Paret del puig de Martell, a Vallbona. El relleu del massís de Garraf es torna en certs punts molt accidentat, com ara en aquest barranc del vessant litoral.
Xavier Parellada
El massís de Garraf-Ordal (1.8), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.
El massís de Garraf-Ordal, integrat parcialment al Parc Natural del Garraf, constitueix l’extrem sud-occidental de la Serralada Litoral Catalana. Es presenta com una unitat orogràfica ben definida, que queda limitada al nord i a l’est, respectivament, per les valls de l’Anoia i del Llobregat, a l’oest per la depressió del Penedès i al sud per la Mediterrània.
La part oriental del massís té una banda contínua de gresos i conglomerats vermells que origina una façana acinglerada, des del castell d’Eramprunyà fins a Cervelló. Aquests materials, de reacció àcida, daten del Triàsic inferdior. La major part del massís, però, és integrada per calcàries i dolomies del Triàsic mitjà i del Cretaci, que donen lloc a uns relleus tabulars esglaonats. La línia litoral es caracteritza pels espadats estesos de manera quasi contínua des de l’oest de Castelldefels fins a Sitges, interromputs esparsament per petites cales.
El predomini de materials calcaris ha afavorit la carstificació del massís, que de fet és una de les zones càrstiques més importants de Catalunya. Les formes de dissolució, tant externes (rasclers, dolines, poliés, etc.) com internes (avencs, coves), estan prou desenvolupades i confereixen al massís un aspecte abrupte i turmentat. En total s’han comptabilitzat vora 400 cavitats subterrànies.
L’aparença eixarreïda de Garraf, força contrastada amb els paisatges de l’est del riu Llobregat, no respon tant a diferències climàtiques com a condicionaments de tipus geològic i edàfic. En efecte, una bona part de les precipitacions no és aprofitable per les plantes a causa de l’elevada permeabilitat dels sòls esquelètics calcaris, tan abundants a Garraf.
Al límit de dues regions biogeogràfiques
Aspecte d’una màquia de garric i margalló, vora la Morella.
Oriol Alamany
El massís de Garraf marca la frontera entre les dues principals regions biogeogràfiques de la Mediterrània occidental: al nord, el país bòreo-mediterrani dels alzinars, i al sud, el país austromediterrani de les màquies. Per aquest motiu, moltes espècies pròpies del migjorn esdevenen força rares més amunt del Garraf, com per exemple el margalló, l’arçot o el càrritx (Ampelodesmos mauritanica).
Potencialment, hi dominarien dues comunitats climàciques: la màquia de garric i arçot (Querco-Lentiscetum), des del nivell del mar fins als 300 m d’altitud, i l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovincialis) per sobre d’aquesta cota. Les continuades agressions d’origen humà (tales, incendis, etc.) han castigat molt intensament i generalitzada el mantell vegetal, de manera que de la vegetació primitiva només queden mostres exigües. Els nombrosos incendis han afavorit les comunitats heliòfiles i, en certa mesura, pirofítiques. L’aspecte actual del paisatge vegetal del massís de Garraf està presidit per brolles calcícoles de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaeetum tinctoriae), que alternen amb garrigues (Quercetum cocciferae). Aquestes comunitats poden tenir una cobertura arbòria de pi blanc, per bé que les pinedes s’han reduït molt als anys vuitanta a conseqüència del foc. També tenen una presència important els prats secs mediterranis: el llistonar típic (Phlomido-Bracypodietum retusi) i el prat sabanoide d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis).
A la zona oriental dels gresos triàsics domina un mosaic format per la brolla d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici), on localment pot aparèixer la rara estepa d’arenal i una màquia silícola d’arboç (Quercetum ilicis galloprovinciale arbutetosum). A les raconades més frescals del massís es localitzen petits fragments de comunitats relictuals, riques en espècies caducifòlies. En destaca, per exemple, l’avellanosa amb falgueres (Polysticho-Coryletum), localitzada a la façana silícola, i l’alzinar litoral amb boix (Quercetum ilicis viburnetosum lantanae), on són freqüents espècies pròpies de les rouredes submediterrànies com el boix, el grèvol, el cirerer de santa Llúcia, etc.
Les comunitats rupícoles són força presents i diversificades. El Jasiono-Linarietum cadevallii i el Melico-Saturejetum fruticosae, ambdues riques en te de roca (Jasione glutinosa), són característiques, respectivament, de les roques exposades al sud i de les codines. En altitud i en exposició nord, la primera pot enriquir-se amb algun oròfit, com per exemple Campanula speciosa subspècie affinis. Als relleixos i codines dels gresos àcids apareix el Sedo-Polypodietum serrulati, comunitat dominada per algunes molses silícoles molt interessants. Localment, a la mateixa comunitat, es presenten alguns crespinells eurosiberians raríssims en aquestes latituds (Sedum telephium subspècie maximum, S. hirsutum), i també una petita crassulàcea paleotropical, Crassula campestris, que assoleix aquí una de les escasses localitats europees. Dels relleixos de roca amb sòl profund de Bruguers s’ha descrit el Narcisso-Arisaretum simorrhini, comunitat molt bella, on destaquen l’esplèndida grandalla (Narcissus poeticus) i el meridional cugot (Arisarum vulgare subspècie simorrhinum).
Finalment, cal destacar l’interessant poblament liquènic que habita les roques silícoles, i també el de les cavitats subterrànies, molt ric en espècies d’afinitats tropicals.
Un fauna ben particular
L’escurçó ibèric (Vipera latasti) ha esdevingut rar a causa de la persecució humana i l’impacte dels incendis.
Xavier Parellada
Les peculiars característiques dels massís de Garraf-Ordal fan que el poblament faunístic divergeixi considerablement del de les àrees envoltants. Així, força espècies absents a les serres properes formen aquí enclavaments i caracteritzen, sobretot al sud del massís, una comunitat faunística diferenciada, on hi ha una rica representació d’espècies termòfiles o característiques dels ambients oberts, rocosos o de tendència àrida.
Dins el grup d’ocells vinculats al rocam, els rapinyaires (falcó pelegrí, xoriguer, àguila cuabarrada, duc) i els còrvids, representats pel corb, són en general força escassos. Destaca però la relativa abundància del duc, en part perquè s’ha adaptat a consumir rates, molt afavorides per les implantacions humanes. En canvi, l’àguila cuabarrada s’hi manté difícilment, com és general a l’àrea barcelonina, on es veu afectada per múltiples problemes (degradació del territori, empobriment de preses, manca de tranquil·litat als punts de cria, etc.). Altres aus rupícoles tenen densitats molt més apreciables, com és el cas de l’acolorida merla roquera i, sobretot, de l’estesa merla blava. És destacable que hi coincideixin les tres espècies de falciot: el ballester, el comú i el pàl·lid, aquest últim limitat als penya-segats marins. La termòfila merla de cua blanca només manté unes poques parelles al massís, algunes de les quals ocupen pedreres abandonades i no reapareix cap al nord fins a l’Empordà.
Els amagadissos tallareis, lligats majoritàriament a la vegetació arbustiva densa, són els moixons dominants a les màquies i les brolles, i inclouen també el rar tallarol trencamates. D’altres, com el trobat, la cogullada fosca, l’hortolà i el còlit ros són característics de zones amb un cobriment vegetal encara inferior. La fauna boscana té també una bona representació, sobretot a les pinedes de la part septentrional del massís, que acullen gran nombre de passeriformes forestals, tudons i mamífers com l’esquirol i el porc senglar.
La raresa d’aigües superficials fa que els amfibis no siguin ni abundants ni diversos i que sovint es vegin obligats a reproduir-se en bassals temporals i, fins i tot, en concavitats de la roca plenes d’aigua. Destaca no obstant això la presència de la salamandra, espècie de caràcter centreuropeu. El poblament de rèptils està molt més afavorit i assenyala el caràcter àrid d’aquestes muntanyes. Hi dominen les espècies termòfiles i, dins d’aquestes, les més interessants són també les més escasses: la serp de ferradura, l’escurçó ibèric i la bívia tridàctila.
L’interès de l’avifauna marina és molt limitat, encara que s’hagi produït la nidificació del corb marí emplomallat. Així mateix, les comunitats marines no tenen, ni de bon tros, l’interès que tenen al nord del Principat. Amb tot, la costa de davant del massís encara manté una petita població de dofins mulars.
L’important carst del massís és seu d’una interessant fauna cavernícola; cal esmentar el coleòpter Troglocharinus ferreri i l’isòpode Catalauniscus espanoli, ambdós endèmics del massís, on estan molt ben distribuïts. En els ambients exteriors és destacable la formiga Chalepoxenus kutteri, endèmica així mateix de Garraf.
Estat de conservació
Als anys seixanta el massís de Garraf-Ordal era un extens territori molt deshabitat, feréstec i de valors naturals ben particulars. Desgraciadament, en el temps transcorregut fins a la tardana creació, el 1986, del Parc Natural de Garraf, que amb les seves quasi 10 000 ha engloba la major part del sud del massís, s’hi han produït alteracions molt importants.
Una de les ferides més grans la constitueix el gran abocador d’escombraries ubicat a la Vall de Joan, abans una de les més belles del massís. L’abocador fou instal·lat a pesar de la previsible contaminació de les aigües subterrànies, a causa del caràcter càrstic del terreny i de la inefectiva impermeabilització que s’hi efectuà. Un altre factor degradant ben característic de la zona ha estat la proliferació de pedreres —proliferació a la qual s’uneix el funcionament de fàbriques de ciment molt pol·lucionants—, que han creat un impacte paisatgístic i ambiental molt important, a més de destruir zones d’interès i diferents avencs. Altres infrastructures impactants han estat les abundants línies elèctriques, les instal·lacions de telecomunicacions, que han alterat alguns dels cims més emblemàtics i els perfils del massís, o la densa xarxa de comunicacions (múltiples carreteres i pistes forestals, ferrocarril i, darrerament, l’autopista de Sitges).
Els grans incendis que ha patit el massís, entre els quals destaca el del 1984, mereixen un comentari especial. Als danys causats en la vegetació, s’hi han afegit els causats per les actuacions humanes posteriors al foc: repoblacions amb maquinària que desfigura la morfologia càrstica, obertura de vials per a l’explotació de la fusta cremada, etc. D’altra banda, la construcció d’urbanitzacions ha estat molt intensa, especialment al voltant de les poblacions de l’Ordal. En aquest sentit, el parc ha aconseguit, dins els seus límits, aturar aquest procés.
Malgrat aquest ampli espectre de problemes, la baixa intervenció humana sobre gran part de l’espai, el parc natural existent i la inclusió d’algunes zones de l’Ordal en el Pla d’Espais d’Interès Natural fan esperar la conservació d’una part important dels paisatges del massís.
Consells per al visitant
El massís està envoltat per autopistes, carreteres i línies de tren, i, a més, d’altres carreteres, com la N-340 de Barcelona a Tarragona, el travessen íntegrament. Les més útils per a una primera aproximació són la C-246 (autovia de Castelldefels prolongada amb la carretera de les costes de Garraf), la carretera de Gavà a Avinyonet i la mateixa N-340.
Un itinerari força complet pot fer-se seguint la carretera que parteix de la urbanització Rat-penat (ubicada al litoral, a l’extrem oriental del terme municipal de Sitges) i que arriba fins al Palau de la Plana Novella, situat ja ben a l’interior. El recorregut pot millorar-se entrant, preferentment a peu, per la desviació que des d’una mica abans de la meitat del camí porta al pla de Campgràs: en aquesta zona i els seus voltants la morfologia càrstica és força evident: es manifesta en els rasclers, les dolines —el mateix Campgràs n’és una—, o en les nombroses boques d’avencs que poden trobar-se fàcilment tot seguint les senderes dels espeleòlegs. El cim de la Morella, que constitueix una molt bona talaia del massís, és a tocar.
A la zona de l’Ordal els elements distorsionadors del paisatge (urbanitzacions, línies elèctriques, etc.) són més freqüents, i és més difícil de retrobar la sensació de territori salvatge i desert que encara aporten àmplies zones de Garraf. És interessant pujar als punts culminals, com ara el Montcau —turó situat vora el poble d’Ordal—, i també recórrer alguns dels barrancs més ben conservats, per exemple el Fondo del Lledoner, que s’inicia sota el coll de la Creu d’Ordal i arriba fins a Olesa de Bonesvalls.
El Parc Natural de Garraf disposa d’un centre d’interpretació del medi a Vallgrassa, on s’ubica l’oficina del parc i una exposició permanent (s’hi arriba des d’un trencant de la carretera de la Plana Novella). Així mateix, el Museu Municipal de Gavà recull una exposició sobre la història i el medi natural del massís.