Resultats de la cerca

El català forma el plural dels substantius i dels adjectius afegint, generalment, una s al singular fill fills, blanc blancs, pare pares, feble febles Els acabats en a àtona la canvien en es casa cases Els acabats en vocal tònica afegeixen ns mà mans, rodó rodons En són excepció, que formen el plural només amb s lilà, mamà, mannà, paixà, papà, rajà, sofà, tarannà, xa, bebè, cafè, canapè, comitè, crepè, cupè, fe, mercè, oboè, rapè, te, tupè, vostè, abonaré, calé, clixé, consomé, jaqué, pagaré, peroné, puré, quinqué, ximpanzé, bisturí, esquí, frenesí, fricandó, landó, rondó, bambú, cautxú,…

La denominació és deguda a Ascoli i data del 1873 El francoprovençal és un conjunt de parlars afins que posseeix tots els trets antics de la llengua d' oïl les mateixes diftongacions i palatalitzacions consonàntiques i el mateix afebliment de les intervocàliques Àdhuc si els resultats moderns semblen sensiblement diferents, remunten a les mateixes tendències fonètiques que han caracteritzat el francès davant totes les altres llengües romàniques aquesta llengua apareix com una branca despresa en data antiga del tronc francès per una diferenciació dialectal El francoprovençal es distingeix del…

Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol altre fonema…

Hom sol dividir aquest grup en tres subgrups l’ oriental , ja extingit, del qual resta la Bíblia gòtica , en visigòtic, obra d’Úlfila mitjan segle IV el septentrional , o escandinau, sorgit del nòrdic o antic escandinau, que comprèn, d’una banda, l’islandès, la llengua més conservadora del subgrup, i el noruec, i, de l’altra, el danès i el suec, i l’ occidental , que comprèn l’anglès, el frisó, el neerlandès holandès, flamenc, afrikaans ―amb el seu avantpassat, el fràncic―, el baix alemany, evolucionat de l’antic saxó, i l’alt alemany, antic i modern Quant a l’ídix, de base germànica,…

Aquest fenomen no sempre té una representació gràfica una casa humida, pronunciat una cas humida El català practica sovint l’elisió en l’elocució corrent d’altres llengües, però, com el castellà, hi recorren rarament Es dóna també l’anomenada elisió inversa , que és un tipus d'afèresi, segons la qual la vocal inicial d’un mot desapareix absorbida per la final del mot anterior va dir això ba ði šǫ

S’estenen des del Sant Gotard fins a l’Adriàtic i són, d’W a E el retoromànic occidental o rètic amb tres dialectes el sobreselvà i el sotaselvà —que junts constitueixen el romanx o grisó, llengua oficial del cantó dels Grisons i una de les quatre llengües parlades a Suïssa— i l’ engiadinès , parlat a Engiadina, el ladí o dolomític, parlat a la regió de les Dolomites i al Trentino-Alto Adige, on és reconegut oficialment, i el furlà , parlat al Friül A causa d’aquesta profunda disgregació i de la dificultat comunicativa entre els parlants d’aquests dialectes, hom ha posat en dubte la seva…

Els mots oxítons en composició esdevenen enclinòmens i passen a barítons pel fenomen anomenat baritonització

A mitjan anys noranta era parlada per uns 127 400 000 habitants de la Federació Russa un 85% de la població, on és la llengua oficial Fora d’aquest estat, és parlada per 37 500 000 persones als estats sorgits de les repúbliques que formaven l’antiga URSS A banda, hi ha minories russòfones d’una certa importància als EUA i a Israel Com totes les altres llengües eslaves, neix del tronc denominat eslau comú , que començà a diferenciar-se des dels s VI i VII En l’evolució del rus hom distingeix tres períodes antic, mitjà i modern El rus antic s XI-XV és una etapa comuna a tots els eslaus de l’E —…

El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…