Resultats de la cerca
Es mostren 1596 resultats
el Barroc
Galileu Galilei (1564-1642)
© Fototeca.cat
Art Barroc
Literatura
Època de la cultura europea, i de les terres de colonització europea, tradicionalment caracteritzada per l’estil artístic barroc; comprèn des de la fi del segle XVI fins al començament del segle XVIII.
Evolució del concepte No és gaire clara la procedència del mot barroc Benedetto Croce l’ha fet derivar de baroco, terme mnemotècnic que els escolàstics idearen per a designar una complicada figura de sillogisme Segons Croce, barroc era “una de les variants d’allò que és lleig i repulsiu”, artísticament parlant Hom el creu també provinent del portuguès barrõco , que significa ‘perla irregular, defectuosa’ D’altres el fan derivar de l’italià parruca o perruca , amb les ondulacions i els enjoiaments de la qual hom el compara Sembla que fou Benvenuto Cellini qui l’aplicà per primera vegada a l’…
La indústria paperera a Catalunya, 1750-1900
Anunci de Vilaseca i Comas, amb fàbrica a Capellades i despatx a Barcelona DC Coleman ha assenyalat el paralellisme que hi ha entre la indústria paperera i la cotonera en les etapes inicials del procés d’industrialització moderna Des del punt de vista de l’oferta, la necessitat de mecanització neix de les rigideses productives existents en les primeres fases de l’elaboració manual del producte, en un context d’ampliació del mercat Quant a la demanda, el sector paperer només es desenvoluparà i transformarà, durant el segle XIX, en països amb un nivell de renda elevat En aquest sentit, el…
El lloc dels humans a la natura
Els humans, fracció conscient de la biosfera L’encaix dels humans en la natura fou objecte de la reflexió de dos dels naturalistes més importants del segle XVIII Per al francès Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon 1707-88, els humans, ‘vassalls del cel’ però ‘reis de la terra’, manen sobre totes les criatures i embelleixen, conreen, poblen i enriqueixen la superfície del planeta Tanmateix, no deixen de ser primats, encara que siguin els més desenvolupats Estan sotmesos a les lleis de la natura, i n’han de respectar les harmonies, perquè el gènere humà és “el tron exterior de la…
Les primeres imatges de la biosfera
Els temps més remots Fa 120 segles, 12 000 anys enrere, quina devia ser la mirada dels humans sobre el món que els envoltava La darrera glaciació arribava a la seva fi La humanitat entrava en l’era interglacial actual i, a les latituds mitjanes de l’hemisferi nord, per exemple, on les condicions eren difícils a les boscúries de bedolls, trèmols i pins, tot just començava a desenvolupar-se lentament Hom coneixia i memoritzava els més mínims detalls dels costums, o dels itineraris i els períodes migratoris de les peces de caça més cobejades cabres salvatges, isards, rens i bous mesquers al N,…
Els temps tardihercinians
La delimitació dels temps tardihercinians Discordança de l’Estefanià sobre les lidites del Tournaisià Carbonífer inferior, a Surroca Els terrenys detrítics de l’Estefanià cabussen monoclinalment i sense cap plec cap a l’esquerra de la fotografia, tot recobrint un plec de les lidites dreta, blanques en aquest aflorament per causa de l’alteració del seu color negre original Josep Gisbert Els temps tardihercinians són els compresos entre el final de les fases més intenses del plegament hercinià i l’arrasament generalitzat del relleu creat durant aquests plegaments, és a dir, fins a la…
Sant Miquel d’Engolasters (Escaldes-Engordany)
Art romànic
Situació Vista exterior de l’església des del costat de llevant, des d’on es pot apreciar el contrast existent entre els diferents volums de l’edifici J Vigué Engolasters és un despoblat que hi ha en un petit replà, ocupat per prats de dall semiartificials, situat a 1 504 m d’altitud, a mà esquerra de la Valira d’Orient, des d’on se’n domina la vall, vora un altre replà en el qual hi ha l’estany d’Engolasters, d’origen glacial, ja documentat en la segona concòrdia de l’any 1174, en signar Pere de les Cases d’Engolasters, entre els homes d’Andorra L’església fou el temple d’una caseria aïllada…
La vida en rius i estanys a les mediterrànies
Sistemes aquàtics canviants, fauna i flora adaptables La coincidència del període eixut amb el càlid determina la principal característica dels sistemes aquàtics mediterranis la irregularitat dels cabals fluvials i els canvis del nivell d’inundació en llacs i llacunes naturals El règim hídric mediterrani té un cabal màxim de tardor associat al període principal de pluges, tant a l’hemisferi nord com a l’hemisferi sud, excepte a Austràlia, on es produeix a l’hivern Però a les zones més humides n’hi pot haver dos, un a la primavera i l’altre a la tardor i passa el mateix a les conques…
El funcionament ecològic dels deserts i subdeserts freds
L’aprofitament d’uns recursos hídrics insuficients o inabastables Balanç hídric d’algunes espècies vegetals del desert de Karakum Les plantes del Karakum tenen sempre un dèficit d’aigua molt baix, i molt allunyat dels valors determinats experimentalment com a letals El potencial osmòtic és elevat només en les halòfites Haloxylon , Salsola , adaptades a medis salins, mentre que les altres espècies presenten un valor alt únicament durant els períodes de secada Les taxes de transpiració són molt variables tal com s’esperaria, prenen valors més baixos en les plantes llenyoses com arbres i…
L’eclosió italianitzant en la il·lustració de manuscrits
Com hem vist, des de l’inici del gòtic es pot parlar d’elements italians en la cultura pictòrica catalana Tanmateix, la fesomia heterogènia de les primeres experiències i la seva derivació de l’italobizantinisme del segle XIII no porten a definir el triomf de la renovació italiana fins més endavant, ja avançat el segle XIV La fi dels anys vint i sobretot la dècada dels anys trenta foren els moments clau del nou itinerari plàstic que progressivament desplaçà l’estil lineal, però que durant una etapa llarga convisqué amb les seves darreres iniciatives Les personalitats de Ferrer i Arnau Bassa…
L’escultura de la Il·lustració
La inèrcia del Barroc tardà, empeltada d’un esperit berninesc ben assumit pels imatgers catalans, continuà amb força en el darrer quart del segle XVIII Tanmateix, el llenguatge escultòric anà depurant-se vers un academicisme classicista que va donar pas a un neoclassicisme ben assumit en l’obra de Damià Campeny, fet al qual no és aliè la seva estada com a pensionat a la Roma dominada per la nova ideologia plàstica del gran escultor Canova La fundació i ulterior desenvolupament de l’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona, potenciada per la Junta de Comerç, va posar l’accent en uns estudis en…