Resultats de la cerca

La cama és blanca o d’una tonalitat clara La carn és trencadissa, sense llet, de consistència que recorda la del formatge, i de gust variat, moltes vegades de pebre Moltes cualbres són comestibles Malgrat que hom aplica el nom de cualbra a qualsevol espècie del gènere Russula , n'hi ha moltes que reben noms particulars russulàcies La cualbra llora dita també llora verda , R virescens té el capell de color verdós fosc, i les làmines, entrecreuades i una mica decurrents La cualbra negra o bromosa R densifolia posseeix una carn que s’ennegreix en contacte amb l’aire La cualbra pudent R…

Els indicadors de neutralització són àcids o bases febles, la forma ionitzada dels quals és de diferent color que la forma molecular El color resultant és així determinat pel valor del pH de la solució que hom valora Els més importants són el blau de timol, l’ataronjat de metil, el verd de bromocresol, la fenolftaleïna i la timolftaleïna Els indicadors mixts són mescles de dos indicadors o d’un indicador i un colorant, i fan més precisa la detecció del punt final Per a les volumetries de precipitació hom empra indicadors que donen lloc en el punt final a l’aparició o desaparició…

Un dels vestigis de l’hàbitat que ens han pervingut, en el qual hom, a causa de les regates, ha vist una relació amb l’elaboració del vi F Baltà No ens podem estar de fer referència a uns enterraments, estudiats per l’equip d’arqueologia del CECL d’Igualada, ben propers a la sepultura del Grauet, anteriorment descrita Es tracta de dos conjunts medievals interessantíssims Com en el cas abans ressenyat, el treball d’investigació roman inèdit Jordi Enrich ens facilita els detalls que estem exposant El primer conjunt és indicatiu d’un hàbitat ben disposat on els excavadors fins i tot hi…

Les espècies més importants del gènere Lacerta són la sargantana àgil, la comuna, la comuna meridional, la muntanyenca, la vivípara, la balear i la de les Pitiüses La sargantana àgil Lagilis , d’uns 20 cm de llargada, té una coloració molt característica, amb una banda dorsal grisa al llarg de tot el cos, voltada a banda i banda per taques fosques amb orles de color blanc o crem, i els costats són d’un color verd lluent en els mascles i gris o terrós en les femelles habita als Pirineus La sargantana comuna septentrional Lmuralis , d’uns 18-20 cm, és,…

Tenen els tarsos forts i relativament alts, les potes inserides força enrere, el bec curt i alt en la base, plomatge poc conspicu i idèntic en ambdós sexes Són bàsicament herbívors, més terrestres que nedadors, gregaris, fan una sola muda anual i tenen una notable tendència a la migració Nien a terra i en penya-segats, i quan migren volen en formacions en forma de V invertida o en filera L’ oca comuna o vulgar Anser anser fa uns 85 cm, té el plomatge de tons grisos i les potes de color de rosa Habita a prop d’aiguamolls És l’avantpassat de la majoria de les races d’oca domèstica N'…

Dues cantarellàcies comestibles molt conegudes són 1 el camagroc Cantharellus lutescens , freqüent a les pinedes, i 2 la trompeta Craterellus cornucopiodes , dels boscos de planifolis L’himeni recobreix la superfície suaument arrugada de la cara inferior del barret Totes dues es conserven bé assecades prèviament  Josep Ribot Es caracteritzen per un cos fructífer que imita el dels bolets típics agaricals, amb barret i peu, però el peu no sempre és central i el barret pot ésser profundament infundibuliforme La carn, gruixuda o membranosa, a vegades gairebé coriàcia, es pot assemblar a la dels…

Els que pertanyen als gèneres Spheniscus, Eudyptula, Megadyptes, Eudyptes i Pygoscelis atenyen de 40 a 75 cm  L'espècie més petita, el pingüí petit, té una alçada d'entre 35 i 40 cm El pingüí del Cap Spheniscus demersus fa 75 cm i habita als illots de la costa occidental de l’Àfrica del Sud El pingüí de Magallanes Spheniscus magellanicus ateny 62 cm i habita a Xile, la Terra del Foc i les illes Malvines El pingüí d’Adèlia Pygoscelis adeliae , de 75 cm, habita a les costes de l’Antàrtida, i el pingüí menut Eudyptula minor fa 40 cm i habita a les costes d’Austràlia i Nova Zelanda El…

Conservat al Museu Episcopal de Vic Ms 27 és un còdex d’escriptura carolina tinta i vermell, integrat per 237 folis i de mides notables 48 x 35 cm Porta el número II de l’ordre de Villanueva i és un manuscrit de la Catedral de Vic Inventariat amb el número 7521 * Segons Gudiol és producte del segle XI i possiblement una creació ausetana, perquè figurà des d’antic a la biblioteca capitular de Vic * Homiliae Sancti Augustini… que Eduard Junyent situava en el primer terç del segle XI, encara que sense donar el número de catàleg * , i que són la base d’una illustració recollida en les capitals…

Foli 18 v del còdex, bellament decorat amb un conjunt de caplletres És un exemplar datat l’any 1038, obra possiblement d’Ermemir Quintili G Llop Un detall del foli 2v, amb una caplletra “D”, una de les de més grandària, decorada, d’acord amb la manera de fer típica de l’scriptorium de Vic, amb motius vegetals i caps de gos Museu Episcopal de Vic Conservat al Museu Episcopal de Vic Ms 66 es tracta, en aquest cas, d’un exemplar manuscrit en pergamí compost per XXII folis inicials amb numeració romana i 109 folis més, incomplets Fa 33’5×26 cm i és escrit en regular lletra francesa, a dues…

És un sòlid cristallí, de color vermell escarlata, que es fon a 187°C És el 3,5-di-D-glucòsid de la pelargonidina, en la qual es converteix amb facilitat per hidròlisi amb àcid clorhídric