Hivern i Nadal

La tardor se’n va donant pas a l’hivern, el moment de l’any que significa l’arribada de la neu i el fred “de veritat”, l’estació en què el silenci dels camps es fa sentir: dorm la terra sembrada i dorm fins i tot l’ós –ancestral representació de l’Hivernàs, geni de l’hivern en algunes comarques–, que ho farà fins a la Candelera, quan ja s’albira el renaixement de la primavera. Cal tenir en compte que el mes de desembre és el darrer de l’any, per això es pot considerar que és el més vell, el que s’acaba. En aquest sentit es diu que “El desembre és un vell que fa arrugar la pell”. L’hivern, doncs, és un temps dormidor que convida al recolliment, a les feines sota cobert i, sobretot a pagès, a tenir la llar de foc encesa tot el dia, el foc centrat en la comunitat familiar, com el caliu que manté l’esperança del que se sap que ha d’arribar i fa l’espera menys solitària i menys introvertida.

El refranyer puntualitza: “El sol d’hivern és emmandrat: es lleva tard i s’acotxa aviat.” Situada entre el solstici d’hivern –el sol en el punt de Capricorn– i l’equinocci de primavera, del 21 de desembre al 21 de març, aquesta estació conté el punt d’inflexió de la cursa del dia i la nit al llarg de l’any; a partir d’aquest moment l’esperança es realitza: el sol remunta i la nit retrocedeix. El dia de Nadal és el més curt de l’any, i la nit n’és la més llarga. I per això mateix es tracta del Sol Nou, del cicle que recomença, del naixement del sol, en la fosca i el fred. La nadala El desembre congelat ho diu així:

“[…] en una mitjanit
neix el sol que n’és eixit
d’una bella aurora…”

I J.V. Foix a Onze Nadals i un Cap d’any:

“Tot és ací: les diürnes espases
a sol llevant amb la por i l’esperança
del Dia Nou…”

Els ornaments de les parades de Santa Llúcia decoren les llars catalanes any rere any per Nadal.

Eva Guillamet

Seguint amb el refranyer, l’increment de les hores de claror es concreta d’aquesta manera: “Per Santa Llúcia, creix el dia un pas de puça”, “Per Nadal, un pas de pardal”, “Per Sant Esteve, un pas de llebre”, “Per Any Nou, un pas de bou”, “Per Reis, un pas d’anyell”, “Per Sant Julià, un pas de ca”, “Per Sant Antoni, un pas de dimoni”, “Per Sant Sebastià, un pas de marrà”, “Per la Candelera, una hora entera”, “Per Sant Blai, un pas de cavall”. Ara ja el dia creixerà fins al solstici d’estiu, Sant Joan, el Sol Ple: “De Sant Joan a Nadal, mig any cabal.”

Del Nadal del Sol al Nadal del Nen Jesús

Nadal, doncs, celebra el “naixement del Sol”, el Natalis Solis Invicti romà, que el cristianisme convertí en el Natalis Domini Jesu Christi. I de Natalis, Nadal, en català; Natal en gallec; Natale en italià; Natalendas en portuguès; Noël –de novellum, ‘novell’– en francès; Eguberri –‘dia nou’– en basc; li Calendo –de calendae, ‘primer dia’– en provençal; Navidad –de Nativitas, com la litúrgia cristiana l’anomena– en castellà.

L’any 354, amb motiu de la cristianització de l’imperi Romà, es va fixar la data del naixement del Nen Jesús el 25 de desembre, atenent la celebració del Naixement del Sol, i així se celebra encara avui, tot i que ni el lloc ni el dia ni el mes del naixement de Jesús tenen valor històric, ni l’any d’inici de l’anomenada era cristiana per la qual es regeix la major part del món. Segons el teòleg V. Fàbrega, (“Avui”, 27 de desembre de 1985), dels dos evangelis que narren la infància de Jesús, el de Mateu no precisa on va néixer, i poc valor té la pretensió de Lluc (Lc 2,1) de fonamentar en un edicte d’August que nasqués a Betlem: cap edicte no obligava els súbdits de l’imperi a empadronar-se al lloc de procedència de les famílies i no al lloc de residència i on es tenien propietats, amb vista a l’organització del servei militar i al cobrament de les contribucions. A més, en temps d’Herodes, Palestina no era província romana, i un edicte semblant hauria suposat una ingerència administrativa. I no consta cap edicte d’August en aquells anys, fins al de Quirini, governador de Síria, quan Jesús en devia tenir dotze.

Pel que fa a l’estació, Lluc indica que “hi havia a la mateixa contrada uns pastors que vivien al ras i vetllaven de nit, guardant el seu ramat” (Lc 2,8). No devia ser pas al desembre, ja que a l’hivern els pastors no viuen al ras i el ramat és tancat a la cleda.

D’altra banda, només es consignava amb precisió el naixement dels fills dels notables: la gent del poble no en sabia exactament el dia ni l’any. Nadal no és cap data històrica a commemorar, sinó un esdeveniment en l’àmbit de la fe. Tanmateix, no deixa de sobtar com en la celebració nadalenca no s’estableix cap mena de relació entre el Betlem de la tradició i el Betlem actual, afectat pel conflicte araboisraelià, sotmès a controls militars que afecten tant els palestins com els pelegrins i els turistes. El Betlem de la tradició és un lloc mític.

Si va costar segles de bandejar les saturnals, les festes romanes de fi d’any, que incitaven a l’orgia i la inversió social, i afermar el Nadal cristià fou per l’arrelament del costumari pagà, que els cristians, per tradició, continuaven festejant. Amb tot, segons J. Caro Baroja a El Carnaval (1979), la resistència del paganisme a la nova fe no era tant una qüestió religiosa com cultural:

Las costumbres paganas no eran, ni más ni menos, que las propias de gente inculta, chapada a la antigua, falta de solidez mental. […] El hombre culto de su época, el ciudadano era cristiano. Campo y ciudad son, según es bien sabido, dos receptáculos de dos tipos de cultura, la rústica y la urbana. La cultura superior queda como patrimonio de la ciudad. La supervivencia religiosa era cosa propia de gente rústica… Esto en principio, porque los padres de la Iglesia se quejaban también de que hubiera cristianos y aun clérigos que por costumbre seguían practicando algunos ritos paganos.

V. Fàbrega reflexiona sobre aquestes aparents contradiccions aplicant-les a l’actualitat:

“Tal vegada sigui el Nadal per a molta gent, amb els seus àpats i despeses, d’una manera pal·liada i discreta, el que ja fou abans del naixement de Jesús: les saturnals romanes, les festes de desembre del carnestoltes i de la disbauxa. […]

Que Jesús, emperò, va néixer com la majoria dels mortals, en la foscor i l’anonimat d’aquests espais amples que la història no ha pogut il·luminar mai del tot, és, tal vegada, un pensament al qual no ens podem acabar d’acostumar.”

Una mostra de l’entrebanc cristianitzador és el comentari de sant Pacià, bisbe de Barcelona entre els anys 360 i 390, en la seva Paraenesis ad poenitentiam o Libellus exhortatorius ad poenitentiam, en una pastoral titulada Cervulus –‘el cérvol’–, en què condemna les gresques d’homes embanyats com cérvols, disfressats amb pells de boc i amb les cares emmascarades perseguint les dones.

Inútilment els pares de l’Església blasmaven les orgies saturnals i els cultes solsticials sense aconseguir substituir-les per la celebració del Nadal de Jesús. Sant Agustí exhortava els cristians a celebrar culte “no pas al sol, sinó al Creador del sol” i, al final del segle VI, Gregori I optava per una estratègia integradora dels ritus pagans en el culte cristià:

“Orneu en aquest moment el tabernacle amb branques d’arbre i celebreu-hi amb pompa el festí sagrat. I que els animals no siguin immolats al Diable sinó que ho siguin per consumir-los en honor a Déu.”

Van haver de passar alguns segles perquè el Nadal cristià s’imposés, tot i la pervivència de creences, ritus i costums de la religiositat pagana. Com també han passat segles des del Nadal cristià fins a l’actual Nadal, laic i consumista, on viuen en promiscuïtat signes cristians i pagans amb el laïcisme i l’agnosticisme.

Les narracions evangèliques del naixement de Jesús

Dels quatre evangelis, només els de Mateu i Lluc narren la infància de Jesús. Però hi ha textos apòcrifs que descriuen el naixement, entre els quals el Protoevangeli de Jaume, que es pot datar pels volts de l’any 200, que recull tradicions orals i que ha inspirat, amb un to planer i meravellós, moltes escenes del llegendari popular i dels Pastorets:

“Josep ensellà l’ase i hi féu muntar Maria… Arriben a mig camí i Maria diu:
–Josep, baixa’m de l’ase, perquè el que porto dintre empeny per sortir a la llum.
–On vols que et porti per protegir el teu pudor? Aquest lloc és solitari.
Va trobar-hi una cova, hi féu entrar Maria… i va sortir a cercar una llevadora hebrea al terme de Betlem.
Però jo, Josep, caminava i no caminava. Miro enlaire a la volta del cel i veig que ha quedat immòbil. Miro l’aire i el veig esbalaït i els ocells del cel quiets. Giro els ulls cap a la terra i veig una cassola i uns treballadors ajaguts al seu voltant, amb les mans a la cassola. I els qui mastegaven no mastegaven, i els qui en prenien un mos no l’agafaven, i els qui se’l duien a la boca no se l’hi duien, sinó que totes les cares miraven enlaire.
I vaig veure unes ovelles empeses endavant, però les ovelles no es movien. El pastor alçava la mà per pegar-les, però la mà se li aturava enlaire. Miro el corrent del riu i hi veig uns cabridets amb el musell amorrat a l’aigua, però sense beure’n. I per un instant totes les coses estaven apartades de llur curs normal. I vaig veure una dona que baixava de la muntanya, i em preguntà:
–Home, on vas?
–Cerco una llevadora hebrea –li dic.
I se n’anà amb ell. Es van aturar al lloc de la cova. Un núvol fosc la cobria… Tot d’una, el núvol s’anà retirant i aparegué dins la cova una llum tan gran que els ulls no la podien suportar. Al cap de poc, aquella llum s’anà retirant fins que aparegué un nadó, el qual es girà a prendre el pit de la seva mare Maria.”

Si la fe popular desvetlla la fantasia, l’Església es limita a proclamar lacònicament en el Credo que Jesús “nasqué de Maria Verge”. Per això les representacions del naixement intenten cobrir amb la imaginació el que la doctrina de l’Església minimitza.

De l’actualitat als orígens

Com s’anuncia, avui, el cicle de Nadal? Ve precedit per un canvi d’horari al mig de la tardor, que enfosqueix les hores vesprals i avança la sortida del sol. Tot just s’enceta el desembre i les brigades municipals munten garlandes de bombetes de baix consum amb formes molt diverses, pels carrers, sobretot els comercials. No trigarà a observar-se enrenou de firaires a les escales de la catedral de Barcelona i a les places d’altres viles i ciutats: la fira de pessebres o de Santa Llúcia. Parades de verd i complements: molsa, grèvols de boles lluents, garlandes platejades i estrelles i capsetes per guarnir l’arbre de Nadal, tionets amb barretina, peces de suro, coves i casetes i ponts, figures de fang i del plàstic més ordinari: àngels, figuretes de sant Josep, marededéus i nens Jesús, reis en camells, pastors i caganers que caricaturitzen polítics i famosos… Després de festes vindrà la preocupació ecològica de replantar o reciclar els precaris arbres de Nadal, tot just caducat el simbolisme.

Els quioscos i les expenedories de loteria es disposen a vendre la sort de Nadal per endavant, i associacions diverses n’adjudiquen participacions entre els socis perquè les venguin a veïns, amics i familiars. El 22 de desembre, ràdios i televisions difonen les cantarelles amb què els infants del Colegio de San Ildefonso de Madrid assignen la grossa i altres premis de la loteria de Nadal. Immediatament, cistelles farcides de torrons i neules, xampany, licors, pernils i envasos de fruita en almívar, amb grans llaçades, seran atorgades als propietaris del bitllet coincident amb el número de la grossa.

Les escoles comencen a desplegar les didàctiques nadalenques de cada any: la confecció de murals de l’hivern amb neu de cotó fluix; l’aprenentatge de nadales tradicionals i la memorització de la dècima que hauran de recitar a la sobretaula del dinar de Nadal; rondalles, refranys i rodolins; i sobretot el pessebre col·lectiu al qual cada classe aportarà manualitats de figures de fang, sanefes, cases de cartó, amb un paisatge de fons pintat amb colors… Tanmateix, el laïcisme pot requerir en centres de criteri estricte evitar qualsevol referència cristiana o antiecològica, de manera que es redueix el significat de la festa al solstici d’hivern, en paradoxal contrast amb la imatgeria cristiana i els missatges consumistes de la televisió i de l’entorn.

També és el temps que els estudiants reben les avaluacions i comencen les vacances d’hivern. El tió caga als infants regals de tota mena, que els Reis d’Orient amplien a les acaballes de les festes. I entre Nadal i Reis, a Barcelona i a altres ciutats de Catalunya s’obre el Festival de la Infància, amb més d’un centenar d’ofertes lúdiques.

Molts treballadors cobren la paga doble, acompanyada sovint de lots de torrons i xampany. Els sopars d’empresa –de companys i companyes de treball, o més institucionals– s’avancen a desitjar-se mútuament bones festes abans dels torns de vacances corresponents, i a intercanviar regals a través de l’anomenat amic invisible. Els carters duen els sarrons plens de nadales, amb estrelles d’Orient, arbres de Nadal i escenes de pintors renaixentistes, entre d’altres, tot desitjant bon Nadal en diferents idiomes, mentre que els de correus electrònics, en ús creixent, trameten auguris laics de pau i solidaritat per al nou any. I les caixes d’estalvis i els bancs regalen calendaris per a l’any que s’acosta.

La publicitat de ràdios i televisions deixa lloc a tòpics espots nadalencs, acompanyats de missatges entranyables i envoltats de bones intencions: joguines, joies, perfums, telèfons mòbils, marques de torrons, polvorones i panettone de tradicions foranes, i de xampany, en anuncis plens de glamour. Totes les cadenes emeten les banals pel·lícules de cada any de Santa Claus; escamots de pares Noel –que seran rellevats per patges i carters reials– fan de reclam a les portes dels grans magatzems que disparen els preus i les vendes de regals –cada vegada més aparells de sofisticades tecnologies– fins a les rebaixes de gener, mentre pels altaveus ressonen nadales castellanes i nord-americanes juntament amb el “Fum fum fum” català, anunciant felicitat, exuberància i pau en la societat de consum del primer món, malgrat el Quart Món que s’hi amaga. No obstant això, l’exercici de solidaritat esclata en la convocatòria anyal de la marató televisiva contra les malalties més actuals, que mobilitza tota mena de persones i d’institucions. D’altra banda, les ONG que actuen al Tercer Món demanen ajuts econòmics que es destinaran a projectes de desenvolupament.

La premsa, les ràdios i les televisions emeten balanços de l’any a les acaballes: els grans esdeveniments de política internacional i estatal, els canvis electorals, avaluacions de les tasques de govern; tragèdies provocades per la naturalesa; biografies de personalitats que han mort; els encontres esportius més rellevants; esdeveniments culturals i fets diversos; tot plegat al costat de les expectatives, els pronòstics i els aniversaris i les dedicacions a commemorar l’any entrant. Al seu torn, els missatges institucionals del rei, per Nadal, i del president de la Generalitat per Cap d’Any, emeten un altre balanç de l’any i auguris i felicitacions en clau políticament favorable. Les notícies es completen amb la travessa que es fa nedant del port de Barcelona; la concessió del premi Nadal i el Ramon Llull al Ritz, i la sortida del ral·li París-Dakar. Tothom es pregunta on passarà les festes o vacances de Nadal, i les oficines de viatges fan ofertes turístiques d’escapades a la neu i d’estances a les platges assolellades dels tròpics. Les parròquies preparen la missa del gall, d’assistència minvant, mentre alguns canals de televisió transmeten misses de Nadal de catedrals i monestirs emblemàtics, encapçalats per la basílica de Sant Pere del Vaticà, en què els sermons es dolen de com les festes s’allunyen del sentit cristià, i fins dels ritus precristians o pagans que la tradició havia conservat. Lluís Duch, antropòleg, ho constata així:

“…mai en el passat no ha existit una situació realment cristiana. Allò que realment va existir és un cúmul de pràctiques locals que eren la conseqüència de l’arrelament i de les religions de la gent amb la terra, amb els costums heretats del passat, amb les conjuntures variables, amb les necessitats de pluja, de bones collites, etc.”

Tanmateix, no ha estat tant el laïcisme com la nova religió consumista allò que ha afectat el sentit cristià d’aquestes festes.

Els ajuntaments munten pessebres municipals, tradicionals o de disseny, amb avets o no, a les places de les viles i ciutats. Les associacions de pessebristes posen a punt les exposicions dels diorames que han estat preparant des del mes de setembre, i molts pobles organitzen pessebres vivents en racons i paisatges suggerents. Les entitats culturals fan els darrers assaigs dels Pastorets, els orfeons i les corals anuncien els concerts de Nadal i Sant Esteve, i les orquestres municipals, comarcals o nacionals organitzen concerts de valsos vienesos a l’entorn de l’Any Nou, amb la marxa Radetzky de J. Strauss inclosa.

Els mercats, les botigues i les fires d’aviram mostren inusuals exemplars de pollastres, capons i galls dindi. I ja es pensa en el dinar de Nadal: el tradicional, amb escudella i carn d’olla i pollastre farcit, o bé de nova cuina, amb productes exòtics i plats excepcionals. Molts restaurants anuncien per a la nit de Nadal i de Cap d’Any menús extraordinaris i cotillons de preus desorbitats, com si l’excés hagués de produir abundància per a tot l’any, tot culminant la revetlla amb la ingesta ritual dels dotze grans de raïm al so mític de les dotze campanades de la mitjanit emeses pels mitjans de comunicació des de campanars de catedrals i monestirs catalans, o des d’altres indrets. El nou any s’estrena amb abraçades i brindis escumejants, i els millors auguris, sovint acompanyats de propòsits de canviar d’hàbits, com ara deixar de fumar o estudiar idiomes… escarnits amb espanta-sogres, serpentines i amb un deix de mala consciència per la situació del món. Mentrestant, fins ben de matinada i l’endemà, pels carrers bullen disbauxes de gran consum d’alcohol, saturnals del segle XXI, que dispositius extraordinaris de la guàrdia urbana i dels mossos d’esquadra intenten controlar. I això no obstant, sembla que, malgrat les guerres, els tòpics, el consumisme i la insostenibilitat, en el fons sura encara un misteri.

En el calendari cristià, el cicle nadalenc no va tenir en el passat la importància d’avui. L’examen de les festes nadalenques de la Barcelona dels segles XVI i XVII suggereix una imatge del Nadal de festa menor, sense incidència popular rellevant, de caràcter merament religiós i oficialista. Només per Cap d’Any la festa arribava a la gent, que es deixava veure en mascarades i saraus i en la cavalcada oficial del primer de gener. La por –i el menyspreu– de la cultura popular era ostensible per la cultura oficial, comptant-hi el poder secular i l’eclesiàstic.

Les tradicions nadalenques s’han anat dipositant al llarg de més de setze segles fins a configurar un costumari ric i variat en tots els aspectes, econòmics, gastronòmics, religiosos, dramàtics i parateatrals, socials i simbòlics, com observa l’especialista Joan Prat. Cal remarcar, però, que Nadal és també una festa ramadera, com la Pasqua Florida, per això també se l’ha anomenat Pasqua d’hivern o de Nadal. És temps de cria dels ramats: amb aquest motiu els pastors oferien i sacrificaven un xai. La bona nova es va anunciar als pastors, que en els pessebres van a adorar Jesús i en els Pastorets es converteixen en protagonistes. Festa de pastors fins i tot en l’era industrial i postindustrial, en què han esdevingut un ofici residual. Malgrat que Xavier Benguerel volgués imaginar-se’ls amb la brusa blava dels obrers:

“Reculls la tendresa que el Nadal exhala.
Els pastors d’ahir s’han tornat obrers.
Els àngels passegen amb gent menestrala
i fan el pessebre al mig dels carrers.”

Al llarg de tants segles, el costumari de Nadal ha estat sotmès a modificacions per motius i influències diversos a conseqüència de les successives migracions interiors. Per la cultura de la Renaixença, per exemple, que valorà, integrà i difongué les tradicions locals. Com també, en el context de la societat de consum i de masses, pel progressiu laïcisme i el relativisme postmodern. Tanmateix, avui la cultura popular es mostra especialment rehabilitadora d’antigues tradicions i amatent a crear-ne de noves, com si el fenomen globalitzador generés de retop, en sectors culturalment actius, comportaments identitaris reforçadors d’un sentit concret de pertinença.

Avui costa d’entendre que el ritual del tió, propi de les regions rurals i muntanyenques, fos desconegut en les comarques marineres i les grans ciutats, abans de les migracions dels segles XVIII i XIX. O que, en certs pobles de muntanya, la tradició dels regals de Reis sigui d’implantació recent a causa de la influència dels residents metropolitans d’estiu i caps de setmana i de les retransmissions televisives de les cavalcades. I que la megafonia comercial, juntament amb la publicitat radiofònica i televisiva, hagi contribuït a la reducció uniformitzadora del ric cançoner de Nadal. O que la recent tradició dels pessebres vivents –el primer que es va fer data del 1956 però l’expansió és del començament de la dècada de 1960– s’hagi estès a pobles ben diversos amb la intenció d’atraure forasters. O que no hi hagi un sol àpat típic de Nadal, sinó una diversitat de tradicions catalanes que van de l’escudella de blat de moro escairat al Berguedà fins al xai o corder rostit en altres comarques. Sense comptar les altres tradicions d’arreu del món presents a Catalunya.

El costumari tradicional és un patrimoni immaterial que abasta una varietat d’elements sorprenent: les fires, les estrenes, les rifes i els regals, els pessebres i els pastorets, els àngels, els dimonis i els pastors, el goig del verd, l’esclat de la llum i la màgia del foc, els sants, els genis i esperits de l’hivern i les llicències de desembre.

Els genis de l’hivern

Al voltant de Nadal i el canvi d’any, apareixen arreu uns personatges estranys i misteriosos, uns vells genis que tenen poc a veure amb la celebració cristiana del Nadal. Potser ja hi eren abans i s’han anat adaptant als temps que corrien. Els uns bonhomiosos, els altres divertits i trapelles, d’altres fins i tot malèfics. Els uns vinguts de tradicions més fredes, d’altres de més pròpies. Alguns són vells amb llargues barbes blanques, com figuracions de l’Hivern o del vell Saturn Cronos –vegeu-lo camuflat en l’ermità dels Pirineus, amb caputxa i barbut, que marca el fred, les pluges i la neu–, i n’hi ha que adopten rostres i formes d’allò més sorprenents. Sant Nicolau o Santa Claus amb el Pare Noel, i els tres Reis d’Orient; el tió, en Fumera, els innocents i les llufes, la Sibil·la, sant Silvestre, les bruixes i les ànimes damnades, i també el curiós home dels nassos… i no cal dir els àngels, dimonis i pastors, la Sagrada Família, el bou i la mula dels pessebres i dels Pastorets. Al Pallars, la Mare de Déu baixa per la xemeneia a canviar els bolquers del Nen Jesús. I a l’Espluga de Francolí, la “senyora del teulat” tira torrons per la xemeneia. Alguns d’aquests personatges són manllevats del santoral i convertits en genis –com sant Nicolau–, d’altres són genis convertits en sants –com sant Silvestre–, i n’hi ha que són genis o divinitats menors, com en Fumera, les llufes o l’home dels nassos.

També en altres països europeus ronden genis de l’hivern: Père Nöel, Father Christmas, Joulupukki, Weihnachstmann, Polaznic, la Christkindel, Handstrap, el bon Chalan, Olentzero… amables o atemoridors. Segons Ramon Violant i Simorra, ja els déus lars romans i els manes o esperits dels difunts venien a les cases la nit del Naixement del Sol.

Estrenes, rifes i pronòstics

Nadal és temps de regals. Ja els romans tenien per costum d’intercanviar strenae per les Calendes de gener, com a desig de bons auguris. Els patrons n’oferien a la clientela, i tothom se’n feia mútuament per refer o reforçar les amistats. Sembla –segons J. Caro Baroja– que el costum provenia d’unes festes en honor a Strenia, antiga deessa sabina. Els rams de vesc eren un dels presents habituals: segons la tradició cèltica, duien bona sort.

Avui han desaparegut les felicitacions nadalenques que fins fa unes dècades el sereno, l’escombriaire i altres treballadors d’oficis diversos portaven de casa en casa per a demanar l’estrena.

Cedida per Joan Soler i Amigó

L’Església les prohibí, en considerar-les ritus pagans. Cesari d’Arles deia: “Us dic que no doneu estrenes sinó que doneu als pobres.” Tanmateix el costum s’ha mantingut i estès arreu; al segle XIV es donaven estrenes als infants, amics, servents i fins als oficials i funcionaris de Barcelona: fruita seca, pomes, torrons, neules, vi bo i altres llaminadures, com les “panses i figues i nous i olives i mel i mató”. Els venedors en donaven als clients: els forners, coques d’estrena; els fideuers, pasta per a escudella; els hostalers, un glop de vi… Els rectors en feien als escolans, els amos als treballadors, els padrins als fillols –que en deien, genèricament, “pa i nous”–, el veïnat als treballadors dels serveis públics, com ara fanalers, escombriaires, serenos, carters, repartidors i meritoris que trucaven de casa en casa distribuint targetes de felicitació.

També tenen caràcter d’estrena els captiris –per Sant Nicolau, per Santa Llúcia, per Ninou, per Reis…–, el costum de regalar números de la rifa a amistats i familiars i de comprar-ne conjuntament per a compartir la sort. I també les cistelles que es regalen en reconeixement d’un favor. D’aquí el refrany “Per Nadal, qui res no estrena res no val”. Però les estrenes només porten sort si són regalades, si són estrenes.

Per Nadal abunden les rifes. Abans els rifaires s’instal·laven al carrer i sortejaven pollastres, pernils, llonganisses, torrons i altres queviures. Actualment, les dues rifes més importants de l’any a tot l’estat espanyol són la loteria de Nadal, creada per Carles III l’any 1763, i la del Niño, per Reis. Sobre el número del primer premi de la Lotería Nacional, molts establiments públics rifen paneres entre la seva clientela habitual, i nombroses entitats i associacions emeten participacions per la “grossa” de Nadal. Fa alguns anys, els mitjans de comunicació van despertar interès per la coincidència del terme “sort” amb el topònim de Sort, tot i que no hi ha cap relació. Tanmateix, un seguit d’encerts en el repartiment de diversos premis importants han atribuït a l’oficina expenedora de dècims d’aquesta població un embruix especial. Mesos abans, fent de la superstició virtut, s’adrecen a la capital del Pallars Sobirà corrues de cotxes i autocars de tot arreu per fer adquisicions importants de loteria, com si el nom fes la cosa. I des de la seva pàgina web venen arreu del món.

Auguris i pronòstics ronden aquestes diades, a fi d’endevinar les sorts que el nou any propiciarà. Un pronòstic ancestral es basa en la creença que els dotze primers dies de l’any nou –o els que van de Nadal a Reis, o de Santa Llúcia a Nadal– estableixen o anuncien les sorts dels dotze mesos de l’any indicant, dia per dia, allò que mes a mes s’esdevindrà. “L’hivern dóna les cartes i la primavera fa el joc”, es diu. Els presagis es refereixen al temps o a la salut, als bons o els mals negocis, a les amistats, l’amor i el desamor… També el refranyer adverteix de les sorts. Segons la meteorologia: “Nadal never, blat al graner”, “Nadal eixut, se’n ressent la tina i se’n ressent el cup”. I segons la lluna: “Nadal amb lluna plena, el bon temps mena”, “Nadal sense lluna, mala fortuna”. O segons el dia de la setmana en què s’escau, sovint fent ús d’ambivalències poc compromeses.

Nadal verd

Nadal s’engalana de verdor: les branques verdes, els fruits silvestres i la molsa desafien la natura somorta i els arbres despullats. Expressen una fe vegetal en el renaixement de la natura i intenten provocar, abans de temps, la primavera. Les cases i els aparadors de les botigues es guarneixen amb rams, garlandes, enramades, corones, avets i pessebres, encara que el verd sigui artificial, de plàstic o paper. Hi ha una botànica nadalenca: el grèvol –declarat espècie protegida per la Generalitat de Catalunya–, el galzeran o boix marí, la molsa amb què es guarneixen els pessebres, i la flor de Pasqua, d’incorporació més recent. Però hi ha dos vegetals mítics de la verdor de Nadal: l’avet, de tradició forana però fortament arrelat a Catalunya, i el vesc.

L’arbre de Nadal és una tradició provinent del nord i el centre d’Europa. Introduïda al s. XX a Catalunya, ha arrelat amb força arreu del territori, i sovint el pare Noel o els Reis deixen els regals als seus peus.

Corel

L’avet és “l’arbre de Nadal”, de simbolisme semblant, per contrast, al del tió: l’avet expressa la natura que no mor; el tió, la soca vella que reviu. També la festa del Pi de Centelles té aquest simbolisme de fecunditat. Per raons ecològiques i de sostenibilitat és recomanat de comprar avets de planter, en lloc de tallar-los del bosc. Passat festes, moltes regidories de medi ambient organitzen recollides selectives d’arbres de Nadal a càrrec de la brigada municipal, que es porten a plantes de compostatge i són transformats en compost o terra vegetal que s’utilitza com a adob dels parcs urbans.

L’altre vegetal és el vesc: neix a les branques de pins i avets i, no tan habitualment, d’alzines i roures. El vesc del roure era collit pels druides cèltics la sisena nit de lluna després del solstici d’hivern, segons les rúbriques relatades per Plini el Jove:

“Els druides per res no senten una veneració tan sagrada com pel vesc i per l’arbre on creix, si és un roure… Després d’haver fet els corresponents preparatius […], l’invoquen com a guaridor universal i acosten a aquell indret dos braus blancs les banyes dels quals no hagin estat mai junyides. Un sacerdot vestit de color blanc s’enfila a l’arbre i amb un falçó d’or talla el vesc, que és recollit en una tela blanca, i després sacrifiquen les dues víctimes tot pregant que el déu faci prosperar llurs dons juntament amb els ramats d’on els braus procedeixen. Creuen que una poció preparada amb el vesc tornarà fèrtil el bestiar estèril i que la planta és un remei contra tota metzina.”

Segons J.G. Frazer, etnòleg, el vesc era l’esperit o la força del roure que mor a l’hivern: neix de la seva soca quan aquest ha perdut el fullatge. Segons R. Violant i Simorra, el vesc protegeix de tempestats: és escombra de llamps i amulet contra bruixes i mals esperits, i té la virtut de fer venir llet a les vaques. En certes poblacions empordaneses, era costum de penjar un “vescarsi” de plata al coll de les criatures, com una medalleta, per afavorir la dentició. Actualment, és el “ram de la sort”, portador de bons auguris.

El foc de Nadal

Si Sant Joan, solstici d’estiu, és el foc a la plaça, Nadal, solstici d’hivern com ja s’ha dit, és el foc a la llar, tot i que també hi ha tradició de fogueres i de falles, com la Fia-Faia de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola. La relació del foc amb el sol s’expressa ritualment amb fogueres perquè creixi o no minvi.

El tió

El tió és una tradició d’arrels precristianes. A Catalunya, era un costum propi de contrades de pagès i de muntanya, que es va difondre gràcies a l’emigració rural cap a les poblacions de la costa. La fotografia és del 1956.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Catalunya ha conservat la tradició del tió, si bé molt degradada, sense el valor simbòlic que tenia, mentre que a gairebé tot Europa s’ha perdut. Segons R. Violant i Simorra, durant el segle III aC, “no hi ha cap mena de dubte que l’origen de l’antiga festa del Nadal pagà, dedicada al Sol novus, el devem als pobles de la vella Europa, d’arrel indogermànica”. Frazer deixa constància de l’antiga presència del tronc de Nadal: a Westfàlia era el Christbrand, el capfoguer que substituïa el de l’any anterior; a França, el tréfoir… També era venerat a Flandes, Anglaterra, els països eslaus, i se’n troben testimonis arreu dels Pirineus: al País Basc és la tronca de Olentzero. F. Mistral descriu el ritual de lou cachofio, el tió provençal, d’arbre fruiter: els tres tombs amb el tió en processó voltant la casa i els camps, les libacions de vin caud i les pregàries que hi proferia el vell de casa, com a sacerdot d’un ritu ancestral, i quan finalment era posat al foc.

A la Vall d’Aran és la “soca de Nadau”; al Pallars, el “conco del foc”; a la Ribagorça, la “rabassa”; a Taüll, la “tronca de Nadal” A Catalunya el costum era propi de les contrades de pagès i muntanya. Va ser la immigració interior que el va portar a Barcelona i a altres viles i pobles de la costa. Generalment, les famílies de l’entorn barceloní que fan cagar el tió –fins i tot sense llar de foc, que n’era l’ara original– són les que detecten una procedència rural dels besavis o rebesavis. Essent una tradició familiar, de llar endins, el costum va quedar reclòs en aquelles cases fins a temps força propers. Fer cagar el tió en les poblacions costaneres era, més aviat, signe de l’origen rural o muntanyenc de les famílies assentades en gran nombre en aquells indrets durant els dos darrers segles.

Recentment, a l’inici de la democràcia municipal, es va voler popularitzar i estendre el costum del tió a través de les escoles i els esplais, com una forma de recuperar una determinada cultura popular tradicional. Però això, tot i haver estat una manera de difondre aquesta tradició, també s’ha banalitzat. Fora de context, de la llar a la plaça o al pati de l’escola, de la nit a ple dia, de comunitat a multitud, de ritual familiar a entreteniment de criatures, s’ha convertit en una activitat festiva en què nens i nenes fan fila per colpejar un tionet amb potes, cara pintada i barretina, i tots reben el mateix regal.

El tió és el tronc capfoguer sobre el qual s’apilen els altres. El de Nadal es triava panxut i proveït d’algun forat natural, per poder-lo farcir amb fruita seca, torrons i altres regals. Dies abans ha estat peixat amb gra, palla i garrofes i dut a passejar, i cobert amb una flassada perquè no passi fred. El dia precís se’l va a rebre al portal de casa, o apareix a la llar de foc, com si hagués baixat per la xemeneia: cada lloc o comarca té el propi costumari. També les cançons per fer cagar el tió –anomenades, en alguns llocs, “parenostre del tió”– varien d’una comarca a una altra, tot i que són les més simples i curtes les que s’han generalitzat. R. Violant i Simorra hi veu antigues pregàries:

“Per què aquest discurs ha estat canviat pel Parenostre del tió ple d’incongruències i de paraules buides? […] Per treure-li la rancior de la cosa pagana. […] La incongruència de les fórmules infantils recitades abans o en el moment de colpejar el tió no priva d’endevinar-hi una pregària o imprecació antiga formulada al tió sagrat.”

Quan s’acosta Nadal, el tió esdevé una presència misteriosa, com un vell geni de l’hivern vora la llar. Antigament, el tió era el centre d’un cerimonial del Foc Nou, propi de les celebracions de l’Any Nou (en les litúrgies jueva i cristiana, el ritual del foc nou té lloc en la Vetlla Pasqual): el foc vell apagat, tot a les fosques. Després de diferents rituals, era posat a la llar i s’encenia amb les brases del tió vell o amb els mètodes antics de picar foc. La perpetuació del foc a casa significava i procurava l’enfortiment dels vincles familiars, d’any en any.

Josefina Roma, antropòloga, completa aquesta versió situant el tió en el marc d’un ritu domèstic envers els avantpassats, per reconfortar-los: en el seu record se li adreçaven oracions i se li oferia allò que s’esperava rebre’n: blat, ordi, fruites i altres aliments. Després era cremat a la llar, lloc de comunicació amb els difunts de la família. L’eix vertical de la xemeneia era el camí de comunicació, a través del foc i el fum, entre la terra i el cel, el passat, el present i el futur.

Això no obstant, el cristianisme, malfiant-se dels rituals que poguessin manifestar un culte als avantpassats –el tió fou anatematitzat pel bisbe de Braga, al segle VII–, va fer que la cerimònia del tió s’anés dedicant als infants, com volent treure-hi ferro: les ofrenes als avantpassats es convertirien en regals que caga el tió a les criatures i en els torrons i les neules que ara guarneixen la taula de Nadal.

Al Pallars es deixava cremar fins al punt de la mitjanit de Nadal, que baixava la Mare de Déu per la xemeneia a bolcar el Nen Jesús, el qual tenia a disposició un plat amb aliments i el foc encès per a escalfar-se. També es posava a cremar pels difunts, l’última nit de l’any. Després de la festa de Reis es guardava a les golfes o al celler com un amulet protector de la casa, dels camps i del bestiar: les cendres s’escampaven pels sembrats i pels estables, i sobre els llits, com un ritu de fertilitat; també es barrejava amb els remeis casolans i, en tempestes o epidèmies, es tornava a posar al foc.

Sacrificis i ofrenes

El xai

A les comarques de muntanya, els pastors oferien un anyell o una ovella primala a la missa del gall: “Per Nadal, el bon pastor va a adorar amb el seu moltó.” R. Violant i Simorra descriu el cerimonial com es feia al Ripollès:

“…tota la gent de les masies acudia a la missa, on es presentaven els pastors i rabadans de la parròquia ben endiumenjats i acompanyats del moltó «manyac», ben enflocat i guarnit de les banyes amb una «antorxa» (dues o tres candeles cargolades a cada banya) i el collar musicat, del qual penjava la llarga esquella de mitjana. En anar a adorar encenien la torxa, i quan els pastors s’agenollaven, els manyacs feien el mateix davant del Jesuset.”

Hi ha raons per suposar que l’anyell s’oferia a una divinitat fecundadora dels ramats. El sacrifici era seguit d’un àpat comunitari –el xai a l’ast–, un ritu de comunió. Però al Pallars el be ofert la nit de Nadal era estalviat i tingut per un animal sagrat, per un anyell de Déu, protector del ramat.

El porc

Entre els celtes, l’animal sagrat era el porc o la truja, sobretot el senglar. A Catalunya, un dels ritus sacrificials era la matança del porc, per Sant Martí i també per Nadal. Havia de ser nascut a l’equinocci de primavera, en honor a Belenos, déu solar. També era un animal sagrat en les religions orientals, de manera que només es podia menjar en àpats sagrats com a sacrifici de comunió. Per això es considerava una profanació menjar porc fora del context sacrificial. Segons R. Graves, estudiós, entre d’altres, de temes històrics, la prohibició de menjar carn de porc té aquest origen.

“Ara ve Nadal,
posarem el porc en sal,
sang i fetge a la graella,
les galtes a la paella,
la mocada al gavadal.”

El gall

Pels volts de Sant Tomàs, moltes poblacions catalanes organitzaven fires del gall i altre aviram, animals que se sacrificaven per al dinar de Nadal. La Fira del Gall de Vilafranca del Penedès té orígens medievals i atreu milers de visitants.

Marc Vila

El gall és l’ocell solar, canta en despuntar l’aurora: és el nunci del sol. Antigament, als Pirineus se sacrificava un gall fer –urugallus, ‘gall de foc’– el dia del Sol Nou. Que la missa de la nit de Nadal sigui anomenda “del gall” té a veure, és clar, amb aquest simbolisme.

“Ara ve Nadal,
matarem el gall
i a la tia Pepa
n’hi darem un tall.”

Pollastre, gall dindi, capó… sol ser el plat fort de l’àpat de Nadal. El gall dindi era l’ocell sagrat dels asteques. Portat d’Amèrica, se’n va voler remarcar l’exotisme amb la manera d’anomenar-lo: en anglès, turkey; en turc, en canvi, hindi; en francès dinde o d’inde. Els àrabs el van anomenar dik habaixí o dik rumi, ocell etíop o ocell grec, quan en realitat provenia de Mèxic.

L’altre competidor és el capó: el costum de capar o castrar galls prové de l’illa grega de Kos, ja a l’època clàssica. El consum nadalenc de sacrificar capons es va estendre per dos motius: per l’exquisitesa de la carn, i perquè el concili d’Aquisgrà (l’any 817) considerà que menjar un animal “sense sexe” no trencava el dejuni de la vigília de Nadal.

En algunes nadales, el gall és esmentat de manera destacada:

“Van venint els indiots
amb vermells gargamellots
traginant amb poc delit
carn daurada pel rostit.
Bé hi haurà un capó rostit
i un gall dindi ben farcit…”

Tanmateix, El cant dels ocells recull aquesta gastronomia i la descriu amb més precisió:

“Los pagos indians
despleguen tafetans
pintats de mil maneres;
i a l’eixir del Born
los fiquen dins del forn
en unes greixoneres.
Les gallines i galls
també tenen treballs
i els tremolen les crestes.
Los ànecs i capons,
becades i tudons
temen aquestes festes.

La perdiu en un plat
llança suavitat
amb la taronja i el pebre,
que tot ha d’ajudar
a més solemnitzar
lo Minyó del pessebre.”

El pa de Nadal

Les cultures antigues relacionaven el pa amb el sol: és l’aliment essencial, sovint de forma rodona, i es cou amb foc. Els pans i pastissos primicials són característics de les festes solsticials i dels ritus d’Any Nou. En moltes celebracions es beneeixen i reparteixen pans, panets, panellets, tortells, coques, borregos, etc., supervivència d’ofrenes propiciatòries a les divinitats protectores del conreu i les collites dels cereals. Amb la farina de les primícies del blat, de la primera garba, guardada a part i tinguda com “la part de Déu”, es feia la pastada de Nadal. Sovint, diu R. Violant i Simorra, els pans tenien forma humana, de gall o de porc: els vells esperits del blat? Aquest pa novell es partia i es menjava en l’àpat de Nadal –com una eucaristia domèstica–, mentre a la llar s’abrandava el foc nou del tió i es tastava el vi novell de l’anterior collita: “El vi, per Nadal, comença a tasta’l.” Són antics rituals d’Any Nou. Actualment, el xampany s’ha imposat.

Els pans i pastissos rituals de Nadal i Cap d’Any han pres formes i sabors diversos segons les tradicions de cada lloc. La rabassa és el pastís de Nadal empordanès, actualment en forma de tortell: els padrins en fan ofrena als fillols, que els la demanen així:

“Bon dia, padrina,
Nadal ha vingut;
doneu-me la rabassa
i Déu vos do salut.”

Al Pallars i la Ribagorça, el redort, en forma d’anella, és propi d’Any Nou, de Ninou. Antigament es fregia amb oli i s’hi posava un ou i una rosta de cansalada; també n’hi havia d’ensucrats, amb nous a sobre. En altres llocs del Pallars, el capellà, a la missa del gall, beneïa una gran coca de farina de blat amb ous i matafaluga que, acabada la missa, era compartida per tots els assistents. A les terres de l’Ebre el pastís que els padrins oferien als fillols era la tortella. Curiosament, els noms de rabassa i redorta signifiquen soca, branca o sarment. J.V. Foix, en els seus poemes de Nadal, oferia també fogasses i torró de pinyó:

“Si fos panicer dels frares,
als afores de Riells,
couria fogasses cares
prou farcides de mels rares,
i pinyonats a garbells.”

També les neules, sense llevat, són expressió del pa novell de Nadal. Com el pa àzim de tradició judeocristiana.

Les fires

El poble d’Espinelves acull una de les fires nadalenques més conegudes arreu de Catalunya. S’hi exposen i comercialitzen diverses varietats d’avets, i s’ha anat complementant amb altres activitats, com una mostra d’arts i oficis.

Montse Catalán

Les fires del temps nadalenc ofereixen els productes de les festes: arbres de Nadal, verd, figures i construccions per als pessebres, pollastres i torrons. A més, n’hi ha d’agrícoles i multisectorials, com la de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat, i d’altres com les de Gironella, Amposta, Lés i Sarral, i per Reis, la de Manlleu, que data del 1751, i la d’Igualada, del 1373. Espinelves, un poble dedicat a la silvicultura, celebra des del 1980 la Fira de l’Avet, on es venen avets de consum nadalenc, els “arbres de Nadal”. La tradició dels avets d’Espinelves, però, neix ja al final del segle XIX, a la masia Masjoan, on Marià Masferrer, botànic, va començar a plantar coníferes.

Als voltants de la catedral de Barcelona s’instal·la la Fira de Santa Llúcia, de pessebres, de verd i guarniments nadalencs, amb unes tres-centes parades. N’hi ha referències des del segle XVIII, i s’inaugurava per la Puríssima. També se’n fan a la plaça de la Sagrada Família, a la Via Júlia i a l’antiga vila de Sants, i se n’instal·len a la majoria de viles i ciutats arreu del territori.

Les principals fires de galls, capons, indiots, polles, pulardes, oques, ànecs picantons i tota mena d’aviram són la del Prat de Llobregat i la de Vilafranca del Penedès. Tradicionalment les fires de galls s’inauguraven per Sant Tomàs, el 21 de desembre.

A Agramunt, pel mes d’octubre, es fa la Fira del Torró i la Xocolata a la pedra. El torró d’Agramunt és rodó, artesà i fet amb mel, avellanes i pa d’àngel. Durant la fira hi ha una mostra d’antics oficis, venda i degustació de coca de recapte, i demostracions de la cuita del torró, i se’n sortegen lots.

Els pessebres

Al s. XIX es va popularitzar el pessebrisme com a afició. A la fotografia, “Repòs”, obra de M. Tusquellas (1845-1929), pintor, escultor i pessebrista, soci fundador de l’Associació de Pessebristes de Barcelona el 1860.

Fototeca.cat - J. Olivé

Els pessebres són representacions plàstiques del naixement de Jesús. Muntanyes de suro, vegetació de molsa, camins de sorra o serradures, rius i estanyols de paper de plata, arbres de bruc i farigola, i galzerans. Tot pessebre té dos elements fonamentals: la cova, amb les figures de la Mare de Déu, el Nen Jesús i Sant Josep, el bou i la mula; i el camí de la cova, amb pastors i reis que les criatures fan avançar diàriament. Cal afegir-hi també, a més de bens, galls, porcs i altre bestiar, el capellà amb sotana i paraigua –que, segons J.M. Garrut, estudiós i impulsor del pessebrisme, representava el rector de Betlem– i el típic caganer, mitificat per la seva irreverent obscenitat. El pessebre és una creació del món en miniatura, repetida cada any com un elemental ritu cosmogònic: el paisatge és català, no pas de Palestina, llevat de cases amb cúpules mores i d’algun palmerar entre dunes pintat en el teló de fons. També les figures barregen indumentària de pastor català amb vestes orientals. Una altra escena que cal destacar és l’anunci de l’àngel als pastors. Altres figures són les que descriu el músic i pedagog J. Llongueras en aquesta cançó:

“La dona que renta, la vella que fila
i el brau caçador que sempre vigila.
La noia que porta la gerra i el pa
i aquell pescador que al riu va a pescar.
El vell que la terra remou amb catxassa
i el que es beu el vi de la carabassa.
El del feix de llenya i aquell pastoret
que va amb la catxutxa perquè té molt fred.

La jove mestressa que duu una gallina,
la del cistell d’ous i el sac de farina.
Aquells que sonant van fent son camí:
el del flabiol i el del tamborí.
Del sac de gemecs, el que sempre plora,
i el de la simbomba que ronca tothora.
També els tres pastors que fan el sopar
i couen les sopes i llesquen el pa.”

Al rerefons dels pessebres tal vegada s’hauria mantingut la referència al guarniment de les fornícules o ares de les figuretes dels déus lars a les cases, amb verd i llums, amb què els romans guarnien les capelletes dedicades als seus déus familiars a l’entorn del Natalis Solis. Però no es tracta pas de la mateixa tradició: el pessebre té l’origen en les representacions litúrgiques de la nit de Nadal i en l’escenificació del Naixement que va realitzar sant Francesc d’Assís a la cova de Greccio l’any 1223: un pessebre vivent. Els franciscans van ser els grans divulgadors del pessebre. Introduït a les esglésies cap al final de l’edat mitjana, el costum es va estendre als palaus de la noblesa: des dels segles XV i XVI, els pessebres napolitans, amb figures vestides de colors llampants, van assolir un gran renom. De Nàpols –d’on era virrei Carles III, gran admirador dels pessebres–, el pessebrisme es va estendre a l’estat espanyol, durant el segle XVIII, i es va popularitzar sobretot a Catalunya. Els escultors Damià Campeny i Ramon Amadeu –creador de l’escola olotina– van modelar figures de gran qualitat i van construir els primers diorames. A Catalunya, el pessebrisme ha tingut una gran rellevància: l’any 1863 es va fundar la Unió de Pessebristes, que l’any 1952 organitzà a Barcelona el I Congrés Pessebrista Internacional, del qual va sorgir la Universalis Foederatio Praesepistica, que aplega les principals associacions pessebristes del món. En moltes poblacions s’organitzen concursos de pessebres en diverses modalitats. De pessebres, n’hi ha de moltes menes: n’hi ha de monumentals –a Vic, Castellar del Vallès, Vacarisses, Montmany– i en miniatura; de suro i molsa, i de guix –coneguts com de l’escola de Barcelona–; de casa i de plaça; portàtils i els que alguns grups excursionistes instal·len als cims més significatius.

Tradicionalment, el pessebre es muntava per Santa Caterina, el 25 de novembre, i no es desfeia fins a la Candelera. La figureta del Nen Jesús es posava a la mitjanit de Nadal, i l’estrella dels Reis, pels Innocents. El pessebre no va assolir popularitat fins al segle XIX. En molts pessebres familiars, les figures de fang van passar a ser de plom, i actualment la majoria són de plàstic, i els infants les belluguen i les fan avançar pel camí de la cova.

El pessebre s’inspira en els relats evangèlics de Mateu i de Lluc, però també en els apòcrifs. Així, del bou i la mula, no se’n parla en cap evangeli, però sí en el Pseudo-Mateu: “El van adorar un bou i un ase. Els dos animals tenien l’infant entre ambdós i l’adoraven sens parar.” El Protoevangeli de Jaume situa el naixement en una cova en lloc d’un estable. La cova, segons J. Hani, mitòleg, era imatge de la Terra Mare i del si matern, on es recloïa el neòfit abans de ser iniciat en els misteris de Mitra.

Els pessebres vivents

Des de fa uns cinquanta anys es fan pessebres vivents, al natural i en paisatges rústics; les figures hi són representades per nombrosos actors que sovint sobrepassen el centenar. El primer pessebre vivent, idea d’Esteve Albert, fou el d’Engordany, a Andorra (1955). Estan estructurats en quadres que reprodueixen les escenes evangèliques, juntament amb altres de la vida tradicional de pagesos i pastors. Hi ha música de fons i sovint la veu en off d’un narrador. L’escenografia i la luminotècnia creen diorames espectaculars.

El marc pot ser el nucli antic o medieval del poble, com és el cas de Bàscara, Vilabertran, els Prats de Rei, Santpedor, Santa Pau i Sant Guim de la Plana, conegut com el pessebre dels oficis, amb uns quaranta quadres i més de tres-cents cinquanta actors, que representen, a més de les escenes religioses, oficis perduts com els d’espardenyers, boters, ferrers, filadores i altres. Els de Picamoixons, Sudanell, la Galera i altres indrets recreen escenes que es representen a l’interior de les cases del veïnat.

Diverses representacions més tenen com a escenari un paratge natural proper a la població, com el de Bàscara i el de Corbera de Llobregat, a la penya del Corb, un dels més antics, juntament amb el de Castell d’Aro. El de la Pobla de Montornès es fa pels volts del santuari i de l’antic castell. Els de les Gunyoles d’Avinyonet i Sant Pere de Ribes són parlats, i a Penelles i Campdevànol, els actors són nens i nenes. També tenen renom els de Tona, Riudaura, Fals, Ardèvol (Pinós del Solsonès), Tortosa, Bescanó i Òdena. L’estadística de pessebres vivents a Catalunya va en augment de Nadal en Nadal.

Els Pastorets

Els Pastorets són, amb les Passions, les representacions teatrals catalanes de tradició més arrelada: fa més de vuit-cents anys que se’n fan. Tenen l’origen en els drames medievals que es representaven, en llatí, a les esglésies o als atris, en el context dels oficis litúrgics de Nadal a Reis: l’Officium Pastorum o adoració dels pastors; l’Ordo Prophetarum, que incloïa les profecies i els oracles que vaticinaven la vinguda del Messies, entre els quals el de la Sibil·la; l’Ordo Rachelis, amb la degolla dels innocents, i l’Officium Stellae o adoració dels Reis, per l’Epifania.

Quan, als segles XVII i XVIII, les representacions religioses van ser prohibides als temples, es van anar representant “pastorades” –pel protagonisme que hi tenien els pastors–, malgrat les advertències rigoroses de les autoritats eclesiàstiques. Finalment, cap a la segona meitat del segle XIX van prendre la forma de Pastorets. Segons J. Vilà i Folch, estudiós del teatre religiós, aquestes representacions s’estructuren seguint un triple argument: el tema de Josep i Maria, el dels àngels i dimonis, i el dels pastors –amb trama còmica–, a l’entorn d’un parell de pastors o rabadans: el Bato i el Borrego, en Garrofa i en Pallanga, en Jonàs i en Mataties, en Lluquet i en Rovelló… Les versions de més anomenada que encara es representen són el Nacimiento del Salvador o La rendición del esclavo, d’Antoni Molins i Gelada i Ignasi Rubió, obra estrenada l’any 1880 a Olot, que encara avui es fa com va ser escrita, en castellà; El bressol de Jesús, de Frederic Soler Pitarra, del 1891, que es representa a Sant Quirze de Besora i a Berga –on són famoses les “garrofes”, uns versos jocosos i crítics sobre els principals esdeveniments de l’any–. Hi ha també L’estel de Natzaret, de Ramon Pàmies, estrenat l’any 1907, escenificat a la Sala Cabanyes de Mataró. Però els més representats són Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús, de Josep M. Folch i Torres, del 1916. També destaquen els Pastorets de l’Ametlla de Merola, els del Vendrell i els de Calaf.

Cantades i concerts de Nadal

A Catalunya es coneixen cançons de Nadal del final del segle XIV, amb un segle XVIII i principi del XIX esplendorós. El fons de les nadales tradicionals aplega un total de 1 112 nadales, a les quals s’afegeixen d’altres del repertori universal, juntament amb un ampli repertori de música clàssica, que va de l’Oratori de Nadal de J.S. Bach i El Messies de G.F. Händel a l’anomenada A Ceremony of Carols de B. Britten i El Pessebre de Pau Casals, compost a l’exili de Prada de Conflent.

Les nadales catalanes, els villancicos castellans, les natalendas portugueses, les pastorelle italianes… tenen com a precedent les anomenades “caroles”, unes cançons que acompanyaven els balls rodons que es dansaven en els temples per Nadal, les primeres encara en llatí. Se’n coneixen des del segle XVI. Es cantaven a la missa del gall durant les ofrenes, i també en colles pels carrers en cercavila nocturna –“així el grup d’homes joves que ara passa cantant…” com deia Salvat-Papasseit–, amb acompanyament d’instruments populars, tal com les nadales enumeren: flautes i flabiols, cascavells, panderos, ferrets, tamborins, simbombes, violes i violins… També se’n cantaven als captiris i al voltant dels pessebres. Actualment, els orfeons i les corals han institucionalitzat concerts de Nadal, de Sant Esteve –el de l’Orfeó Català data del 1913– o de Reis amb un variat repertori de nadales catalanes i d’arreu del món, juntament amb obres polifòniques dels grans compositors.

L’Advent

Tradicionalment, el cicle nadalenc comença el 6 de desembre amb Sant Nicolau, que “obre les festes amb clau”, i acaba amb la Candelera, el dia que es desfeien els pessebres. Litúrgicament, el cicle nadalenc s’inicia amb l’Advent i conclou amb l’Epifania. Però, tot i que l’Advent és un temps eclesiàstic, en algunes valls pirinenques, com Andorra i la d’Aran, el temps nadalenc comença amb l’Advent: tant és així que, en lloc de desembre, aquest temps és anomenat popularment Advent, “Auens” en aranès.

L’Advent és el temps litúrgic de quatre setmanes de durada que precedeix i prepara per al Nadal. Advent vol dir adveniment, temps de dejuni i pregària –el culte es revesteix de color morat–, d’espera del primer adveniment de Crist al món per redimir-lo i de temor envers el segon, a la fi dels temps, és a dir “el jorn de judici” que anuncia la Sibil·la.

Recentment s’han anat incorporant tradicions centreeuropees, com el calendari d’advent, amb 25 finestretes superposades en un gravat amb motius nadalencs, que marca el compte enrere fins a la nit de Nadal. Una altra tradició és la corona d’advent, guarnida d’avet, que es penja a les cases i a les esglésies, amb quatre grans espelmes que s’encenen cadascun dels quatre diumenges, acompanyant la cerimònia de pregàries i cançons.

L’Advent havia estat considerat la “quaresma de Nadal”, fins al punt de provocar una mena de carnestoltes amb gresques i inversions anomenades llicències o llibertats de desembre: començaven amb un ball de disfresses la vigília de la Puríssima i acabaven amb el ball de la Candelera.

És també el temps d’espera de la germinació de les llavors enterrades als solcs, i temps d’esporgar i empeltar els arbres, de podar les vinyes i de trascolar el vi dels cups. Però també és temps d’inquietud per als pagesos i horticultors per mor de les glaçades: “L’advent porta la fruita o la pren.”

Les orenetes han decidit migrar a terres més temperades, però arriben estols d’ocells de països més freds i de l’alta muntanya: el pit-roig, l’estornell, la griva… La nadala El cant dels ocells els esmenta tots.

Un producte típic del temps d’Advent, coincidint amb l’època en què els codonys han madurat, és l’allioli de codony, que té un toc agredolç, també anomenat allioli d’Advent.

Sant Nicolau

Va viure al segle IV i va ser bisbe de Myra, al sud-oest de Turquia. El seu culte s’expandí per l’Europa oriental des del segle VI: Justinià li dedicà un temple a Constantinoble. Quan els musulmans van ocupar Myra, es diu que uns marins de Bari, a Itàlia, van arrabassar les seves relíquies i les van traslladar en aquesta ciutat, on hi ha una església en honor seu.

Sant Nicolau és un personatge molt popular arreu d’Europa, si bé no se’l coneix vestit de bisbe, sinó com un vell bonhomiós de llargues barbes blanques. Conegut a Holanda amb el nom de SinterKlaas, al principi del segle XVII, els holandesos van traslladar a l’Amèrica del Nord la seva aura llegendària, que es va estendre arreu, amb el nom de Santa Claus. Un segle més tard, un poema de C. Clarke Moore del 1822 i els dibuixos de T. Nast del 1889 van configurar la seva imatge actual de vell barbut amb un trineu arrossegat per rens amb un banyam enorme. Tot i que la seva festa se celebra el 6 de desembre, és la nit de Nadal que reparteix regals. Té casa seva a la Lapònia finlandesa i allí, vora el foc, rep les cartes dels infants.

La fama li ve de dos estranys miracles: va ressuscitar tres criatures que un malvat hostaler havia esbocinat i conservat en salmorra; i va enviar una sabata plena de monedes d’or a tres noies com a dot perquè es casessin, i així evità que fossin abocades a la prostitució com pretenia el seu pare. Els goigs de Sant Nicolau així ho expliquen:

“Compassiu remediàreu
tres donzelles honestes,
tirant-los per les finestres
lo dot ab què les casàreu,
y luego vos ocultàreu
perquè aplauso no buscau…”

Per això les criatures pengen sabates i mitjons, esperant que sant Nicolau els ompli de regals. D’aquí que sigui invocat com a patró de nois i noies a l’Amèrica del Nord i bona part d’Europa. Es creu que en aquests dies mena les ànimes del Purgatori cap al Cel: és guiador d’ànimes, tot i que avui aquesta activitat del sant resta força oblidada.

Els nicolaus

A les escoles catalanes del principi del segle XX se celebrava Sant Nicolau i es representava la llegenda dels “tres petits infants que van anar a espigolar els camps”. Encara n’hi ha que la conserven, aquesta tradició. A diverses comarques, a l’Empordà i el Pla de l’Estany, a l’Urgell, a Àger, a Vilobí del Penedès, i a Gavà i Cornellà de Llobregat, les colles de nois disfressats de “nicolaus” o “micolaus” fan un captiri per les cases tot cantant:

“Virolet Sant Pere,
virolet Sant Pau,
la caputxa us queia,
la caputxa us cau!
Per Sant Nicolau, si us plau,
baixeu, baixeu, mestressa
de bons panerets,
de panses i figues i nous i ametlles
i tot que tingau,
per Sant Nicolau, si us plau!”

El bisbetó de Montserrat

La festa del bisbetó de Montserrat, d’arrel medieval, s’inicia el 22 de novembre amb l’elecció d’un bisbetó entre els escolans nouvinguts, el qual exercirà la màxima autoritat del monestir el 6 de desembre. La imatge és del 1945.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Dins de la tradició de Sant Nicolau, a Montserrat se celebra la festa del bisbetó, d’origen medieval. Tal com es nomenaven estrafolaris reis de burla i alcaldes d’innocents, les escolanies de moltes catedrals i monestirs elegien també un abat dels innocents o un bisbe dels boigs –episcopus stultorum–, sota la benedicció del qual es permetien actes grotescos i jocs deshonestos, raó per la qual foren suprimits per l’autoritat eclesiàstica. Així ho recorden els Carmina Burana: “Ego sum abbas Cucaniensis et consilium meum est cum bibulis…”, és a dir: ‘Jo sóc l’abat de Cucanya i faig consell amb els beverris.’ I Víctor Hugo, a Nostra Senyora de París, inclou una escena xocant en què Quasimodo és nomenat “papa dels boigs”.

Als Països Catalans havien elegit bisbetó les catedrals de Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Perpinyà, Palma de Mallorca i València, i Montserrat triava un abató, convertit després en bisbetó, l’elecció del qual s’escau per Santa Cecília, el 22 de novembre, i que per Sant Nicolau exerceix com a tal. El petit prelat, vestit de pontifical, promulga una pastoral bufa, beneeix els presents i instaura un ordre capgirat que regirà durant tot el dia. En l’exercici del seu càrrec és ajudat pel vicari general, el mestre de cerimònies i el secretari, i servit per dos patges: tots escollits entre l’escolania, que canta la llegenda del sant.

J. Caro Baroja aprecia, en obra abans esmentada, el seu significat en aquests termes:

El «obispillo», el «fou» o «fatuo» es de todas maneras una representación de la inocencia, de lo más humilde de la sociedad frente a lo más elevado. El juego de invertir los órdenes no era una pura diversión. Durante toda la Edad Media los niños fueron equiparados a los tontos y a los locos, como se ve en un sin fin de figuras que representan a unos y a otros con los mismos atributos.

Actualment, en aquest dia, 6 de desembre, les institucions polítiques catalanes i espanyoles commemoren la proclamació de la Constitució Espanyola, i és festa oficial a tot l’estat espanyol.

La Puríssima

La Puríssima se celebra a Catalunya des del segle XII: Ramon Berenguer IV va instituir una confraria amb el seu nom, tot i que el dogma de la Immaculada Concepció de Maria no fou proclamat fins al 1854 pel papa Pius IX. “Immaculada”, concebuda sense màcula, sense pecat original, per tal de ser Mare de Jesús. Moltes noies s’hi encomanaven perquè vetllés per la seva puresa. Amb el dogma, l’onomàstica femenina de Concepció, Ció i Conxita va veure una expansió considerable; l’actual nom d’Imma no té aquella rellevància.

Bernat Metge, secretari de Joan I, imagina a Lo somni un diàleg amb el rei ja mort en què aquest li diu que és al Purgatori, però que confia d’entrar al cel “no pas per mos mèrits, mes a suplicació de la Mare del Fill de Déu”. I li explica que la Mare de Déu:

“…girant-se fort humilment vers lo seu gloriós Fill suplicà-li que per contemplació sua se volgués haver misericordiosament en vers mi […] creent fermament que la sua concepció era estada immaculada e neta de tota taca de pecat original, havia ordenat e manat que d’aquella fos feta perpetual festa sol·lemne cascun any en los regnes que jo posseïa. […] E continent Nostre Senyor Déu, admesa benignament la suplicació dessusdite, ordonà que jo fos quiti de les penes d’infern…”

Poc temps després, el germà i successor de Joan I, Martí l’Humà, decretà “si plavia al Consell, que daçí a avant fos feta festa de la Concepció de la Verge Madona Sancta Maria”.

La Puríssima havia estat identificada amb la dona vestida de sol de l’Apocalipsi (Ap 12,1) i representada amb una túnica blanca i un mantell blau, a mig aire entre la terra i el cel, amb una corona de dotze estrelles –símbol que, per influència tàcita de la democràcia cristiana, representa la Unió Europea–, sobre les banyes de la lluna minvant i trepitjant la serp que va temptar Eva. La seva representació va proliferar durant el barroc espanyol a través d’Alonso Cano, Zurbarán i Murillo.

La devoció popular va convertir el dogma en fórmula habitual de salutació: “Ave Maria Puríssima” –reduït sovint a un “A Maria!”–, al qual es responia amb un “sens pecat fou concebuda”, mostra de fins a quin punt era assumit per simple memorització un dogma difícil de comprendre. Tant, que quan la Mare de Déu es va aparèixer a Bernardeta Soubirous, just quatre anys després de la proclamació dogmàtica, se li va mostrar no pas com la “immaculadament concebuda” sinó com la “Immaculada Concepció”, calc de la formulació del dogma. La festa de la Puríssima Concepció de Maria se celebra el 8 de desembre: al cap de nou mesos de ser concebuda, el 8 de setembre, se celebra el seu naixement, la Nativitat de Maria, la festa de les marededéus trobades.

Popularment, la Puríssima havia estat anomenada Mare de Déu del Pa: vetllava perquè no manqués el pa a taula i era patrona de forners i pastissers. I també s’hi feia referència com a Mare de Déu del Poncem, patrona dels confiters i venerada també pels xaropers, i com a Mare de Déu Torronera o Torronaire, la qual, en la diada de la Immaculada Concepció, segons es feia creure a la mainada amb una escenificació molt senzilla i ben sorollosa, deixava caure els torrons per la xemeneia. Igualment havia estat patrona de botiguers i cerers, i encara ho és, a toc de corneta i tambor, de l’arma d’Infanteria, des que Carles III va declarar la Immaculada patrona de l’estat espanyol. És l’únic patronatge que actualment té protagonisme en els mitjans de comunicació.

Amb la Puríssima s’inaugura la fira de pessebres, i tradicionalment es feia el primer tast de torrons. Les noies estrenaven vestit d’hivern i començaven els Carnestoltes d’Advent, amb el primer ball de disfresses.

La Fira de Sant Boi de Llobregat

La Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat, inicialment de caràcter agrícola, s’ha convertit en una important mostra multisectorial, on no falten els elements nadalencs, com les ponsèties o els avets.

Montse Catalán

Entre les fires agrícoles i multisectorials que giren a l’entorn de la Puríssima, cal destacar la que se celebra a Sant Boi de Llobregat, creada l’any 1932, on s’exposa bestiar, fruita i hortalisses, planters d’arbres fruiters i d’adorn, maquinària, comerç i artesania. Gairebé s’ha convertit en una festa major, amb cercavila, cros de la Puríssima, mostra d’oficis tradicionals i concurs de talladors de pernil. És una de les fires agrícoles més concorregudes de les comarques barcelonines. En els seus inicis, els productes agrícoles de la comarca eren els protagonistes absoluts, i a partir del 1963 s’hi incorporen també el comerç i la indústria local. En l’actualitat el sector agrícola continua tenint un paper preponderant, amb la tradicional Exposició de Fruites i Verdures, una mostra artística de paneres i construccions vegetals organitzada per la Cambra Agrària i feta amb productes de la pagesia local. L’any 1965 es creà el dolç de la fira, un pastís individual a base de poma i fruita.

La Mare de Déu Fumadora

A Arenys de Mar, Canet de Mar i Palamós el dia de la Puríssima és conegut amb el nom de la Mare de Déu Fumadora. Era costum de la mainada, recentment recuperat, de sortir al carrer fumant matafaluga, grana de fonoll i altres herbes amb unes pipetes de canya, “fent l’home”. Era una típica inversió carnestoltesca: a Mallorca un costum semblant tenia lloc per Sant Antoni abat. Actualment, a Arenys de Mar s’organitza un taller per ensenyar a fer pipes de canya per a l’ocasió.

Santa Llúcia

El dia 13 de desembre és Santa Llúcia, una santa verge d’origen desconegut. L’any 1894 se’n va descobrir la inscripció sepulcral del principi del segle V a les catacumbes de Siracusa, a Sicília. És representada mostrant en un plat o una patena els ulls que, segons la llegenda, s’arrencà per amor de Crist, per ofrenar-los a un jove que la pretenia. A l’antiga Roma, Lucina era la deessa que presidia els naixements. Per als primers cristians, l’Ègloga IV de Virgili manifestava una rara semblança amb les profecies messiàniques, sobretot d’Isaïes 9,5-6:

“Comença ara de bell nou la poderosa cursa de l’any,
retorna Virgo, Saturn altra volta domina,
i una nova generació davalla del Cel a la Terra.
Beneeix el naixement de l’Infant, casta Lucina,
que acomiada l’Edat de Ferro i és l’Alba de l’Edat d’Or.”

Per la seva ceguesa, santa Llúcia és patrona dels oficis “que gasten vista”, sobretot de les modistes, cosidores, puntaires i altres de l’art de l’agulla, i dels estudiants. D’aquí ve la seva popularitat.

“Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor.”

J.M. de Sagarra descriu com modistetes i estudiants passejaven en animades colles pels volts de la catedral, a redós de la qual hi ha la capella de la santa on es venera una relíquia seva que en aquesta diada atreu llargues cues de devots i devotes, que li ofrenen ciris i llànties votives, tot fregant-se els ulls amb la seva relíquia perquè els conservi la vista.

La festa de les modistes va adquirir, des de l’any 1928, un relleu especial amb l’elecció de reines, balls i actes cívics diversos. Després de la Guerra Civil, la celebració continuà com a Fiesta de Santa Lucía, organitzada pel sindicat tèxtil, però va decaure a la dècada de 1960.

En aquestes dates se celebren diverses fires i festes; entre les fires cal esmentar la de Sant Feliu de Pallerols, que té els seus orígens al segle XVI, la de l’Arboç, que té una secció dedicada a les puntes de coixí, i la de Barcelona. Entre les festes, relacionades amb les modistes, en destaca el concurs de vestits de paper que té lloc a Mollerussa des del 1964. Els vestits guanyadors passen a formar part d’una col·lecció de l’entitat organitzadora que serà la base d’un futur projecte museístic.

La fira de santa Llúcia de Barcelona

Al voltant de la catedral de Barcelona hi ha la fira de pessebres, coneguda com de Santa Llúcia, però que s’inaugura per la Puríssima. El baró de Maldà, al Calaix de sastre, la descriu així l’any 1786:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s’hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia, amb alguna relíquia; […] amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palacios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d’imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties.”

Aquesta fira ha servit com a model a les que actualment se celebren arreu de Catalunya en aquesta època de l’any.

Les llucietes

Així com els nois feien recapte per Sant Nicolau, santa Llúcia era patrona de les noies que anaven a costura. Sortien en colles, presidides per una d’elles que representava santa Llúcia i dues “cardenales”, amb túnica, mantell i corona de flors. Davant de cada casa preguntaven: “Cantarem o no cantarem?” Si era que sí, cantaven i eren obsequiades amb fruita seca. Encara avui, per l’Anoia, el Penedès i el Baix Llobregat, surten les llucietes a fer el captiri pels carrers. També s’havien fet recaptes semblants per Santa Caterina, en què sortien les “caterinetes”.

L’escudella de Santa Llúcia de Gelida

El 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, se celebra una de les festes més emblemàtiques de Gelida, dedicada a la seva patrona. El repartiment de l’escudella és un dels actes centrals de la festa.

Fototeca.cat

A Gelida se celebra la festa de l’Escudella. A l’alba s’encenen les fogueres que serviran per a cuinar l’escudellada en vuit calderes enormes. A mig matí, cercavila, i a migdia l’ofici solemne. Després d’ofici té lloc la benedicció i el repartiment de la sopa a la plaça, on bull en grans perols. Està documentada des del 1853, quan es va crear la Germandat de Beneficència de Santa Llúcia. Actualment s’ha perdut el caràcter benèfic que tenia i s’ha convertit en un esdeveniment gastronòmic i lúdic. Apunta ja la tradició carnestoltesca de les cassoles i escudelles barrejades de brou gras, amb cansalades, botifarres i altres greixums. Altres escudelles segueixen la de Gelida i s’acosten a Carnestoltes: les de les valls d’Andorra i de la Seu d’Urgell, per Sant Antoni Abat; i les de Castellterçol i Vidreres, i la festa del Ranxo de Ponts, el Dimarts Gras.

La Nit de Santa Llúcia

La Nit de Santa Llúcia, que se celebra cada any en una ciutat diferent, s’ha convertit en la gran festa literària de les lletres catalanes, amb un important ressò mediàtic. A la fotografia, els guanyadors de la 55a edició celebrada a la Seu d’Urgell el 2005.

Diana Cot

El mateix any 1928, que es va començar a donar relleu a la festa gremial de les modistes, l’Ateneu Barcelonès convocà el premi Crexells de novel·la catalana, que es va mantenir fins a la Guerra Civil. La Nit de Santa Llúcia es remunta a l’any 1951, quan Josep Maria Cruzet, responsable de l’Editorial Selecta i fundador de la llibreria Catalònia, amb la col·laboració dels editors Aymà, va posar en marxa un certamen literari. L’objectiu d’aquesta festa era recuperar l’esperit de les nits literàries que es van donar en l’època de la Generalitat republicana i que anaven més enllà d’una festa estrictament literària, ja que es convertien en un punt de reunió, d’aspiracions, d’il·lusions i de projectes de promoció i difusió de la llengua i cultura catalanes. La Nit de Premis Literaris de Santa Llúcia inclou diferents modalitats, però en destaquen el premi de novel·la Sant Jordi i el de poesia Carles Riba. Organitzat, des del 1963, per Òmnium Cultural, se celebra cada any en una ciutat diferent de la geografia catalana i consisteix en un sopar durant el qual, pel sistema de votacions successives, els jurats atorguen els premis.

Sant Tomàs

Antigament se celebrava el 21 de desembre. Sant Tomàs és l’apòstol incrèdul de la resurrecció: li calia veure per creure. La seva confessió “Senyor meu i Déu meu!” va tenir el ressò popular d’acte de fe. És per això que ocupa un lloc predilecte en el santoral. La vida i la llegenda del sant es confonen: tan sols se sap que va evangelitzar la costa índia de Malabar. Des de l’any 232 les seves relíquies es veneren a Edessa, Síria.

Les fires de galls

A Barcelona, per la fira d’aviram de Sant Tomàs, sovint es veien passar els galls dindis. Eren aconduïts amb una canya llarga pels pagesos, que disposaven les parades, com la de la fotografia, del 1926, a la rambla dels Estudis o a l’esplanada a tocar de la vella Ciutadella.

Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya - Albert Oliveras i Folch

Pel fet d’escaure’s pocs dies abans de Nadal, per Sant Tomàs hi havia en moltes viles i ciutats fires de galls i tota mena d’aviram, que eren sacrificats per a l’àpat de Nadal, com les del Prat de Llobregat, Blanes o Vilafranca del Penedès. El baró de Maldà descriu l’enrenou sonor dels venedors a Barcelona: “En lo dia 20 de desembre, entren ja a Barcelona moltes manades de galls i polles d’Índia, per menjar-se en taules en les pròximes festes de Nadal, eixint de Barcelona molta gent a fora, per los portals Nou, de l’Àngel i de Sant Antoni per veure-los entrar, amb tot aquell «glue glue» que s’ou de galls i polles d’Índies, com les màscares de saraus de Carnaval.”

Segons R. Comas a “La Veu de Catalunya”, l’any 1897 ja no es tractava només d’una fira de galls, sinó de tot i més:

“Les fires de Sant Tomàs eren per a Barcelona la festa major de l’hivern. […] Pot ben dir-se que la nostra ciutat es transformava en una fira general, on s’exhibia o es mostrava tota la mercaderia de la indústria i el comerç barceloní. Tant és així que la gent de to que durant l’any tenia per passeigs la Muralla de Mar i la Rambla, destinava, en aquestes diades, el passeig de Sant Joan per a fer la rua de carruatges i anar a rumbejar el bo i millor de vestits i joies. Pel qual motiu, el mercat de polles i galls dindis que havien de constituir el plat tradicional de les festes de Nadal en les taules aristocràtiques, s’establia en els glacis de la Ciutadella, mentre que l’aviram que havia de fer igual paper en la taula de les famílies menestrals, es mostrava a la rambla dels Estudis.”

En les comarques on era tradició sacrificar un porc per Nadal, era el temps de matança:

“Per Sant Tomàs,
agafa el porc pel nas,
i per Nadal
posa’l a la semal.”

Les fires del Prat de Llobregat i Vilafranca del Penedès

La fira avícola del Prat de Llobregat exposa els pollastres de pota blava, d’un color blau pissarra molt característic. Els antecedents d’aquesta fira són del 1921, en un concurs d’aviram; després, el 1928, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, i el 1931, el servei de Ramaderia de la Diputació, en feren de semblants. El 1941 es convocà un nou concurs de la raça Prat, però la fira no tingué continuïtat fins el 1975, any a partir del qual s’ha celebrat ininterrompudament. Al seu voltant s’organitzen també tot un seguit d’actes: trobades geganteres, mostres de cuina, ral·lis d’època, etc.

L’altra gran fira de galls és la de Vilafranca del Penedès, amb l’especialitat de galls de ploma negra brillant, la gallina del Penedès i l’ànec mut. La tradició firal de Vilafranca del Penedès ve de temps quasi immemorial –Alfons I va concedir-ne el privilegi l’any 1191– i ha estat des de sempre la més important de la Catalunya Nova. Tradicionalment les fires de galls s’inauguraven per Sant Tomàs, el 21 de desembre. En aquesta població, el Mercat d’Aviram de pagès ofereix totes les espècies de bec i ploma, i el servei d’escorxador i plomatge gratuït fa possible l’eslògan: “Compri’l viu i emporti-se’l a punt d’anar a la cassola.” El certamen inclou una mostra de cuina d’aviram i una altra de vins negres del Penedès. També destaca una mostra de bestiari de ploma, amb la presència del gall del Penedès de Vilafranca.

La nit de Nadal

És la nit de l’inici de l’Any Nou: Nadal, com ja s’ha dit, és naixement. La vigília era el dia del dejuni penitencial preparatori de Nadal. El costumari destaca el ritu del tió i la missa del gall. Però el començament del món i del temps i la commemoració de la vinguda de Crist provocava en els cristians, influïts pel mil·lenarisme medieval, el temor de la segona vinguda “a judicar els vius i els morts” a la fi del món i del temps, profetitzada per l’enigmàtica Sibil·la.

La missa del gall

De les tres misses de Nadal, la primera, la de la mitjanit, és la del gall; la segona, la de l’aurora; i la tercera, la del dia. La missa del gall és la més popular: s’hi toleraven tota mena de llicències: els orgues interpretaven balls i tonades profanes; la quitxalla feia sonar “gallets” –dos trossos de fusta amb una llengüeta al mig– imitant el quiquiriquic dels galls; xiulaven “rossinyols” –cantirets plens d’aigua que, en bufar pel broc, fa com si refilessin–. Els joves tocaven panderos, rebequets –violins de carbassa vinera–, sacs de gemecs, buiros, picacanyes, simbombes, castanyoles… El baró de Maldà descriu com era a la catedral de Barcelona:

“Nit de tabola i bullícia, i lo pitjor ben escandalosa en les iglésies […] amb alguns excessos que s’anyadeixen amb lo nom de «noche buena» en les col·lacions del dejuni de Nadal […] confusió a entrada de nit en les matines de la iglésia de les monges de Sant Joan, per lo que les alborota amb l’orgue l’organista, i elles que gusten de que els toqui rigodons i balls de teatro més que pastorel·les…”

A l’ofertori s’ofrenaven pollastres, gallines i colomins, i a muntanya el “manyac” era dut a adorar, mentre es cantaven nadales i es ballaven balls rodons. A la sortida –encara es fa a Alpens i a molts pobles del Pallars– s’encenien fogueres.

La carassa de sota l’orgue

Una de les llicències de la missa del gall era l’actuació de la “carassa de sota l’orgue”. Sota la “cadireta” on hi ha el teclat i el seient de l’organista, en algunes catedrals i col·legiates es penjava una “carassa” de gegant moro esfereïdora, d’ulls sortints, amb turbant i barbes fetes amb cues de cavalls. A Barcelona n’hi havia hagut a la catedral, a Santa Maria del Mar i a Sant Just i Pastor; també n’hi havia a Arenys de Mar, Mataró, Vilafranca i Manresa. Aureli Capmany descriu el seu record d’infant a les matines de Nadal:

“Durant aquestes festes, que de Nadal es perllongaven fins a Reis, l’organista feia sonar a l’orgue tots els registres més alegrois i feia bramar la Carassa, mentre que per l’obertura de la seva boca descomunal, que així ens semblava, rajaven glopades de confits. És clar que el respecte al lloc se’n sentia un xic, però en aquells dies l’habitud feia que tot fos permès… i si eren abundants els brams de la carassa i pròdiga ella d’escopir confits, ens consideràvem ben pagats d’haver anat a l’església… Però tot això que us conto s’ha acabat, els temps canvien, els costums es modifiquen, i les coses que un dia semblen bones, un altre apareixen no ésser-ho… Som en altres temps.”

Més antigament s’hi feien “pastorades” o representacions de l’Adoració dels Pastors, de les quals derivaren els Pastorets. Després de matines i abans de la missa, a moltes catedrals es feia el cant de la Sibil·la.

El cant de la Sibil·la

En els salms del segon nocturn de matines es llegia la lliçó de Sant Agustí on es parla de la Sibil·la vaticinant la vinguda del Salvador. El cant es feia a les seus episcopals catalanes i a la de Mallorca, i també a l’Alguer. A Santa Maria del Mar de Barcelona s’ha reintroduït recentment.

En els oficis litúrgics medievals de Nadal eren cridats a donar fe dels seus oracles messiànics no tan sols Moisès, David i Isaïes, sinó també personatges procedents del paganisme: Nabucodonosor, Virgili –visionari d’una Edat d’Or– i la Sibil·la d’Eritrea, sacerdotessa d’Apol·lo, una figura esotèrica que preconitzava el judici final, com una amonestació a la penitència a l’acabament de l’any, suggerint l’acabament del temps. El primer text conegut és del final del segle IX o principi del X, del monestir de Sant Marcial de Llemotges, i forma part d’un Ordo prophetarum. El text que es canta actualment és el de l’Ordinarium Urgellensis, del 1545:

“Al jorn del judici
parrà [apareixerà] qui haurà fet servici.

Un rei vindrà perpetual
vestit de nostra carn mortal:
del cel vindrà tot certament
per fer del segle jutjament.”

Al principi, era interpretat per quatre clergues; després, al segle XV, per un escolà vestit de dona, amb gorra o perruca i, a la seu de Barcelona, amb una cua peluda que li donava aparença de sirena. Amb el concili de Trento el cant de la Sibil·la va ser posat en qüestió, tot i la preocupació de moltes catedrals que, sense la Sibil·la, minvaria l’assistència popular a les matines. Al final del segle XVI va ser prohibit. València i Mallorca encara resistiren, fins que hi va intervenir la Inquisició. Però el 1692 el cant va tornar a ser autoritzat a Mallorca, fins a l’actualitat.

La soca de Nadau de Lés

Amb el solstici d’hivern, segons la concepció que en tenia el poble aranès i comengès, s’iniciava un nou any. Dos o tres dies abans la gent netejava les xemeneies, en treien tot el sutge que s’hi havia acumulat i es deixava el lloc més important de la casa, el larer, llest i net per encendre el foc amb el qual començarà l’any. Onze dies abans de Nadal, les campanes tocaven les octaves, les alegries o els litors de Nadau, recordant que era Auens –‘Advent’–, en què s’esperava el naixement de Nostre Senyor.

La soca de Nadau no era una soca qualsevol, sinó seleccionada, de faig, capaç de mantenir el foc i la brasa sense apagar-se. Una vegada que s’arrenca, es fa assecar, bo i tapada, uns quants mesos al corredor de la casa o en un racó a prop del larer. En començar l’Advent, el cap de casa acostumava a fer una creu a la soca, amb un pic o un ganivet, com una cristianització d’aquell ritu pagà en què s’ajunten el solstici d’hivern i el Nadal de Crist. Moltes famílies feien tantes creus com persones hi havia a la casa.

La soca retorçada s’encenia la vigília de Nadau, tan aviat com es ponia el sol, i així havia de romandre, cremant tot dolçament, fins a Cap d’An. La veritat és que només durava encesa tres o quatre dies, segons com fos de grossa.

Aquest foc purificador portava felicitat a la família: les arrels de l’arbre encomanen tota la força de la saba als membres de la casa on crema. Si el foc de l’Haro, a la Vall d’Aran, pel solstici d’estiu, és un foc de plaça i de flama, la soca de Nadau és un foc de llar i de brasa, tot i que el jovent i la mainada feien volar les falles per sobre d’ells tot anant d’una casa a l’altra, d’un foc a l’altre.

El Conselh dera Vila de Lés, juntament amb els veïns que volen reviscolar tradicions antigues i dinamitzar la vida del poble, al final dels anys noranta del segle XX, van instaurar novament aquesta festa perquè pervisqui molt de temps: encenen la soca a la plaça de l’església, tot cantant nadales i, en acabar la missa de mitjanit, prenen xocolata, mengen coca i beuen moscatell que l’ajuntament ofereix. [Jèp de Montoya]

La Fia-Faia de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola

Per Nadal algunes localitats pirinenques encara encenen fogueres públiques, però només es conserven les cremades de faies, als Pirineus catalans, de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. Els fallaires d’aquestes poblacions se senten protagonistes d’aquest ritu ancestral que, en la seva essència, s’ha mantingut des dels orígens del poblament d’aquestes terres i que es renova d’any en any. Encara a l’Alt Berguedà, es conserva una altra festa de foc la nit de Nadal: a Vallcebre encenen el Foc de Noet, el mateix vespre, coordinadament amb Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, i a la Nou també s’havia fet “l’endreça”. La Fia-Faia ha pogut passar desapercebuda fora de l’Alt Berguedà perquè la vigília de Nadal, quan se celebra, ha estat un vespre favorable a la intimitat familiar. Per això el seu abast és estrictament local i ha quedat oculta a les muntanyes berguedanes: d’aquesta manera ha mantingut el seu encant i la seva màgia. Actualment és una de les festes més característiques, originals i impressionants de Catalunya en les diades nadalenques. Es tracta d’una festa amb arrels precristianes que podria haver format part d’un antic ritu de culte al sol, corresponent a la celebració del solstici d’hivern. La foguera a la muntanya en què s’encenen les falles d’hivern era com una pregària al sol perquè no s’escurcessin més les hores de claror, per aturar l’avenç de la foscor i aconseguir el naixement del Sol Nou. Aquestes celebracions, d’origen ancestral, estaven tan arrelades i esteses que van sobreviure a la romanització. Després, el cristianisme va optar per integrar-les fent coincidir les noves festes amb les dates antigues. Ja formant part del cicle nadalenc, els antics ritus es van mantenir de manera més genuïna als territoris on la romanització havia estat poc profunda i la cristianització tardana, com va ser el cas de l’Alt Berguedà.

La Fia-Faia se celebra la nit de la vigília de Nadal a Bagà, on té un caire espectacular, amb gairebé dues-centes torxes concentrades a la plaça porxada (fotografia de la dreta), i a Sant Julià de Cerdanyola, on les torxes tenen un pal central que les diferencia de les de Bagà.

Xavier Pedrals

La Fia-Faia és la més arrelada i característica de les celebracions nadalenques de la vila de Bagà i el poble de Sant Julià de Cerdanyola. La festa s’inicia la vigília de Nadal, quan s’acaba la tarda. Una colla de fallaires són aplegats a so de corn per pujar a un lloc ja establert, un replà de la muntanya a la vista de la població; allà, en iniciar-se la posta de sol, encenen una foguera, esperant que es faci fosc al seu entorn. Arribat el moment, amb unes torxes característiques, les faies, agafen flama de la foguera i inicien el retorn. Aquesta davallada nocturna de lluminàries és un espectacle únic, seguit atentament pels habitants del poble. Els fallaires arriben a baix en el moment que les campanes han iniciat un solemne toc d’oració, i són rebuts amb alegria. Tot seguit reparteixen el foc a la resta de vilatans que els esperen amb les faies disposades. Aleshores comença la crema general; s’acompanya amb uns cants molt breus —“Fia-Faia, que nostro senyor ha nascut a la paia”— i un fons musical en el qual destaquen les campanes de les esglésies respectives. A mesura que les torxes es van consumint, les restes s’afegeixen a una foguera comuna, encesa prèviament, sobre la qual salten els joves, i al seu voltant s’estableix una rotllana de ball i de joc. A Bagà la crema és espectacular: més de dues-centes torxes trenquen la nit simultàniament, i en escurçar-se les faies els més joves se les passen els uns als altres en un joc d’habilitat i de risc. En acabar es reparteix entre els assistents coca amb allioli de codony, una menja tradicional de la diada.

A Sant Julià de Cerdanyola la baixada de faies s’esdevé en un particular ambient comunitari. Les faies, més curtes en aquest indret, permeten una gran mobilitat durant la crema. En acabar, es manté el foc encès, i al seu voltant es farà després un àpat comunitari. Tot seguit s’espera que surti el sol: és el temps de “l’endreça”, un joc de nit i de jovent, que també s’havia fet a Bagà dins el mateix cicle festiu de Nadal.

Les faies es confeccionen amb una herba margera de tija alta i rígida, coneguda amb el nom de faia o fia-faia, com la festa; científicament és la cephalaria leucantha. Es busca a partir de Sant Martí, pel novembre, quan ja seca és més fàcil de collir. Les torxes, fetes amb habilitat, poden tenir una llargada superior als dos metres, són lleugeres i d’una durada sorprenent en cremar. La seva confecció és senzilla, però es pot convertir en un art.

Els dejunis de la vigília

A la Catalunya medieval havia estat costum de fer dejuni la vigília de Nadal. Tenia un sentit de purificació previ a qualsevol àpat sagrat. La vigília pertanyia a l’Any Vell i l’àpat de Nadal estrenava el Nou. D’aquí la tradició del ressopó, col·lació, “sucamulla”, torronada o restolines, o de l’àpat de Nadal, en sortint de missa del gall. La Crònica de Muntaner (CLXXI) descriu un cas exemplar sobre el compliment d’aquest dejuni:

“Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui […] la vespra de Nadal anaren-se’n los deu a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren quatre moltons, e faeren-los escorxar, e, escorxats, penjaren-los al porxe. […] E és costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren a percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, con foren venguts, […] veeren prop del foc on ells devien menjar, lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se’n, e se n’esquivaren fort, e digueren:

–Qui és aquest qui aquest quarter de moltó nos ha mès al foc?

E aquell respòs que ell l’hi havia mès.

–E per què ho havets fet?

–Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.”

I conta com l’almogàver descregut fou castigat per Déu:

“E jac així con si fos mort, tot despoderat de mos membres, e hac la vista perduda. […] e estec com a mort bé entrò a hora de mija nuit. E con lo gall cantà, ell cobrà la paraula. […] E guardats-vos que de fet ni de paraula no façats res […] contra les festes qui són ordonades per la santa Esgleia.”

L’àpat de Nadal

L’àpat de Nadal és l’àpat familiar per excel·lència: un sacrifici de comunió –del xai, del porc, del gall sacrificats– amb els déus lars i els penats. La taula era parada amb tovalles blanques, amb una gran candela que havia de cremar tota la nit, les primícies del pa i el vi novells, i el tió al foc. J. Amades transcriu el que es va consumir en l’abundós convit que el rei Jaume va fer per Nadal l’any 1267: trenta-un moltons, tres-cents cinquanta ous, trenta parells de conills, dotze parells de perdius, trenta-sis parells de capons, cinc parells d’oques, cinc quarteres de pa, dos-cents vint-i-vuit quartans de vi, deu sous de neules i altres coses. Però la vigília van dejunar cols amb panses, peix, cigrons, castanyes, nous i neules.

J. Prat remarca que, encara avui, “una part considerable de les despeses d’aquests dies va destinada a sufragar les pràctiques gastronòmiques”. El baró de Maldà descriu l’abundància de les taules nadalenques de la noblesa i la burgesia barcelonina: “…moltes polles i galls de Índia amb farciment, capons rostits i enllardats, perdius, torrons i neules per a postres amb vi blanc, malvasia o garnatxa”. I sobretot els captiris habituals de la diada:

“En tals festes de Nadal solen anar los escolans de la música de la catedral, amb cotes i bonets vermells o de grana amb un escolà morat per dur la guitarra i els papers de solfa per cantar los villancicos o coblas de Nadal […] a seguir les cases dels srs. i demés, en les hores del dinar, […] tenir gust que cantin, i donar-los als minyons lo parell de pessetes, o també algun poc de torrons i neules per sucar al vi. En quant als músics cegos, bornis, lluscos, coixos o no coixos amb sos violins i violes […] entrant-se’n a les cases de senyors i no senyors en felicitacions de pasqües, […] funcions d’enhorabones i ben vingudes, per collir algunes mitges pessetes…”

El menú consistia i consisteix en escudella i carn d’olla i pollastre rostit. Per postres, torrons i neules, ruixat amb piment, antecessor del xampany o cava.

El dinar de Nadal, que acostuma a reunir tota la família, s’inicia en moltes llars amb l’escudella de galets i la carn d’olla. Tanmateix, aquesta tradició ha variat amb el temps i no és general a tot Catalunya.

Montse Catalán

Segons Josep Pla, l’olla s’anomenava dels quatre ordes mendicants, o sigui de les quatre carns, perquè no es concebia l’escudella de Nadal sense el porc, el bou, la gallina i el xai, a més de la pilota, les patates, la col i les granes seques, mongetes i cigrons. Les quatre carns tenien els corresponents protectors o advocats: el gall s’associava amb sant Pere, perquè quan va negar Jesús va cantar el gall de la Passió; el xai amb sant Joan Baptista, que anunciava Jesús com l’Anyell de Déu; el porc amb sant Antoni abat, anomenat també del porquet; i el bou amb sant Lluc, segons el tetramorf aplicat als quatre evangelistes. D’aquesta abundància, en sortia un brou amb molt de greix cobert de “llunes”, amb pastes molt grosses, especialment macarrons anomenats de frare o de canonge o els anomenats “dits de gegant”. Pastes grollerotes, voluminoses, fenomenals…

Segons Joan Amades, aquesta magna olla només es feia tres cops l’any: per Nadal, pel sopar de dimecres de Carnestoltes, com un escarni de la Quaresma, i pel dia del sant del cap de casa; però de les tres olles, la de Nadal era la més grassa i abundant: no s’hi planyia res. El plat següent era de gall, pollastre, polla, gall dindi, capó… farcit de salsitxes, prunes i pinyons, i rostit al forn. De la seva antiguitat i aristocràcia, en dóna testimoni el ritual cavalleresc de l’esquarterament del gall a la taula de Nadal. Segons Martí de Riquer, la cerimònia era coneguda a França amb el nom de Voeux du paon, i està documentada ja l’any 1312. Els cavallers, sobre un paó o un faisà, pronunciaven vots, generalment difícils de complir, i restaven compromesos a servir una persona. De la Provença va ser introduïda a la cort dels comtes d’Urgell i d’allà a Barcelona, de manera que el gall mai no podia mancar en festins com aquells, com a menja de valents i enamorats.

Els torrons i les neules

Per postres, neules i torrons. Abans, però, era costum que els infants recitessin un poema de Nadal, la “dècima”, en paga de la qual rebien dels padrins i concurrents una estrena en diners.

Tot i que avui la majoria dels torrons consumits a Catalunya provenen del Migjorn valencià, Agramunt n’ha conservat l’elaboració tradicional en tauletes rodones o rectangulars, de qualitat reconeguda.

Fototeca.cat/Servei de Protecció de Qualitat

El torró és un dolç dels regnes de l’antiga Corona d’Aragó, documentat ja al segle XIII: tenen renom els d’Agramunt, d’Alacant, de Xixona… fins de Sardenya i de Nàpols. N’hi ha de melat, nogat, ametllat, d’avellana, pinyonat, de neu, de nata amb nous, de massapà amb fruita, de crema cremada, de gema d’ou, de crocant, de xocolata, i el guirlache aragonès o torró negre. Segons J. Amades, el d’Agramunt era el torró de Nadal per excel·lència, i actualment hi té lloc una fira anual a l’octubre: “A les rambles dels Estudis i de Canaletes s’instal·laven parades de fruita seca i de torrons d’Agramunt –els torronaires de Xixona estaven del tot distanciats dels agramuntins–. Posaven taules a les portalades de les cases més importants dels carrers més cèntrics, com eren els de la Portaferrissa i de Ferran, i a les places Reial i de Sant Jaume.” Fins que els fabricants de Xixona i Alacant envaïren el mercat barceloní i sostingueren una gran lluita comercial per imposar els seus productes. El torró català –de neu, d’avellana, etc.– no resistí la competència.

La carta que la reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim, va trametre l’any 1453 des de Valladolid a l’abadessa del convent de Santa Clara de Barcelona, mostra que a Castella el torró no es coneixia: “Pel qual ací no hi ha tal disposició, ni sapien així fer torrons com vosaltres aquí, vos pregam e encarregam nos façau fer torrons que sien fins e bons, los quals volem així per a donar al Illustríssimo Rey de Castella nostre frare com per a nós.”

Sembla que els jueus sefardites i els mudèjars ja elaboraven una massa amb fruita seca anomenada halva, que al Marroc es ven a la porta de les mesquites, i de la qual haurien derivat l’alajú de Conca i els alfajores andalusos.

Des de Perpinyà s’han estès per tot França, amb el nom de tourron catalan de Perpignan. Aquestes postres, esdevingudes universals, arribaren al Japó ja al segle XVI, i s’estengueren aviat per l’Amèrica Llatina. Tot i la prohibició de celebrar el Nadal, a la Cuba castrista, el torró no ha deixat de menjar-se, si bé se n’ha traslladat el consum al juliol, en una data revolucionària.

Neules.

Fototeca.cat

Acompanyant els torrons, les neules. Una neula és un full prim de “pa d’àngel”, fet amb farina sense llevat i sucre, premsat als neulers i enrotllat en forma de canonet. Neula ve del llatí nebula, ‘boira’. Les neules –com diu J. Vives Molins– eren gairebé un element litúrgic: amb grans neules planes de colors es guarnien catedrals –com la de Vic–, esglésies importants –com la d’Igualada–, convents, i també la casa Comuna d’Illa, al Rosselló, on les penjaven del balcó. I encara s’adorna amb neules l’església de Centelles, d’on penja el Pi de Santa Coloma. Segons l’estudiós F. Curet, n’hi havia de sucre i clares d’ou, de llet, de mantega i d’aromatitzades amb essència de llimona, rosa i vainilla. Ja són esmentades al dinar de Nadal del 1267, en temps de Jaume I.

També es consumia piment, una mena d’hipocràs, un cordial fet amb vi, sucre o mel, canyella, pebre i altres espècies. En les Ordinacions (1344) de Pere III s’hi fa referència: “… la copa nostra ab piment, e quant neules o coses ab piment són costumades de menjar, pos devant nós en la taula.”

Sant Esteve

Sant Esteve, anomenat el protomàrtir, fou el primer màrtir cristià: va morir lapidat. D’aquí que fos patró del gremi dels marbristes. Segons la Legenda aurea, fou “el primer que va néixer a la vida del cel”. A Catalunya ha merescut una gran devoció popular: moltes parròquies i poblacions s’han posat sota la seva advocació.

Sant Esteve és el post festum de Nadal, segons el costum, ja dels romans, que l’endemà de festa, festa, un dia de treva entre la celebració i la tornada a la feina, per recobrar les forces. No es festeja res: és com un allargament del dia de Nadal. Per dinar se solia aprofitar allò que havia quedat de l’àpat de Nadal i s’elaboraven uns suculents canelons amb beixamel.

El calendari festiu, però, no acaba amb Nadal i Sant Esteve. Les corts celebrades a Montsó l’any 1542, durant Carles I, decretaven:

“Per major solemnització de la festa de la Nativitat de nostre Senyor Déu Jesu-Christ, que feries sien fetes de la vigília de la dita festa fins a la festa dels tres Reis inclusive en la Reial Audiència i altres Corts.”

“Feries”, dies no laborables, no pas festius. Però aquelles vacances només afectaven els funcionaris i la classe política, com el decret precisa.

El Sant Joan de l’Hivern

L’endemà és Sant Joan Apòstol i Evangelista, l’únic que segueix Jesús durant la passió i roman al peu de la creu amb Maria. Es creu que va morir vell a Efès, al costat de la Mare de Jesús. La iconografia li assigna el símbol de l’àliga, per la volada mística del seu evangeli. L’àliga que desfilava per Corpus, l’animal de vol més solemne de tot el bestiari, acompanyat de la música més solemne, com a la Patum de Berga.

Si Joan Baptista és el sant del solstici d’estiu, l’Evangelista és el del solstici d’hivern, versió cristiana del Janus romà.

Els Sants Innocents

El 28 de desembre és la festa dels Sants Innocents degollats pels soldats del rei Herodes amb la intenció d’eliminar el futur “rei dels jueus” anunciat pels profetes, envejós de perdre el tron. Però un àngel va advertir sant Josep que els calia fugir a Egipte per estalviar Jesús de la mata-degolla. La seva commemoració ha estat inclosa en la litúrgia del cicle de Nadal des del segle VI. Segons la tradició, era el dia de posar l’estrella dels Reis al pessebre.

Les innocentades

En la dècada de 1980, el poble dels Guiamets recuperà en part la festa dels Sants Innocents. A la fotografia, del 1997, moment de l’esmorzar popular.

Carrutxa

Les innocentades han estat bromes de les més populars del cicle nadalenc. Sembla que cal cercar-ne els orígens en les saturnals romanes: Horaci, Petroni i altres autors ja les comenten, una de les clàssiques inversions socials del “món al revés”: els infants imposaven, per un dia, la seva llei als grans, sense tenir-les totes. Però també els grans intentaven enredar les criatures i la gent capaç de deixar-se ensarronar. De tots els “innocents”, han estat els aprenents els qui més han rebut: se’ls feia anar a buscar els neulers, o el motlle de fer pallers, a comprar sol de maig o un xavo de morros picats… I els marrecs s’hi tornaven penjant llufes –abans draps o fulles de col, després ninots de paper– a l’esquena dels vianants. Sovint es feien bromes de mal gust, i no hi havia cap més remei que aguantar-les o tornar-s’hi amb una altra. “El dia dels Innocents tot és permès.” A Tremp han instituït l’Aixecada del Ninot, una gran llufa de més de dos metres que, penjada del campanar, recorda a tothom quin dia se celebra. A Bellmunt del Priorat n’és la festa major, que acaba amb un gran àpat comunitari, conegut amb el nom de “badejada”, que consisteix en bacallà fregit. Als Guiamets celebren la festa dels Innocents amb un esmorzar popular i ball.

Pels carrers sortien comparses d’innocents a fer entremaliadures, i en alguns llocs, sobretot a la Catalunya meridional i al País Valencià, es constitueixen ajuntaments d’innocents: el batlle amb el seu consistori, el síndic, l’agutzil… a l’estil dels reis dels folls medievals, tots amb la cara enfarinada. El batlle promulga la “llei dels innocents”, plena de disbarats, i l’agutzil castiga qui no la compleix. Es podria dir que darrere el cicle nadalenc treu el cap el Carnestoltes.

Les llufes

La llufa, el ninot de paper retallat que es penjava amb una agulla a l'esquena dels despistats.

Azcunce/Ventura

Les llufes són, en la mitologia popular, uns éssers sobrenaturals de figura femenina, eteris i subtils; també són conegudes com a dones de fum o encantades de vent i de fum. D’aquí que també es diguin llufes les ventositats silencioses, i que “fer llufa” indiqui fluixedat o inconsistència. Per això s’anomenen “llufes” els ninots que es pengen a l’esquena dels “innocents”. Víctor Català, a Solitud, aclareix qui són:

“Tornaven corriol amunt, i els lladrucs del Mussol eren contestats, com el vespre abans, per les veus de les muntanyes.

La Mila digué somrient:

–Ahir vespre me donà un esglai, aquesta fressa!…

–Pot éssere sabeu pas què és?

–En Maties parlà de les Llufes… però, què són les Llufes?

–Les encantades, dona! Vegi que l’ermità vos ha pas contat res de profit, tanmateix… Calleu, que ja vos ho explicaré jo, quan tinguem lleure, per què fan les Llufes aqueixa comedi d’escarnir tot lo que sentin…”

La fi de la innocència

Cada vegada és menys viu el record de les antigues innocentades, per més que s’havien introduït pertot. Als teatres, actors i actrius es transvestien i es canviaven els papers. Fins a les esglésies, on, segons el baró de Maldà, “molts fan el plaga, començant per los organistes”. En molts convents resaven amb el llibre a l’inrevés i capgiraven les rúbriques amb gran divertiment. Actualment el costum de gastar innocentades ha anat decaient. Fins fa poc, només els mitjans de comunicació publicaven notícies trucades que molts lectors, oients o espectadors, s’empassaven. Quim Monzó (“La Vanguardia”, 28 de novembre de 2005) explica com funcionava:

“Cada 27 de desembre s’incitava els elements més imaginatius de la redacció perquè en el curs de la jornada laboral se’ls acudís alguna gràcia capaç de ser presa com a certa pel ciutadà mitjà. Se solia recórrer als desigs insatisfets de la població: tal obra pública que mai s’acabava, una llei que promulgués una reducció d’hores de treball però mantenint la paga, el fitxatge per l’equip local d’un jugador fabulós… Arribat el dia 28, molts esmerçaven tot el matí a detectar-les.”

Q. Monzó reconeix que, per l’escàs interès que desperten i pel fet de ser un costum passat de moda, la majoria dels diaris de prestigi han renunciat a fer innocentades. Però, com és que se n’ha perdut el costum?

“S’entén que, dècades enrere, quan el món era menys espaterrant, en arribar el dia d’avui, als nens, els divertís de col·locar una llufa a l’esquena dels seus companys de classe. Si la posaven a l’esquena d’un adult, això era el súmmum del risc. Eren temps en què l’educació i el respecte eren valors tangibles i, per tant, saltar-se’ls una vegada l’any era tota una notícia. Però, dècades després –quan ja en fa unes quantes que els alumnes anomenen pel nom de pila els seus mestres, i quan el primer que fan quan van a casa d’algú és posar els peus sobre el tresillo–, quin al·licient pot tenir penjar la llufa a algú?”

La festa del Pi de Centelles

El 31 de desembre és Santa Coloma, patrona de Centelles. La vigília se celebra la festa del Pi, una processó d’exaltació vegetal en ple solstici d’hivern, com altres són pel maig. Una ingènua versió cristiana atribueix el costum al fet que santa Coloma va ser cremada a la foguera amb llenya de pi, i segons V. Rourich la data es va fer coincidir amb l’aniversari de l’arribada al poble de les relíquies de la santa.

La documentació més antiga de la festa del Pi és del 1692, tot i que només s’esmenta l’actuació dels galejadors o trabucaires, els quals s’amenaça amb una multa de deu lliures i excomunió major si entren a l’església “amb armes de foc”. En documents posteriors es continua insistint en la mateixa prohibició, com la que fa el bisbe de Vic en la visita pastoral del 1786:

Mandamos al rector baxo la pena de 25 tt y otras, no permita ni tolere asi en la otra fiesta de Sta. Coloma como en qualque otra ocasión, que se entre en la iglesia ni en el campanario con armas ni se disparen en él tiros de fuego, ni que persona alguna de su propia autoridad suba a tocarlas sino solo el monje o aquel cuio cargo esté tocarlas…

Més tard, el 1848, els comptes de la confraria de Sant Llop i Santa Coloma registren la despesa següent: “Per una soga per penjar lo Pi en lo presbiteri.”

La festa comença per Sant Esteve, quan un grup de galejadors van al bosc a triar i marcar el pi de brancada més rodona i frondosa. La vigília, a entrada de nit, van a buscar la pólvora i els pistons per als trabucs: el repartiment es fa als baixos de l’Ajuntament en presència del “capità”, l’agutzil i altres membres de l’Associació de Galejadors. Actualment, amb el lliurament del corresponent lot de pólvora, cada galejador signa una assegurança d’accidents i, per ser-ne, s’ha de ser de la vila o estar-hi vinculat.

El dia de la festa, a les set del matí assisteixen a missa primera. Quan surten de l’església fan un seguit de salves tot cridant: “Visca la Santa!” I aviat pugen al bosc on es troba el pi escollit, i en una clariana torren el pa i les botifarres de l’esmorzar col·lectiu. Després, a cops de destral, es talla el pi, enmig dels crits dels assistents. Se’l fa caure amb suavitat, lligat amb cordes, per evitar que cap branca important es trenqui: si es donés el cas, se’n triaria un altre. Un cop tallat, es trasllada a la carreta de bous on serà passejat en processó, es puja a pes de braços i es fixa a dalt bo i dret, de manera que no s’abalanci. Davant la carreta i acompanyant-la, els galejadors recorren el camí enmig d’escopetades i fumarades de pólvora. El pi entra a Centelles a les dotze del migdia, precedit pels retrunys i una banda de música. A la Plaça Major, els galejadors fan un cercle al seu voltant, disparant amb estridència i tornant a cridar “Visca la Santa!” Recentment s’hi ha introduït el ball del Pi.

Al cap d’una hora de salves, s’inicia la marxa cap a l’església. Es baixa el pi de la carreta i es puja per l’escalinata a pes de braços. Abans d’entrar-lo, es fa ballar sobre la base arrodonida del tronc, fent-lo giravoltar sobre el propi eix, amb gran cridòria de tothom, cantant: “Ara balla el pi!” Mentre es fa ballar, un galejador s’hi enfila i saluda amb la barretina. En acabat, s’entronitza el pi a l’església i es porta fins a l’altar major, es lliga a una corda que penja del sostre i que serveix per a pujar-lo, solemnement, cap per avall. A la brancada s’hi lliguen cinc rams de pomes amb una tirallonga ornamental i cinc garlandes de grans neules rodones. Un cop penjat com un baldaquí sobre l’altar major, es canta l’himne de Santa Coloma: “Patrona de Centelles, ocell del cel…”

A les set del vespre un grup de galejadors puja al campanar i disparen salves mentre les campanes no paren de repicar. A Montmany i el Figueró se celebra una festa semblant, en què el pi acaba cremant en una gran foguera. A Centelles el pi continua penjat fins al dia de Reis. A la una del migdia és baixat i tret a l’exterior. Les paneres de pomes i les neules es distribueixen de manera que n’hi ha una per a l’Ajuntament, una altra per a la parròquia, una altra per al propietari del pi, i la resta per als galejadors. Les pomes curen el mal de coll i tenen virtuts fecundadores. De les branques se’n fan rams i amulets de bona sort. Penjats a les portes de les cases preserven de tempestats i de tots els mals. De la resta se’n fa llenya.

Cap d’Any

La presència dels genis de l’hivern es fa especialment densa a l’entorn del canvi d’any, amb en Fumera, l’home dels nassos, sant Silvestre i les bruixes. Encara continuaran apareixent-ne uns quants més gener enllà, de Nadal a Carnestoltes: sant Antoni i els altres ermitans barbuts, l’Ós del Vallespir, sant Blai, el Pollo de Moià… fins al rei Carnestoltes, la mort del qual anunciarà la primavera.

En fumera

Cal advertir que en Fumera, “que té quatre ulls al davant i tres al darrere”, no és pas un personatge gaire comú en el tradicionari català. Joan Amades el descriu com un ninot penjat vora la llar, que “tot ho veia i tot ho sentia i espiava” per donar compte als Reis de com s’havia portat la mainada. Formava part del costumari d’alguns pobles de la Costa Brava però, al final de la dècada de 1970, amb la dèria d’implantar la cultura popular a l’escola, va ser introduït en alguna escola activa. J. Colomer va donar a conèixer l’experiència en el llibre Festes populars a l’escola, del 1978, i aviat moltes publicacions dels serveis educatius dels nous ajuntaments democràtics i de les associacions de mestres per a la renovació pedagògica la van reproduir, al costat del tió, com una tradició més. Cal dir, però, que altres pobles ja tenien els propis personatges per espiar les criatures i, més que res, que havien canviat els temps i que, com altres personatges espantacriatures, no trigarien a ser oblidats. Fora dels pobles on tenia costum d’anar, en Fumera ja no va tornar més.

L’home dels nassos

L’últim dia de l’any surt pels carrers i les places un personatge amb “tants nassos com dies té l’any”. És l’home dels nassos. Podria ser un record caricaturesc de Janus, antiga divinitat solar dels romans relegada a déu de les portes –ianua en llatí–, ja que es col·locava una estatueta seva a les portes de les cases, per guardar-les del mal –com se solia penjar, en pobles de muntanya, una pota d’aligot o un ram de llorer o de palma, o una imatge de llautó del Sagrat Cor, o una xapa amb l’anagrama de l’empresa asseguradora–. Janus, que guaitava endavant i endarrere –ante et retro occulatus–, tenia dues cares: una de vell que mirava al passat i una altra de nadó que ho feia cap al futur. El vell se sostenia amb una crossa i duia una clau a la mà per tancar la porta de l’any vell; mentre que l’infant rialler alçava una copa per a brindar en honor de l’any que naixia sota la seva protecció: el mes de gener –ianuarius en llatí– li estava dedicat. “El gener és l’hereu de l’any, el desembre n’és l’avi.”

Abans, qualsevol persona era l’home dels nassos, pel fet de tenir “tants nassos com dies té l’any”, és a dir, un de sol: vet aquí l’enganyifa que es feia a la canalla. Tanmateix, al final del segle XIX a Barcelona, al Pla de Palau, apareixia un grotesc home dels nassos que es mocava sorollosament amb piles de llençols. Actualment, l’home dels nassos és un vell mariner encarregat de lliurar a les autoritats la clau de l’Any Nou. També moltes regidories de cultura i de festes organitzen una cercavila presidida per un home dels nassos, un capgròs o qualsevol altre personatge de nas prominent.

Els casaments de Cap d’Any de Durro

Aureli Capmany descriu els casaments de Cap d’Any que tenien lloc a Durro, a la Vall de Boí, la darrera nit de l’any. Els homes, havent sopat, es reunien mig d’amagat per fer el sorteig per a celebrar els “casaments de Cap d’Any”, que durarien des de Cap d’Any a Reis.

“El procediment era aquest: els que sabien d’escriure anotaven en uns papers els noms de les fadrines i vídues i, en altres, els dels fadrins o vidus existents a la població, això és, tots els veïns que es trobessin en estat de merèixer. Una vegada escrits els noms corresponents a cada sexe, els insaculaven en dues barretines, això és, en una els femenins, en l’altra els masculins. Després de ben sacsejades les improvisades urnes, començava el sorteig, traient a l’atzar una cèdula de cada una de les gorres, el nom de la qual era anunciat en alta veu entremig de la gatzara, rialles i acudits dels rifaires. […] Cada parella sortida de les catxutxes o barretines era un «casament».”

Alguns anys passava, segons l’humor dels rifaires, que en lloc de fer-se el sorteig amb tota legalitat, es practicava mitjançant una tria preconcebuda i maliciosa; s’acoblava un vell xaruc amb una fadrina joveneta, una pagesa rica amb el més pobre o beneit del poble, un renegaire amb una minyona piadosa, grassos amb magres, xicotes altes i escardalenques amb minyons nans i desnerits, etc. Fet ja el sorteig, amb trampa o sense, els congregats sortien de ronda a cantar corrandes que acompanyaven amb guitarres, bandúrries, violins, ferrets, panderetes i altres instruments, mentre repartien els «casaments» per les cases de les dones afavorides, introduint llur papereta per sota la porta i marcant-la amb una empastada de farina com a senyal d’haver-hi passat la ronda.”

Per Cap d’Any tenia lloc una vetllada en què es dansava el ball rodó i la jota; es cantaven corrandes satíriques i, després, cada “nuvi” acompanyava la “núvia” a casa seva. Les parelles passaven plegades les vetlles dels dies feiners al voltant de la llar, jugant a cartes, explicant acudits i festejant. Fins que la nit de Reis, després de la ballaruga i la col·lació, les “núvies” donaven comiat als “marits transitoris” repartint-los presents com a estrenes. Passats alguns dies, els “nuvis” corresponien a les seves “exmullers” oferint-los torrons o altres llepolies, a més de regals com ara mocadors, mitges, lligacames… segons els recursos i la simpatia envers la parella que els havia correspost.

Sant Silvestre i les bruixes

“Sant Silvestre era papa i, posat al darrer dia de l’any, abandona els brillants de la tiara. Jo el veig com un pagès desnerit. Baixa penosament pel corriol del bosc. És la figura de l’any que fina.”

Així descriu el personatge Josep Sebastià Pons. Arriba el 31 de desembre: “Sant Silvestre, el darrer vespre”, “un any se’n va i un altre en resta”. En moltes cultures la darrera nit de l’any és nit de bruixes, de mals esperits i d’ànimes damnades. Les bruixes es presenten per a celebrar el gran sàbat de l’any als cims d’algunes muntanyes, al Canigó, al Matagalls i al Pedraforca; a les roques i als monuments megalítics dels vells cultes, com al dolmen de Pedra Gentil, a Vallgorguina; i a les runes de castells, com a Miravet, Montsoriu o Verdera. És la nit en què causen més malefici, però si la darrera batallada de les dotze o el cant del gall les sorprèn, perden tota la virtut de fer mal. També bruixots i curanderos practicaven guariments de persones i bestiar.

Sant Silvestre és tingut per protector contra els maleficis de les bruixes; però també per pare i senyor d’aquests personatges, i és el qui en presideix els sàbats. Per això és possible preguntar-se si podria ser que Silvestre fos una divinitat selvàtica com Pan o Silvà, el boc fecundador del bestiar, incorporat al santoral: “Per Sant Silvestre, totes les bruixes van en destre.”

Tanmateix, sant Silvestre fou el papa del concili I de Nicea, mort l’any 335 i enterrat a les catacumbes de Priscil·la.

La nit de Cap d’Any

El més rellevant del Cap d’Any actual és la nit, el pas de l’any vell a l’any nou. “La Vanguardia” del 30 de desembre de 2005 destina bona part del suplement diari a anunciar com es prepara la nit de Cap d’Any, els serveis municipals, els restaurants, les discoteques… El titular de portada diu: “La nit de Nadal més vigilada. Una variada oferta per a rebre l’any nou” i els requadres resumien: “L’Ajuntament amplia el recinte al qual no es podrà accedir amb envasos de vidre i estableix set accessos a l’interior de la plaça de Catalunya. La circulació al centre de la ciutat quedarà restringida unes quantes hores, i alguns accessos al metro romandran tancats. El metro, les línies urbanes de ferrocarrils i el tramvia funcionaran tota la nit. S’ha contractat personal extra per a netejar la plaça de Catalunya i el seu entorn.” També destaca que s’han organitzat controls d’alcoholèmia “extres”.

Un altre article tracta de l’aromateràpia aplicada a la ressaca del sopar de Cap d’Any. I una nota sobre turisme rural en aquesta època de l’any es presenta com una alternativa al brogit.

Heus aquí una versió segle XXI, laica i consumista, de les saturnals romanes. La darrera nit de l’any té connotacions de comiat de l’Any Vell i de conjur de bons auguris, segons el model habitual de revetlla festiva.

“Si l’any se’n va rient, bon any vinent.
Any nou, vida nova!”

Per Cap d’Any es ritualitza el pas de l’any vell a l’any nou amb festes en les quals destaquen les campanades i la cerimònia de menjar dotze grans de raïm: “Menjar raïm per Cap d’Any porta diners tot l’any.”

Eva Guillamet

La cerimònia d’ingerir els dotze grans de raïm, un a cada batallada, concentra el passat i el futur en el present instantani i fugisser d’un brindis. Segons el filòsof J.A. Marina (“La Vanguardia”, 31 de desembre de 2005) els sentiments de l’avenir es mouen en dues línies: esperança - desesperança i atreviment - por. Enfront d’aquestes reptes, el canvi d’any s’ha convertit en una recerca obligatòria de diversió, com un afany d’oblidar el temps, de trivialitzar-lo, ja que no es pot deturar. I observa com, en aquesta data convencionalment màgica, les persones creuen que poden canviar, renovar-se com fa l’any, renéixer. Per això tothom fa projectes per a l’any vinent d’una certa transcendència, d’acord amb la solemnitat del moment.

Les campanades d’un carilló emblemàtic, transmeses per televisió a qualsevol racó del país, pretenen provocar en cada persona una “comunió mediàtica” nacional o “planetària”, però limitada a l’anomenat primer món. Menjar raïm quan no n’és temps vol ser expressió i tast d’un any de sort. “Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per a tot l’any.” Aquest costum podria recordar una creença popular segons la qual el món va començar un primer de gener i acabarà un 31 de desembre: si en sonar les dotze campanades no sobrevenia la fi del món, era senyal que el món, i cadascun dels presents, tenia encara un any de coll per viure: “Any comencem, la fi vegem!”

De les moltes celebracions festives que s’organitzen arreu, cal destacar l’Aplec del Sol Ixent al cap de Creus, organitzat per la vila de Cadaqués, amb sardanes i xocolatada, amb la intenció de festejar la sortida del primer sol de l’any.

El dia de Cap d’Any

L’Església no concedeix gaire importància al Cap d’Any. A la capvuitada del naixement, la litúrgia celebra la Circumcisió, i l’endemà, el Sant Nom de Jesús. Cap referència, doncs, a l’Any Nou, que és una festa profana. L’any litúrgic va començar amb l’Advent. Tampoc actualment, a part el concert d’Any Nou des de la Sala Daurada de la Musikverein de Viena ofert per l’orquestra filharmònica de la ciutat i retransmès per Eurovisió, i del dinar en família, el dia de Cap d’Any no revesteix cap importància especial.

J. Amades, A. Capmany i R. Violant i Simorra recorden la tradició pirinenca d’anar els fillols a recollir el redort de Ninou –d’Any Nou– a casa dels padrins, i els captiris per les cases tot cantant:

“Ninou, ninou,
l’esquella al bou.”

I la luxosa cavalcada que recorria els carrers de Barcelona, on desfilaven els consellers del Consell de Cent, vestits amb la gramalla, els diputats de la Generalitat, el bisbe amb la canongia, cònsols, cavallers, nobles i ciutadans honrats, amb música de trompetes i tabals –les trampes–, i salves d’artilleria. A Santa Maria del Mar, les autoritats eren obsequiades amb un gran tortell i era costum menjar un plat de fideus amb sucre i canyella. Un costumari del qual avui no resta altre record que el que han deixat els folkloristes.

La nit de Reis

“Els reis vénen!”

Quatre estampes permeten d’observar com canvia una tradició a través del temps, i com sovint les diferències són més xocants que les semblances. La primera, del final del segle XVIII, és del baró de Maldà:

“Concurrència de gent en la tarda i nit a les solemnes matines amb tota il·luminació i música en la parroquial iglésia de Nostra Sra. del Pi, i també en la iglésia del Carme, i per oir bullícies de l’orgue, tocant lo organista contradanses, boleros, rigodons, etc. Confusió dintre de la Iglésia amb est motiu…

Extra de la Iglésia la correguda en la nit de plebeia baixa esta de joves i xicots, fent alguns reis a cavall, anant-los a rebre, amb trossos d’atxa, teia i corda encesa, tocant lo corn amb algun tabal destrempat, i l’alegria de les criatures a dur torrons, i trobar algun esclopet lo esedemà matí, dintre d’alguna sabata en algun balcó.”

La segona, de Francesc Curet, es refereix al final del segle XIX:

“La vigília de la festa, en fer-se fosc, una munió de xicots amb escales de mà, atxes de vent, cordes enceses i fanalets de paper penjats en canyes avalotaven els carrers als crits d’«Els Reis, els Reis vénen!», al so de trompetes, corns i botzines. Creien que així cridarien l’atenció dels Reis i que no descuidarien d’afavorir-los amb torrons, neules o alguna altra llaminadura. Alguns escombriaires i hortolans de bon humor, que residien fora muralles, prenien part a la broma disfressats de Reis d’una manera rudimentària i bon xic grotesca, muntats en rucs, i entraven a la ciutat seguits per tota la quitxalla.

Aquesta gresca […] no era ben vista per les autoritats, especialment en èpoques d’alarma o de commoció popular, per la temença que, entre la xicalla, es barregessin elements revoltosos. Així, els anys 1824 i 1825, en ple règim absolutista, es va privar terminantment d’anar a rebre els Reis per evitar que, amb aquesta excusa, es fessin manifestacions sedicioses. […] A part les consideracions polítiques, les curses de la mainada ocasionaven molèsties, a més del perill de calar foc, i, després de moltes ordres i disposicions, es va aconseguir amb el temps la supressió de les cordes i atxes enceses, però no pas el soroll de corns i trompetes, que es va mantenir, amb considerable minva, fins ja entrada la centúria actual i localitzat als barris populars.”

J. Amades afegeix que, als pobles de la costa de llevant, per por que els Reis passessin de llarg, anaven a mar a cridar-los tocant corns marins i “fent sogall”, és a dir, fent giravoltar trossos de corda encesos per a orientar-los en el desembarcament:

“Al vespre feien voltar bocins de corda vella encesos i feien senyals per l’estil dels que es fan els pescadors per a parlar-se des de terra quan estan en mar.”

La tercera postal és de la crònica de R. Tomàs del captiri de Reis a Valls, al principi del segle XX:

“Els nois de Valls, la vigília dels Reis, es pot dir que no n’hi ha cap que vagi a estudi per a perpetuar el costum d’anar a cercar els Reis, que no vol pas dir anar a esperar la vinguda dels Reis de l’Orient a fora ciutat, sinó a recórrer les cases per arreplegar avellanes, ametlles, figues i altres fruites.”

És clar que, en temps antic –tot i que no gaire–, es presentaven els captaires (els nois fent el captiri) amb les cares emmascarades o amb sengles mostatxos pintats amb un tap de suro fumat, amb un barret com més antic millor i roba passada de moda, empunyant, a tall de ceptre, una canya amb una taronja al cap. Quan són davant de la casa on van a demanar, es posen a cantar tot parant els sacs i els cistells:

“Bona casa, bona brasa,
bona casa i bon tió,
a tots els d’aquesta casa
un bon any que Déu els dó!”

L’última postal correspon al projecte de la cavalcada de Reis a Badalona l’any 2006, amb motiu de l’Any Mozart:

“Les carrosses es dissenyaran a partir d’un seguit d’instruments musicals originaris de diferents cultures. Les carrosses estaran integrades per 1 rei, 2 patges i 8 nens llançant caramels (fins a 5 000 kg en total), i aniran acompanyades de figurants guarnits amb elements escenogràfics dissenyats especialment per a l’ocasió.

Carrossa de l’estel Mozart: repartirà somnis a través de notes musicals dirigides per uns pianistes. La comparsa estarà integrada per 28 figurants, que manipularan perxes estelades i lluminoses.

Carrossa del Rei Melcior: tindrà els instruments de vent com a elements destacats. Comptarà amb un seguici de 14 figurants i la seva música estarà inspirada en La flauta màgica.

Carrossa del Rei Gaspar: tindrà els elements de corda com a elements destacats. Comptarà amb un seguici de 14 figurants i la seva música estarà inspirada en la Marxa turca.

Carrossa del Rei Baltasar: tindrà els elements de percussió com a elements destacats. Comptarà amb un seguici de 14 figurants i la seva música estarà inspirada en la contradansa La Bataille.

Carrossa Carbonera: estarà dirigida per Antonio Salieri. Serà l’encarregat de repartir el carbó.

Rebuda de Ses Majestats per les autoritats municipals a la plaça de la Vila. Parlaments de salutació al balcó de la casa consistorial. L’acte serà amenitzat per un grup d’animació.”

Del segle XVIII al XXI, aquesta nit, cada any, “passen” els Reis. Però el que ha canviat radicalment ha estat la consideració social de la infància i el sentit de la festa al seu entorn. Segons conta J. Amades, qui volia veure els Reis havia d’anar amb una camisa xopa –en ple hivern– i una canya verda a la mà, en un temps en què no n’hi ha, de canyes verdes.

Frederic Mistral recorda les vigílies de quan era infant: la quitxalla sortia del poble a trobar-los amb pastissos com a regal, figues seques per als criats i fenc per als camells: “Anem a rebre els Reis!” Tothom els deia que eren muntanya enllà. De sobte exclamaven “Són allà!”:

“Un triomf de colors esplèndids, fastuosos, abrandats, encenia les regions de Ponent. Flamejaven grans esquinços de porpra i una corona d’or i robins llançava els seus raigs cap al cel, il·luminant l’horitzó. […] Però aviat aquell esplendor, tota aquella glòria –els últims resplendors del sol– es fonien, s’apagaven a poc a poc en els núvols. I apesarats, bocabadats, ens trobàvem sols en l’obscuritat dels camps.

–Per on han passat els Reis?

–Per darrere del turó.

I quan arribàvem després a les nostres cases, les nostres mares ens preguntaven:

–Però, quin camí heu pres?

–El camí d’Arles…

–Ai, pobrets! Els Reis no vénen per aquesta banda. Vénen de Llevant. Quina llàstima, era tan bonic! Si haguéssiu vist com entraven a Mallana! Els tambors, les trompetes, els patges, els camells… Quin bullici, Déu meu!”

Abans, doncs, els Reis eren fruit de la fantasia dels infants o de l’enganyifa dels grans, o bé eren xicots disfressats fent captiri pels carrers tot cantant:

“Els Reis vénen, vénen de la muntanya,
porten joguines per a la canalla!”

El patge Xiu-Xiu arriba el dia de Sant Esteve a Terrassa. Amb una veu acollidora i amable, allunyada d’impressionar els infants amb consells severs, Xiu-Xiu és súbdit del rei Gaspar, del reialme del qual procedeix.

CPCPTC/Arxiu del Patrimoni Etnològic de Catalunya/Fons Joan Amades i Gelats

Després, els pares els suplanten secretament i els porten joguines. Posteriorment, com una estratègia dels grans magatzems, els Reis apareixeran disfressats i els patges, dies abans, els precediran recollint les cartes dels infants. A Terrassa, el patge Xiu-Xiu fa de carter reial des de l’endemà de Sant Esteve i volta per la ciutat per a “xiuxiuejar” als Reis si els nens i les nenes fan prou bondat. A Igualada, el dia dels Innocents arriba el patge Faruk; a Sant Vicenç de Castellet surt el patge Hassuan; el Camarlenc a Lleida, i a Cornellà de Llobregat s’ha fet famós el Mag Maginet, que s’instal·la en un fastuós i impressionant campament oriental, on els infants poden fer activitats relacionades amb la festa.

Actualment, en moltes cavalcades de poblacions costaneres, els Reis vénen per mar. Lola Anglada, en el núm. 1 de “La Rondalla del Dijous”, el 1924, n’il·lustrà l’arribada segons l’imaginari infantil.

Lola Anglada

Actualment, els ajuntaments organitzen ostentoses cavalcades, els Reis llancen caramels a desdir a la canalla que els surt a rebre amb fanalets de paper. En alguns llocs, la quitxalla va a cercar espígol i altres plantes aromàtiques i en fan rams, que encenen com si fossin torxes i que, en alguns llocs, anomenen falles, atxes o fatjos, com a la Riera de Gaià, Vandellòs i Taradell… En altres indrets, com a Vilaplana i als Guiamets, els xicots arrosseguen sorollosament rastelleres de pots i llaunes buides lligades amb un cordill per fer tant xivarri com poden a fi d’atraure l’atenció de Ses Majestats. A la Franja de Ponent (a Fresneda, i a Torre d’Arques) en diuen arrossegar “calderons”.

Les televisions emeten cada any la cavalcada d’una ciutat diferent. Per als de la costa, els Reis vénen per mar; per als de l’interior, de la muntanya; i per als de Tortosa, pel riu Ebre a força de rems amb les típiques “muletes”. I els pares continuen “fent de Reis” deixant-los cada cop més regals al costat de la sabateta que els infants han posat al balcó o al menjador, juntament amb un plat de pinso, un manat de palla i aigua per als camells i algun requisit per a Ses Majestats i els patges, un costum que decau. Una cançó ho recorda:

“Els Reis se’n vénen, els Reis se’n van,
el plat a la finestra cada any hi trobaran,
el plat a la finestra, l’esclop vora del foc:
els nois van molt de pressa i els Reis a poc a poc.”

Els regals dels Reis

Francesc Curet mostra l’inici del canvi esdevingut pel que fa als regals:

“Antigament, els presents dels Reis es reduïen a dolços, confits, alguna peça d’ús, com una gorra, unes mitges, una corbata, unes cintes, uns llapis, una capseta d’estris per a brodar o cosir, etc., però quasi cap joguina, perquè aquestes es solien comprar en les fires que se celebraven tot l’any en les diades assenyalades. Solament els infants de cases riques rebien preades joguines procedents de les millors fàbriques de França, Anglaterra i Alemanya. Amb l’expansió i el progressiu engrandiment de la ciutat, va augmentar el nombre d’establiments dedicats a la venda de joguines que abans estava quasi limitada a les quincalleries, els capsers, els torners i els plats-i-olles. […]

Després no eren ja sols els infants que tenien llurs Reis: marit i muller, els germans grans, els promesos, les minyones i tots els de la casa, en general, rebien també llur obsequi, a impuls de la moda, i en aquesta diada les botigues de robes, les sabateries, els argenters, les perfumeries, les bijuteries i altres establiments de gèneres diversos no havien d’envejar gaire el negoci dels venedors de joguines.”

Dels actes de la festa dels Reis a Igualada, en destaca l’arribada del patge Faruk i el repartiment dels regals a l’interior de les cases on hi ha infants, per a lliurar-los els obsequis personalment.

Francina Bosch

Els regals continuen després que els infants han sabut que “els Reis, són els pares”, s’hagin portat bé o no tant i hagin fet o no propòsit d’esmenar-se: gairebé mai porten carbó d’alzina ni un fregall als infants malcreients. De la bicicleta o la nina al tren elèctric o les construccions, les joguines s’han anat sofisticant fins a jocs d’ordinador o videojocs. Recentment, però, despunta en els pares i mares una consciència antibèl·lica i ecològica sobre les joguines, i la solidaritat organitzada amb el lema “Cap nen sense joguina” permet que els Reis no passin de llarg de les cases dels econòmicament dèbils.

La tradició dels Reis d’Orient no sembla córrer, doncs, perill de perdre’s ni per causa del tió, de l’arbre de Nadal, ni del Pare Noel o Santa Claus. La nit de Reis, els nens i les nenes els van a rebre amb fanalets i a la nit s’adormen esperant l’acompliment de les seves il·lusions.

La cavalcada de Reis d’Igualada

La cavalcada de Reis d’Igualada, datada el 1895 i una de les més antigues de Catalunya, es va organitzar per oferir regals als nens més necessitats. La fotografia és del 2005.

Comissió de la Cavalcada de Reis d’Igualada - Art de la Llum

Segurament, una de les més antigues cavalcades de Reis és la d’Igualada, que data del 1895. La primera cavalcada es va organitzar per a obsequiar les criatures més necessitades i mancades d’oportunitats de rebre regals, com les dels asils i hospitals. La festa s’anuncia dies abans, pels Innocents, amb l’arribada del patge Faruk. Ve amb dos llibres: un per apuntar-hi el nom dels nens i les nenes que han estat bons minyons i l’altre on hauran de constar els malcreients. El primer de gener, el patge Faruk recull les cartes, i fins a la nit de Reis emet missatges radiofònics destinats a la quitxalla. El patge coneix el capteniment de cada nen, amb tota mena de detalls.

L’altre element propi de la nit de Reis igualadina, a part les carrosses, són les llargues escales de fusta pintades de colors per a pujar als balcons de les cases on hi ha criatures a portar els regals a cada infant amb tota precisió. Després, durant la nit, repartiran tots els que restin. En les darreres edicions s’han mobilitzat uns 25 camions carregats de joguines i tota mena de regals i més de 500 patges.

Qui eren els Reis i d’on venien?

El costumari dels Reis deriva o pren justificació del relat evangèlic segons el qual uns mags vinguts de l’Orient van anar a Betlem a adorar el Nen Jesús i li van oferir or, encens i mirra (Mt, 2). No pertanyent al poble escollit, no van conèixer el naixement de Jesús per les Escriptures, sinó que el van predir observant el moviment dels astres, i un estel amb cua els va guiar. La celebració litúrgica d’aquesta festa, anomenada Epifania –en grec, ‘manifestació’– prové de la tradició oriental.

En un primer moment els Reis eren de nombre indefinit: a les catacumbes cristianes de Roma, del segle III, poden ser dos, tres o sis; i els coptes havien arribat a creure que eren una seixantena. Tertulià va concretar que eren uns reis, i Orígenes va indicar que eren tres. A partir del segle IV comencen a ser anomenats Melkon (després Melcior), Gaspar i Baltasar, i a ser representats amb vestimentes perses i capa i barret frigi. Al segle VI el monjo Beda el Venerable els descriu així:

“El primer dels mags va ser Melcior, un ancià de cabells blancs i llarga barba del mateix color, que va oferir-li or, símbol de la reialesa divina. El segon, Gaspar, un jove imberbe, de pell blanca i rosada, va honorar Jesús oferint-li encens, símbol de la divinitat. El tercer, anomenat Baltasar, de pell bruna, va oferir-li mirra, que significava que el Fill de Déu havia de morir.”

Baltasar no va ser negre fins al segle XVI, amb la intenció de simbolitzar la universalitat de procedència dels tres Reis, representant Europa, Àsia i Àfrica. Es diu que les seves relíquies es conserven a la catedral de Colònia, en un fantàstic reliquiari d’or i pedreria. També la imaginació dels pintors i dels poetes sobre els Reis és ben oberta. Segons Joan Argenté:

“Un grec, un groc i un negre
observen una fina lluïssor de cabellera…”

Josep Carner, a la Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar, veu:

“Tres naus molt belles hi van d’Orient
amb neu a tofes, a tofes.
A cada una hi ha un Rei molt vistent,
i cada Rei portarà un bell present;
fan tot de llum el velam i les cofes.”

J.V. Foix en compta quatre:

“…vénen, alats, el Persa, de domàs,
l’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
balla que tunc tan tunc que ballaràs,
i el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella…”

I al seu torn Pere Quart els veu d’un tarannà capitalista:

“Sou els tres, sou els tres viatjants de comerç
El Ros, xampany i capons del Prat
El Negre, perles i abrics d’astracan
El Blanc, cotxes cromats i artefactes…”

De Reis a Carnestoltes

Amb el dia de Reis acaben les vacances escolars: es reprèn el curs i el ritme laboral. Aviat, encara en temps d’hivern, serà Carnaval: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes.”

La fava amagada en el massapà del tortell de Reis ja anuncia el regnat del Rei de la Fava. I també l’endemà, l’anomenada “nit de naps”, en què els joves d’Arenys de Mar pengen naps a les cases de les noies.