Les serres de Xiva i Utiel

El barranc de La Hoz, subsidiari de la vall del riu Reatillo.

Ernest Costa

Les serres de Xiva i Utiel (1.9), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

Les serres de Xiva i Utiel ocupen una extensió aproximada de 600 km2, se situen immediatament al sud de la vora dreta del Túria, i comprenen terrenys dels termes de Benagéber, Sinarcas, Utiel, Requena, Setaigües, Xiva, Gestalgar, Xulella, Xera i Sot de Xera. Es tracta d’un massís calcari, geològicament complex, dominat pels materials del Juràssic i el Cretaci, on no manquen extensions significatives del Neogen, del Paleogen i del Quaternari. De sud a nord és travessat per la gorja del riu Reatillo, que conflueix amb el Túria prop de Xulella, després de vorejar terres i muntanyes de Sot de Xera, Xera i les aldees o llogarets nord-occidentals de Requena (Villar de Tejas, Villar de Olmos, La Cañada).

Tot i que sembla que el riu Reatillo sigui l’eix bàsic d’aquest gran massís, la veritable divisió geomorfològica es troba més aviat en sentit contrari, en consonància amb els trets bàsics dels plegaments ibèrics. Cap al nord, s’enfilen les serralades associades a l’anticlinal de Sot de Xera, dominades pel cims Ropé (massís de Ropé, 1140 m), Tarrac (serra Enmedio, 921 m) i de Las Hierbas (serra de Los Bosques, 1023 m), mentre que cap al sud ho fan els alineaments de Negrete (1306 m), Juan Navarro (1162 m), Utiel (1167 m), Tejo (1250 m) i Santa Maria de Xiva (1137 m). Encara que es tracta d’un indret de transició cap a les condicions de les serres del Cabriol, s’ha inclòs aquí la serra de la Bicuerca, que s’aixeca a l’oest de tot el massís; en el seu cimadal (Cardete, amb 1128 m), es troben les fites que separen els termes de Camporrobles, Fuenterrobles i Utiel.

Aquest grup de serralades constitueix una barrera climàtica que separa el clima litoral de la Foia de Bunyol, el Camp de Túria i l’Horta, del més continental castellà i manxec dels límits occidentals valencians. Així doncs, dins del massís es pot trobar una transició completa entre aquests climes i, de fet, es dona el límit entre els quatre petits mons biogeogràfics valencians: el serrànic i maestratenc en sentit estricte, el litoral valencià septentrional, setabenc o valencià meridional i el manxec. Constitueix, doncs, un lloc peculiar, on es produeix una frontera no solament biogeogràfica, sinó també lingüística i cultural.

L’alternança de roques dels períodes Juràssic i Cretaci permet diferenciar els trets geomorfològics fonamentals d’aquest massís; els materials del primer període donen estructures tabulars, amb moles i taules pronunciades que dominen al nord i que mostren el seu major exponent entre Xulella i Sot de Xera, vertaders paradisos per als afeccionats a l’escalada; els segons ho fan mitjançant muntanyes de morfologia més harmònica, més accessibles per a l’home i, per tant, més impregnades de la seva influència transformadora. Aquestes alternances, en què no manquen petits afloraments d’altres períodes i fàcies geològiques (Buntsandstein, Keuper, Paleogen, Miocè i Quaternari) semblen propiciar la presència d’aigües i fonts, amb exponents de relleu com ara les manifestacions termals de Fuencaliente (Xulella) i Setaigües i l’àmplia xarxa de barrancs que desemboquen al Reatillo, al Túria i a les capçaleres dels rius Bunyol i Magre.

L’aigua i les herbes com a centre dels usos del territori

¡Brolles i pinedes a la serra d’Utiel, al terme de Requena.

Xavier Moreno

Tot i que l’agricultura domina algunes foies amples i les rodalies de les poblacions, aquest massís és sobretot un territori de forta tradició ramadera i d’aprofitaments dels recursos forestals més variats. Caça, llenya, bolets, apicultura, herbes, cargols i molts d’altres productes, van construir al llarg dels segles una part important de la cultura tradicional. Des dels anys seixanta, quan es va acabar la xarxa d’embassaments, l’aigua ha estat l’atractiu fonamental d’aquestes serres, la qual va donar pas a una onada de turisme que, encara que de vegades criticat, sembla haver salvat aquest territori d’un despoblament humà gairebé segur i irreversible. Anguiles, barbs comuns i madrilles (amb la subespècie endèmica turiensis) són els principals pobladors ictícoles primitius d’aquestes aigües, als quals cal afegir una forta representació d’espècies al·lòctones (per exemple la perca americana i la truita arc iris), força apreciades pels pescadors, i, en conseqüència, contínuament repoblades.

Als darrers decennis, aquestes serres han patit nombrosos incendis forestals, superant alguns d’ells les 5000 ha. A hores d’ara, l’antiga riquesa forestal resta arraconada a la banda occidental, i tot el sector oriental, amb petites excepcions, està cobert per brolles aromàtiques, on, d’altra banda, resulten freqüents els endemismes botànics. En són mostres la pebrella (Thymus piperella), les sajolides (Satureja cuneifolia gracilis, S. intricata innota i S. obovata obovata) i Sideritis incana subespècie virgata. Un altre endemisme, el timó terrer (Thymus granatensis subespècie micranthus) hi va ser descobert el segle passat pel botànic alemany Maurici Willkomm. Però, les joies botàniques excel·lents són les teixedes; n’hi ha cinc a tot el massís i destaquen per sobre de la resta la de l’obac del cim del Tejo, amb exemplars centenaris que comparteixen la dominància amb gal·lers o roures valencians, carrasques, blades de fulla petita i freixes de flor; es tracta dels relictes d’una vegetació antiga que a hores d’ara resta arraconada als obacs més freds i inaccessibles.

Llevat d’aquests paisatges vegetals, les comunitats arbòries dominants són les pinedes de pi blanc, enriquides amb pinassa cap a l’interior o amb pinastre als sols menys carbonatals; als racons ombrívols o protegits es pot trobar una bona representació de carrascars, acompanyats sovint de freixes de flor, gal·lers i blades. A la Bicuerca hi ha a més una abundància no gens usual de càdecs que, sense formar vertaders boscos, donen lloc a unes peculiars formacions, força rares al País. Vorejant els rius, la vegetació natural ha estat substituïda sovint per plantacions de pollancres; però, als racons menys accessibles hi ha bons retalls d’alberedes, petites omedes amb freixe de fulla petita, boscos de salze blanc i d’altres formacions típiques dels rius de muntanya mitjana; a les cotes més baixes es dona pas a formacions arbustives de vimeteres, tamarius i baladres. La banda occidental de la serra, des de Sinarcas fins a Utiel i Requena, encara mostra petits testimonis vius d’una antiga xarxa de zones humides dessecades al llarg dels segles XVIII i XIX. Les basses i abeuradors voregen sovint els assegadors i les canyades, i constitueixen un medi vital per als amfibis i la falguera aquàtica Marsilea strigosa.

Paral·lelament a l’aprofitament forestal i ramader, hi hagué des de temps antic una explotació agrària, emmarcada al si de l’agricultura continental de secà (olivera, vinya, blat, etc.), que domina sobretot a les valls més occidentals. La baixa incidència de l’ús de pesticides en aquests conreus i la presència gairebé constant d’exemplars centenaris d’oms, carrasques i pins blancs i pinyers, fan d’aquestes valls uns paisatges agraris singulars, cada vegada més rars a les terres valencianes.

Recer de rapinyaires

A diferència d’altres llocs, i llevat de la presència del cérvol o del gat salvatge, la fauna del massís no destaca per tenir moltes singularitats faunístiques, sinó per la seva representació força equilibrada d’espècies. Hi manca tan sols l’avifauna de zones humides, minvada pels freqüents canvis al nivell de l’aigua dels embassaments. En aquestes serres es troba una transició sencera entre els ecosistemes típics de l’Alt Túria i els propis de la Vall d’Aiora, que és extrapolable a tots els grups faunístics i a les plantes.

El paisatge de penya-segats i gorges, barrejat amb nombroses àrees de conreus de cereals, fan que es pugui parlar d’un petit paradís per a les aus rapinyaires, més rares, però, a la banda oriental del massís. S’hi pot veure el vol de les àguiles daurada, cuabarrada o de panxa blanca, calçada i marcenca, i de l’astor, l’esparver, l’aligot i el xoriguer comú, com també dels falcons pelegrí i mostatxut; la representació de rapinyaires nocturnes abraça totes les espècies valencianes, tot i que encara no s’hi ha verificat la nidificació del mussol banyut.

Estat de conservació

Fins ara han estat ben poques les peticions de declaració de zones de protecció per a aquest massís, i molts els greuges ambientals comesos. Una part o la totalitat d’aquestes muntanyes figuren a les propostes dels grups ecologistes i als treballs especialitzats de botànics i zoòlegs; tanmateix, fins ara la resposta oficial a aquests catàlegs ha estat gairebé nul·la. Alguns ajuntaments, com ara Xiva (abans anomenat Xiva de Bunyol) o Requena, han demanat la declaració de Parc o Paratge Natural de la Comunitat Valenciana per a petits trams de territori inclosos als seus termes municipals. Alhora, la polarització de la degradació s’accentua, i creix progressivament la diferència entre una banda occidental cada vegada menys antropitzada, i l’oriental, on es constaten tot tipus d’agressions al medi natural. Entre aquestes figuren l’urbanisme de segona residència, les explotacions de roques i sorres sense reducció del seu impacte, el turisme poc planificat, la contaminació agrària i dels aqüífers, els abocaments no depurats de la ramaderia intensiva, i una àmplia xarxa d’abocadors incontrolats de residus sòlids. D’aquesta manera sembla minvar dia a dia l’alta qualitat del medi natural d’aquestes serres, on ja eren prou greus alguns deplorables costums com ara el furtivisme o l’incendi forestal intencionat.

L’extensió d’aquest grup de serralades mereix la seva declaració com a Parc Natural; aquesta és una figura canalitzadora que pot permetre reduir-hi bona part dels impactes i ordenar alguns usos ara mateix excessius (per exemple, l’alpinisme a Xulella), com també introduir-ne d’altres gairebé desconeguts a la zona (senderes ecològiques, aprofitament educatiu, etc.).

Consells per al visitant

La mancança de projectes de declaració d’espais naturals protegits s’acompanya d’una estructura informativa nul·la, llevat dels aspectes netament turístics. Tant a València com a Requena i Utiel hi ha punts d’informació, i la Conselleria de Medi Ambient dona informació sobre les àrees recreatives, situades al voltant de les fonts més importants. Pel que fa a l’aspecte naturalístic, es pot trobar una informació més acurada al Centre Excursionista de València i a la Casa Verda (al Centre de Documentació d’Acció Ecologista-Agró), com també als col·lectius locals i ajuntaments. La xarxa d’hoteleria, refugis i zones d’acampada no és massa àmplia i no pot respondre a l’alta demanda a les èpoques de més afluència (sobretot a l’estiu).

Molts dels llocs d’interès són fàcilment accessibles, i cal destacar-ne la pujada al cim del Tejo, els barrancs de La Alhóndiga (tram superior del Barranco Grande, on neix la rambla de Xiva), de la Hoz i Avellanar, les valls de Benagéber, l’obac de les serres del Negrete i Utiel, els salts de Barchel (Benagéber), el Mas de Caballero i el recorregut del riu Reatillo des de l’embassament de Buseo fins a Xulella.

Com a paisatges agraris força interessants convé destacar tota la vall central que travessa el massís de ponent a llevant; prop de Casas de Medina i de l’ermita de la Virgen del Remedio (a Utiel), en un paisatge privilegiat, neix una carretera que travessa la vall a la banda oriental, vorejant pobles gairebé abandonats (Villar de Tejas, La Cañada, Villar de Olmos), amb nombrosos arbres singulars. Des de Zagra (Tuéjar, a l’Alt Túria), l’antiga carretera forestal de Valdeserrillas ofereix una panoràmica excel·lent de la vall que separa Sinarcas de Benagéber i els seus llogarets.

Gairebé tots els pobles de la serra tenen castells (és força interessant el de Xulella); també són nombroses les fonts (la Vallesa, la Puerca, Malén, la Umbria, l’Alhóndiga, l’Enebro, Bercuta, etc.), sobretot cap a l’eix central de la serra. Per als afeccionats a l’etnobotàníca, convé contactar amb la gent de Xera i Sot de Xera, on encara es conserva bona part dels fitònims i de les tradicions de com fer ús medicinal de moltes plantes.