Resultats de la cerca
Es mostren 2432 resultats
Sant Julià de Ribelles (Bassegoda)
Art romànic
Situació L’església de Sant Julià de Ribelles Sant Julià de Pruna, Sant Julià de Prunera o Sant Julià de Brema és la del poble de l’antic municipi del Bassegoda, de la Garrotxa, que l’any 1969 fou unit al d’Albanyà, de l’Alt Empordà, situat al sector nord-occidental del terme, en un replà encinglerat damunt la vall de Sant Aniol, a la capçalera de la riera d’aquest nom, de la conca del Fluvià, a 850 m d’altitud, en un indret despoblat Mapa 219M781 Situació 31TDG665872 Vista exterior de l’església des de llevant, tal com ha quedat després dels darrers treballs de restauració J Melció Per…
música de l’Índia
Música
Música desenvolupada a l’Índia.
L’Índia és un dels països més grans i més poblats del món, amb gairebé mil milions d’habitants La diversitat cultural de les regions, l’estructura social -caracteritzada per la presència de les castes- i el desenvolupament econòmic han afavorit la creació de moltes pràctiques musical diferents, amb una clara separació entre les músiques tradicionals de caràcter popular i la de les elits culturals índies Aquesta música, anomenada música clàssica índia, ha aconseguit conservar-se força separada de la música culta occidental Coneguda i valorada fora del país, ha despertat l’interès de nombrosos…
música de l’Àfrica musulmana
Música
Música desenvolupada a l’Àfrica musulmana, terme que identifica la zona de tradició panislàmica situada al nord del continent africà, aproximadament per damunt del paral·lel 10 graus latitud nord i que comprèn el desert del Sàhara i els països del Magrib més Egipte.
A diferència de la música de l’Àfrica negra, la cultura musical de l’Àfrica musulmana ha de ser analitzada en els plans tradicional folklòric i culte, i també religiós i popular originada per l’aculturació urbana i la influència d’altres cultures musicals D’aquests factors es desprèn que la configuració musical de l’Àfrica musulmana actual és fruit de la simbiosi de les cultures berber, àrab s’inclouen les aportacions perses, andalusina, turca i sefardita A tot això cal afegir la influència occidental, sobretot des del segle XIX Marc històric i antropològic L’any 1000 aC, després d’un període…
La cultura artística
D’entre tots els moments que conformen la seva cultura artística, cada país acaba destriant aquells que considera més emblemàtics Sovint, aquesta selecció coincideix amb alguns períodes històrics de major esplendor política o que, des del punt de vista identitari, són més transcendents Així, per a Catalunya l’art romànic és la manifestació material més important de la seva gestació nacional I si el romànic és l’origen, l’art gòtic representa per autonomàsia la consolidació d’aquest país i alhora un dels moments de màxima esplendor política, comercial, cultural i social En canvi, no és d’…
Les grans corts europees a l’entorn del 1400
Art gòtic
L’acceptació de les noves propostes sorgides des de les corts i els grans centres d’Avinyó, París, Dijon, Milà, Praga, Colònia, Londres, els Països Baixos, Barcelona i València va promoure una nova variant gòtica de la pintura, la miniatura, l’escultura, l’orfebreria, els brodats i els vitralls que se sintetitza, per la seva homogeneïtat, sota el nom de gòtic internacional Aquesta varietat també és coneguda amb els noms de gòtic cortesà o art del 1400 i, a Alemanya, és denominada shöne Stil bell estil o weiche Stil estil suau Progressivament aquests nous esquemes s’obriren pas, caracteritzats…
El cicle triàsic als Pirineus
El terrenys del cicle triàsic dels Pirineus i, en particular, dels Pirineus catalans, presenten un desenvolupament força semblant a l’observat a la vora oriental d’Ibèria El límit inferior del cicle és marcat per una discordança regional, poc perceptible i pràcticament només subratllada per un conglomerat allà on els terrenys triàsics segueixen les fàcies saxonianes del Permià, i més aparent allà on en desborden els límits per reposar sobre un substrat més antic, al llarg d’una superfície d’alteració subaèria El límit superior és constituït per una discontinuïtat sedimentària al sostre d’una…
Els ortòpters ensífers: grills, saltamartins o pantinganes, cadells i someretes
Els ortòpters, ensífers i celífers, que tractarem en aquesta pàgina i les següents, són insectes que ocupen gairebé tots els hàbitats terrestres i que, si bé són típics i més abundants a les regions tropicals i subtropicals, es troben presents a gairebé tot el món El fet que els tractem en dos capítols separats es deu al fet que hi ha entre els ortòpters dos grans grups diferents, el dels grills i saltamartins ensífers i el dels llagosts celífers, grups que hom ha reconegut des d’antic i que han rebut successivament el tractament de subordres de l’ordre dels ortòpters i d’ordres separats L’…
Els merostomats
Aspecte general d’alguns merostomats, en visió dorsal A aglàspid 18 B euriptèrid 125, C xifosur 18 Amadeu Blasco, a partir d’originals diversos Els merostomats són artròpodes quelicerats, és a dir, proveïts de quelícers, com els aràcnids, però amb característiques peculiars i força aparents que els distingeixen d’aquests D’una banda, la forma del cos, en el qual generalment es distingeixen segments diferents, recorda la dels extingits trilobits, però en aquest cas acaba en un característic agulló terminal o espina, de vegades molt llarg D’altra banda, són animals de vida marina i de…
L’arbre de la vida dels artròpodes
Esquema consensuat de les relacions externes dels artròpodes, amb especial atenció als fílums més estretament relacionats, els quals constitueixen, juntament amb els artròpodes, el gran clade protostomat dels ecdisozous Els protòstoms inclouen també els lofotrocozous anomenats per alguns autors espirals i els quetognats, un fílum de posició encara incerta Els deuteròstoms i els protòstoms constitueixen un llinatge evolutiu que hom anomena nefrozous , per la presència en aquests grups dòrgans excretors Dos petits grups, els acelomorfs, antigament inclosos en els platihelmints, i els mesozous…
La vida en rius i llacs de la taigà
Les aigües de la taigà Tant a la taigà eurasiàtica com a la de l’Amèrica del Nord abunden les masses d’aigua, fet gens sorprenent si es té en compte que les precipitacions són abundants i l’evaporació, a causa de les baixes temperatures, és molt escassa Únicament algunes regions muntanyoses poden patir cert dèficit hídric A la planúria típica de la taigà no sol evaporar-se més del 50 al 70% de les precipitacions caigudes la resta va a parar als rius i als sòls mal drenats i provoca la formació de pantans i torberes Els cursos i els plans d’aigua Com que l’hivern s’allarga a la taigà durant…