncies es componen de molècules grosses que no es poden filtrar als glomèruls renals. Així, les petites quantitats de proteïnes que es poden trobar no solen superar els 40 mg en 24 hores. Una proteïnúria superior sol indicar una filtració anòmala a causa d’una malaltia renal o la presència de proteïnes anòmales al plasma a causa d’una malaltia general. Per a determinar exactament quin és el tipus de proteïnes eliminades es pot efectuar un proteïnograma, que consisteix en la representació gràfica dels nivells relatius de cadascun dels tipus de proteïnes. En la majoria de les malalties renals s’elimina especialment proteïna del tipus albúmina, de manera que la proteïnúria és anomenada igualment albuminúria.

Les malalties renals en què es produeix una proteïnúria més elevada són les glomerulonefritis i la síndrome nefròtica, i també es poden trobar proteïnes anòmales en l’orina en el cas de mieloma. Ocasionalment es pot produir una proteïnúria transitòria després de realitzar un exercici físic intens, sense que en aquest cas tingui cap mena d’importància. Tanmateix, però, l’eliminació persistent de proteïnes amb l’orina en persones que no pateixen de cap malaltia només es presenta en el cas de proteïnúria ortostàtica o albuminúria benigna, que consisteix en una eliminació de proteïnes amb l’orina, especialment del tipus albúmina, que es manifesta solament mentre hom s’està dret i desapareix al cap de poca estona d’estar ajagut. Aquest trastorn es manifesta sobretot en la pubertat, i no se’n coneix la causa amb precisió. Les investigacions realitzades assenyalen que probablement és deguda a la compressió de les venes renals per la columna vertebral lumbar, excessivament corbada cap endavant en aquest període de creixement. En qualsevol cas, aquesta alteració no ocasiona molèsties ni complicacions, i sol desaparèixer sense seqüeles. D’altra banda, es diferencia de la proteïnúria patològica en el fet que no es troben proteïnes en l’orina recollida al cap d’algunes hores d’estar ajagut.

Amb l’anàlisi d’orina es pot determinar també la quantitat continguda de diverses substàncies. Així, es pot determinar l’eliminació urinària de glucosa, o glucosúria, que, en condicions normals, és nul·la. Solament es troba glucosa en l’orina quan la seva presència en la sang sobrepassa un nivell determinat, a causa d’algun trastorn, com la diabetis mellitus, o bé quan hi ha alguna alteració de la reabsorció tubular. Igualment es pot determinar l’eliminació de cossos cetònics, o cetonúria, que normalment és gairebé nul·la, però que es pot incrementar en diversos trastorns, com els vòmits cetonèmics dels infants. Una altra determinació habitual és la de l’eliminació de bilirubina amb l’orina, o bilirubinúria, que solament es presenta quan hi ha un increment dels nivells d’aquesta substància en la sang causat, en general, per trastorns hepàtics o biliars, com l’hepatitis o la litiasi biliar. Es igualment important en molts casos la determinació de l’eliminació de diverses substàncies que normalment es troben en l’orina, ja que la comparació de les xifres que els corresponen amb les que es troben al plasma pot orientar sobre la funció renal. Així, de vegades és útil la determinació de l’eliminació d’ions, com el sodi i el potassi, urea o creatinina.

Una altra determinació molt habitual és l’examen del sediment d’orina, que consisteix en l’observació microscòpica del residu sòlid que s’obté en deixar estacionada l’orina o en sotmetre-la a un procés de centrifugació. El resultat de l’examen s’expressa en unitats d’un determinat tipus d’element observat en cada camp, és a dir, l’extensió abastable en una observació microscòpica sense desplaçar la mostra. En general, s’observen escasses cèl·lules de la sang i de l’aparell urinari, que no solen ésser més de 3 hematies, 5 leucòcits i ocasionals cèl·lules epitelials per camp. La presència d’una quantitat d’hematies més important constitueix una hematúria, i la d’un major nombre de leucòcits una leucocitúria, anomenada piúria quan origina un canvi de coloració de l’orina. El significat d’ambdues alteracions es descriu en l’article anterior.

En el sediment es pot trobar també una cilindrúria, o eliminació de cilindres, que són conglomerats de diverses cèl·lules i substàncies en forma de cilindre. Aquesta anomalia es presenta en diverses alteracions renals, com les glomerulonefritis o la pielonefritis, en què el ronyó excreta nombroses substàncies que, en passar pels túbuls renals, s’aglomeren i adopten la forma cilíndrica. Segons quin és el trastorn causant es poden trobar diversos tipus de cilindres.

Una altra alteració que es pot determinar en el sediment és l’eliminació de cristalls de natura diversa com ara urats, cistina o oxalats, la qual cosa s’esdevé especialment en el cas de litiasi urinària. La presència abundant d’aquestes substàncies indica una eliminació urinària més elevada de les substàncies que els componen, o bé una alteració química de l’orina que n’afavoreix la cristal·lització.

Una altra alteració que es pot detectar en el sediment és l’eliminació de bacteris, la qual cosa s’esdevé en el cas d’infeccions urinàries. Per a valorar exactament el contingut en bacteris de l’orina, i establir-ne el tipus, hom efectua un urinocultiu, que consisteix a dipositar l’orina en un medi adequat per al desenvolupament dels bacteris i observar-ne després el procés. En general, l’orina és del tot estèril, és a dir que no conté bacteris. Tanmateix, però, com que en el moment de recollida de la mostra l’orina es pot contaminar, no es consideren signe d’infecció les quantitats de bacteris inferiors a 10.000 colònies/ml. Si la quantitat és superior, hom ho considera signe d’infecció, i aleshores s’hi efectua un antibiograma, que consisteix a posar en contacte els bacteris obtinguts amb antibiòtics per establir quins d’ells els destrueixen i per tant poden ésser eficaços en el tractament.