Resultats de la cerca

L’època de l’expansió catalana baixmedieval per terres peninsulars i per la Mediterrània se centrà al segle XIII, tot i que es prolongà fins al segle següent més exactament, abraçà des de la fi de la minoritat de Jaume I 1225 fins a l’inici del regnat de Pere el Cerimoniós, el qual aconseguí la reincorporació del Regne de Mallorca a la corona catalano-aragonesa 1344 Catalunya inicià l’etapa expansiva en el moment de l’afirmació de la pròpia identitat nacional i de la presa de consciència de la seva força, quan ja s’havia refermat el poder monàrquic Es coneixen els esdeveniments per l’…

La tardor se’n va donant pas a l’hivern, el moment de l’any que significa l’arribada de la neu i el fred “de veritat”, l’estació en què el silenci dels camps es fa sentir dorm la terra sembrada i dorm fins i tot l’ós –ancestral representació de l’Hivernàs, geni de l’hivern en algunes comarques–, que ho farà fins a la Candelera, quan ja s’albira el renaixement de la primavera Cal tenir en compte que el mes de desembre és el darrer de l’any, per això es pot considerar que és el més vell, el que s’acaba En aquest sentit es diu que “El desembre és un vell que fa arrugar la pell” L’hivern, doncs,…

Estatuetes de la Fortuna, Mercuri i Lar, uilla de Vilauba, Camós, segle III MACB / RM Si per a tantes facetes del món romà la insuficiència d’informació limita les possibilitats d’un estudi acceptablement fiable, les que fan referència a la vida quotidiana adquireixen especial singularitat, principalment quan l’estudi pretén abraçar diverses centúries entre les quals les diferències són ben manifestes, sobretot pel que fa a la part del període de la República que inclou aquest estudi, l’Alt Imperi i el Baix Imperi Incloure un espai de temps tan dilatat i divers en un mateix i breu apartat no…

Els precedents La conquesta catalana de Sardenya iniciada el 1323, amb el desembarcament de l’infant Alfons a Palma de Sols i continuada el mateix any amb el setge de la capital del judicat de Càller, que capitulà el 1326, no tallà d’arrel les sòlides relacions amb la cultura pictòrica italiana, en particular, la toscana el fet no pot sorprendre, si es considera que pels mateixos anys a Barcelona també s’imposava l’estil gòtic italià, impulsat per comitents com Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós, a través de Ferrer Bassa Sant Julià caçant, compartiment del retaule de l’Anunciació atribuït…

A l’entorn de l’any mil, Catalunya conegué una remarcable expansió cultural i artística Els monestirs pirinencs esdevingueren llocs destacats d’Occident en la recerca intellectual Contenien preciosos manuscrits i dispensaven una ensenyança apreciada pertot arreu Foren nombrosos els clergues de tot Europa que hi anaren amb afany d’aprendre Arquitectes arribats de Llombardia obriren els primers tallers de l’art romànic Tant nobles com pagesos i ciutadans subvencionaven la construcció de llocs de culte que acollien una població cada cop més nombrosa Les manifestacions eclesiàstiques de la vida…

Seguici d’eclesiàstics, biga de l’església de Sant Miquel de Cruïlles, segles XII-XIII MD’A / RM L’època que va del 1050 al 1200 va representar per a l’Església llatina un període de definició però també de transformació El papat formulava el seu primat enfront de l’Església grega, i reforçava la seva autoritat sobre el conjunt de la cristiandat llatina En el curs del seu enfrontament als sobirans laics d’Occident l’Església arribà a definir les seves pretensions i a afermar les seves estructures Pel que fa als religiosos regulars, van sorgir, després d’una fase de preponderància benedictina…

Cap al 1400 Barcelona es convertí en un gran centre d’activitat artística Tant els encàrrecs reials com els eclesiàstics i municipals contribuïren a crear un ambient extraordinàriament propici que facilità l’arribada de l’estil renovador del canvi de segle Tots els escultors, que reflecteixen en la seva producció aquest canvi estilístic, que trencava amb la tradició trescentista i obria les portes a les realitzacions del gòtic internacional, estaven relacionats amb l’obra de la seu barcelonina durant el mestratge d’Arnau Bargués i la majoria, amb l’empresa escultòrica del cor, sota la…

L’escultura exempta ofereix un bon repertori de representacions iconogràfiques de les divinitats, que eren disposades tant als espais públics com als privats Les imatges de déus que sovintegen més a Catalunya són les de Bacus, Venus i Diana El gènere del retrat va assolir una difusió enorme en l’art romà Les representacions d’emperadors i de membres de la seva família permeten de reconstruir els programes iconogràfics que nodrien la propaganda imperial Els retrats de personatges privats, especialment abundosos a partir del govern d’August i durant el dels emperadors julioclaudis, es…

La societat catalana dels segles XVI i XVII era, per descomptat, una societat bàsicament agrària No sols, ben entès, pel paisatge, aclaparadorament rural, sinó, més aviat, perquè la producció de subsistències, en les condicions de l’època, reclamava una gran quantitat de treball, fins al punt d’absorbir gairebé la plena activitat de la majoria de la població Tot i així, l’agricultura coexistia amb una prou variada gamma d’activitats manufactureres, concentrades en viles i ciutats, i destinades, algunes, a satisfer una demanda allunyada Malgrat el caràcter sovint raquític o marginal d’aquest…

Quan Pasqual Maragall i Mira arribà, el desembre del 2003, a la presidència de la Generalitat, ho va fer en un moment i en unes condicions molt diferents d’aquelles que una bona part de l’esquerra catalana havia previst o imaginat durant els llargs anys d’oposició als governs de Jordi Pujol i Soley El maragallisme —entès com l’antítesi del pujolisme, com un discurs entre hanseàtic i cosmopolita que girava l’esquena al rerepaís català, com una cultura postidentitària encapçalada pels Eugenio Trias, Pep Subirós, Félix de Azúa, etcètera—, aquell maragallisme, conegué la seva esplendor al final…