Resultats de la cerca
Es mostren 2410 resultats
Breu història de la ciutat
L’origen i l’antiguitat El terme ciutat prové del llatí clàssic civitas , que originàriament significava sobretot “conjunt de ciutadans” i que tot seguit va adquirir, per extensió, el sentit del lloc de residència dels ciutadans A la cultura llatina la civitas es distingeix de l’urbs, terme amb què s’indica el “contenidor” físic Isidor de Sevilla, bisbe i escriptor eclesiàstic dels segles VI-VII, es va apropiar aquesta distinció establerta per Ciceró i en les seves Epístoles escrivia que “l’ urbs és formada per les muralles mentre que la ciutat no és formada per les pedres sinó pels seus…
La pisa decorada en verd i morat
Art gòtic
Rajola rectangular, pintada amb colors verd i morat, decorada amb la representació d’una llebre o conill entre branquillons de pi Manufactura de Barcelona del segle XIV, va ser trobada en un mas proper a la necròpolis paleocristiana de Tarragona ©Museu de l’Enrajolada, Martorell, Collecció Faraudo, núm inv 1591 Actualment es diferencia perfectament el que és la pisa de la terrissa, però històricament el terme pisa ha tingut un significat més imprecís No es pot descartar que allò que la documentació anomena obra de Pisa fos ceràmica totalment o parcialment recoberta d’un vernís metàllic…
universitat
Educació
Institució docent integrada per diferents centres, anomenats facultats o col·legis, segons els països, on són impartits els estudis superiors de les diverses branques del saber i són atorgats els títols corresponents.
Desenvolupament general És regida per un rector, amb l’assistència d’una junta de govern o d’un organisme similar Les universitats medievals s’organitzaren com a comunitats de professors, anomenades universitas magistrorum París, o comunitats d’estudiants, denominades universitas scholarium Bolonya En les primeres els professors s’agrupaven en facultats i elegien les autoritats acadèmiques degans, a les quals corresponia el govern de la institució En les segones, els estudiants, repartits en nationes , segons llur procedència, formaven corporació o gremi i elegien llurs representants…
cor
Música
Agrupació musical integrada per cantants i dedicada a la interpretació del repertori coral.
GF Händel El Messies , II-39, cor Allelujah for the Lord God Omnipotent reigneth fragment © Fototecacat/ Jesús Alises Aquest repertori pot ser per a cor sol, és a dir, a cappella , o pot comptar amb la collaboració d’un instrument, d’un grup instrumental o fins i tot d’una orquestra Els components d’un cor estan distribuïts en diferents cordes en funció de la tessitura de les seves veus La tessitura de cada veu és definida per factors com ara l’extensió, el registre en el qual la veu sona més lliure i expressiva, el color i el gruix Hi ha moltes menes diferents de cor segons les…
Bibliografia general referent al romànic del Vallespir
Abadal i de Vinyals, Ramon d’ Catalunya carolíngia , vol II I, Els diplomes carolingis a Catalunya , Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50 Abadal i de Vinyals, Ramon d’ Catalunya carolíngia , vol II II, Els diplomes carolingis a Catalunya , Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1952 Adell i Gisbert, Joan-Albert El transsepte elevat d’algunes esglésies alt-medievals Notes per a un estudi , “Quaderns d’Estudis Medievals” Barcelona 1982, vol I, núm 7, pàgs 405-423 Ainaud i de Lasarte, Joan Pinturas románicas , coll “Unesco de Arte Mundial”, núm 7, París 1957 Ainaud i de Lasarte, Joan…
Pero Ximénez de Urrea, arquebisbe de Tarragona (1446-1449)
El dia 6 d’agost de 1446 foren escollits els següents diputats i oïdors diputat eclesiàstic Pero Ximénez de Urrea Saragossa – Tarragona 1489, arquebisbe de Tarragona diputat militar Galceran Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur, vescomte d’Illa i de Canet diputat reial Joan Desbosc, ciutadà honrat i síndic de Lleida oïdor eclesiàstic Agustí d’Illa, canonge i ardiaca major d’Urgell oïdor militar Joan Jofre Sarroca, donzell oïdor reial Bernat Aibrí, burgès de Perpinyà Pero Ximénez de Urrea i de Bardaixí era fill del noble Pero Ximénez de Urrea, senyor d’Èpila i vescomte de Rueda, gran camarlenc…
El Picasso català
Al setembre del 1895 la família del professor de Belles Arts malagueny José Ruiz Blasco arribà a Barcelona, on aquest començaria a exercir el seu nou càrrec de professor numerari de Dibuix de figura a l’escola oficial de Belles Arts, coneguda com Llotja El fill del professor, Pablo Ruiz Picasso, que encara no havia fet catorze anys, seguia les passes del seu pare i estava estudiant Belles Arts per això tot just arribar ja va matricular-se a la mateixa escola on el pare entrava de professor i va sollicitar permís de copiar obres al Museu de l’Acadèmia de Belles Arts Les obres que li serviren…
Bibliografia general referent al romànic a Andorra
Art romànic
Abadal i de Vinyals, Ramon d’ La batalla del Adopcionismo en la integración de la Iglesia visigoda , discurs llegit a l’acte públic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 18 de desembre de 1949 Abadal i de Vinyals, Ramon d’ Els diplomes carolingis a Catalunya , 2 vols, Institució Patxot, Diputació Provincial de Barcelona, Barcelona 1952 Abadal i de Vinyals, Ramon d’ Dels visigots als catalans , Edicions 62, Barcelona 1972 Abril i López, Josep M Lipsanoteca d’Andorra , dins Catalunya Romànica , vol XXIII Museu Episcopal de Vic-Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, Enciclopèdia…
La pintura sobre taula
La majoria de peces conservades de pintura sobre taula no són més que elements funcionals que es van crear a partir de la necessitat de moblar l’església entorn de l’altar Si, tal com es comentarà més endavant, les grans esglésies i les basíliques se servien de materials preciosos o de més valor com ara l’or, el vori, la pedra o bé el teixit, la pintura sobre taula representava un recurs poc costós per a les esglésies més humils D’aquí que sovint, a través de l’element pictòric i de tècniques compatibles que proporcionaven volum –com ara l’estuc–, es volguessin imitar les esplèndides obres de…
L’escultura de les primeres avantguardes
Durant les primeres dècades dels segle XX, i parallelament al Noucentisme, Catalunya va viure una de les etapes més creatives i innovadores de la història de l’art contemporani Es tracta de l’època de les avantguardes, en la qual l’esperit renovador i les noves propostes estètiques van aparèixer, com va assenyalar Joaquim Molas, no com a culminació d’un procés autòcton, sinó com a resultat d’una ruptura Era la voluntat d’una generació que volia trencar amb els anacronismes de l’art oficial del segle XIX Però, per entendre els trets que identifiquen l’avantguarda amb la modernitat i el…