Resultats de la cerca

Capítols rameals característics de la porció terminal dels caulidis dels esfagnes, en aquest cas de Sphagnum subsecundum, a l’Hospital de Viella Alta Ribagorça Víctor Canalís Els esfagnes constitueixen un grup molt antic i especialitzat de molses acrocàrpiques, de color blanquinós, verd poma, brunenc o vermellós, que viuen en llocs més o menys embassats Les espores germinen en presència de fongs, amb els qui viuen en simbiosi, donant un protonema tallós, retallat, que originarà un sol gametòfit Aquest, més o menys alt, presenta branques característiques, en grups de 3-8 per nus, i molt més…

Constitueixen un grup nombrós d’espècies pròpies de climes temperats i tropicals que colonitzen des dels ambients hiperhalins fins a les aigües dolces, i són capaços de tolerar un àmbit força ampli de temperatures La majoria són de mida petita no solen sobrepassar els 15 cm i de règim omnívor o microdepredador Tenen una sèrie de modificacions a l’esquelet branquial que els permet diferenciar-los dels ateriniformes i dels beloniformes que, fins fa poc, constituïen un mateix ordre els ateriniformes Tenen radis segmentats i aletes abdominals la dorsal, que és única, està emplaçada al centre del…

Característiques de grup Els proturs són organismes terrestres, de cos molt petit en general inferior a 2 mm i allargat, que, no obstant el seu desconeixement, són abundants i s’han estès per totes les regions biogeogràfiques del món Són corrents entre la fauna del sòl, però, el fet de trobar-se normalment molt amagats, juntament amb les seves dimensions, fa que siguin difícils de veure i de capturar Formen un grup homogeni, descrit recentment a principi d’aquest segle i per les seves característiques morfològiques hom ha sotmès a discussió la seva condició d’insectes, tot allegant certes…

El rebliment dels estanys afavoreix la colonització de la vegetació aquàtica, com ara en aquest estany glacial de la regió de les Bulloses, que exhibeix extensos poblaments de càrex inflat Carex rostrata Michel Cambrony El massís del Carlit 17, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El massís del Carlit és vorejat a ponent per l’alta vall de l’Arieja, al sud-est per la petita vall del Querol afluent del Segre, al sud i a l’est per les planes de la Cerdanya i el Capcir, respectivament, i al nord es prolonga encara dins l’Arieja Occitània l’altitud varia entre els…

El barranc de La Hoz, subsidiari de la vall del riu Reatillo Ernest Costa Les serres de Xiva i Utiel 19, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric Les serres de Xiva i Utiel ocupen una extensió aproximada de 600 km 2 , se situen immediatament al sud de la vora dreta del Túria, i comprenen terrenys dels termes de Benagéber, Sinarcas, Utiel, Requena, Setaigües, Xiva, Gestalgar, Xulella, Xera i Sot de Xera Es tracta d’un massís calcari, geològicament complex, dominat pels materials del Juràssic i el Cretaci, on no manquen extensions significatives del Neogen, del Paleogen i del…

El congost de Fraguerau, que separa les serres del Montsant i de la Llena, és particularment atractiu per les espectaculars formes erosives de les roques conglomeràtiques Vegeu com el bosc de ribera ressegueix fidelment el curs del riu Montsant Jaume Orta La serra del Montsant 110, entre els principals espais naturals del sistema litoral català Situat dins el sector occidental de la Serralada Litoral Catalana, el Montsant forma un bloc molt individualitzat i característic que s’estén en direcció E/NE-W/SW al llarg de gairebé 20 km El seu vessant meridional s’aixeca altivament sobre el Priorat…

Paret del puig de Martell, a Vallbona El relleu del massís de Garraf es torna en certs punts molt accidentat, com ara en aquest barranc del vessant litoral Xavier Parellada El massís de Garraf-Ordal 18, entre els principals espais naturals del sistema litoral català El massís de Garraf-Ordal, integrat parcialment al Parc Natural del Garraf, constitueix l’extrem sud-occidental de la Serralada Litoral Catalana Es presenta com una unitat orogràfica ben definida, que queda limitada al nord i a l’est, respectivament, per les valls de l’Anoia i del Llobregat, a l’oest per la depressió del Penedès i…

La boira permanent Zonació altitudinal de la vegetació a les zones de muntanya tropicals A mesura que augmenta l’altitud, la selva es fa més baixa, menys complexa i menys diversa La progressió típica va de la selva de terra baixa a la selva submontana, després la selva montana i el bosc subalpí, i finalment una vegetació baixa herbàcia o arbustiva, abans d’arribar a la zona de neus perpètues El bosc de muntanya més típic és l’anomenat bosc nebulós gamma de verds, que es fa a la zona subalpina o montana, entre els 1 000 i els 3 000 m, i que es pot trobar…

El 22 de juliol de l’any 1557, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors diputat eclesiàstic Girolamo Doria, arquebisbe de Tarragona no jurà el càrrec diputat militar Antoni Vila, cavaller de Vic diputat reial Joan Lluís Cornet i de Merlès, ciutadà honrat de Barcelona oïdor eclesiàstic Onofre Jordà, canonge de la seu de Tortosa diputat reial Simeó Ferran, de Vilafranca del Penedès diputat reial Macià Torres, ciutadà de Lleida El dia 22 de juliol de 1557 l’arquebisbe de Tarragona, Girolamo Doria, fou escollit diputat eclesiàstic Tal com havia passat en el trienni…

El terreny de joc és una superfície llisa rectangular 40 × 20 m, dividida en dues parts, que presenta una àrea que només pot utilitzar el porter i que envolta cadascuna de les porteries, que fan 3 × 2 m Els orígens de l’handbol Es reconeix com un antecedent de l’handbol el denominat Joc d’Ucraïna , que es practicava a l’antiga Grècia En aquest joc, descrit per Homer a l’ Odissea , els participants havien de procurar que una pilota de la mida d’una poma no toqués el terra A l’època romana, el metge Claudi Galè recomanava als seus malalts la pràctica d’un esport denominat harpastum , que es…