Conservat al Museu Episcopal de Vic (Ms. 27) és un còdex d’escriptura carolina (tinta i vermell), integrat per 237 folis i de mides notables (48 x 35 cm). Porta el número II de l’ordre de Villanueva i és un manuscrit de la Catedral de Vic (Inventariat amb el número 7521)(*). Segons Gudiol és producte del segle XI i possiblement una creació ausetana, perquè figurà des d’antic a la biblioteca capitular de Vic(*).
Homiliae Sancti Augustini… que Eduard Junyent situava en el primer terç del segle XI, encara que sense donar el número de catàleg(*), i que són la base d’una il·lustració recollida en les capitals. Els colors d’aquestes varien de les unes a les altres; en conjunt hom hi pot veure blaus, vermell ataronjat i groc. La manera d’omplir els espais en blanc és força variada, així com ho és també la faisó de construir les inicials. A vegades la lletra es treballa en funció de l’entrellaçat, sense oblidar la projecció d’elements vegetals(*). Aquest és un fet remarcable en els primers folis del còdex, potser en aquelles pàgines on les majúscules fan més interessant la tasca de l’il·luminador. Retenim pel cas la “D” (foli 1) publicada per Gudiol (fig. 73 dels Primitius) o la “I” del foli 3v. La primera fa 11 x 8,5 cm, mentre la segona depassa els 15 cm de llarg per aproximadament 4 d’ample. Totes dues es combinen amb l’entrellaçat a manera de trena; el zoomòrfic es limita als extrems o acabaments de la lletra, i introdueix unes testes d’éssers fantàstics que resten dissimulades en una contextura no ideada per fer palesa la seva presència. Potser aquestes caplletres recordin algunes de les nascudes amb la Bíblia de Ripoll; en especial tindríem en compte les suggerències de trenat i enllaç en nus(*).
No obstant el to de les inicials que ja hem esmentat, en blau clar, vermell ataronjat i groc, el mateix llibre s’omple amb solucions més senzilles, que comporten al mateix temps un canvi d’estil en el caire de la caplletra. La dominant geomètrica té a veure encara amb una “B” del foli 6v (4,5 x 4 cm) o la “G” del foli 9, on és evident la voluntat de fer sobresortir el rectilini, però més endavant es perd aquesta tendència i a poc a poc serà el curvilini el que predominarà. Aleshores, i de la mà d’aquest, assistim a la progressiva intromissió de les derivacions orgàniques que es confonen amb l’evolució del signe i reivindiquen el figurat, plenament. És a dir, refermen gairebé amb més intensitat la representació de l’animal, no sols els caps, sinó també els seus organismes, que la seva visió immediata, és a dir, la lectura directa de l’escrit. En aquesta perspectiva, cal observar la “Q” del foli 68v (8 x 3,60 cm), la “V” del foli 99, la “I” del 101v o la “Q” del foli 120 (5,60 x 4,20 cm), en què la lletra és pràcticament el cos d’un animal cap avall. La bestiola s’integra en la dinàmica de la majúscula de manera menys forçada que en la il·lustració d’un Ms. De Sant Feliu de Girona: les Homilies de Beda(*).
Citem també algunes inicials més senzilles que es destaquen per llurs sinuositats, amb la utilització constant de les terminacions en floró: foli 29 (“M”), foli 42v (“E”), foli 56v (“H”)… Tanmateix, el delineat d’una mà traçada en el foli 52v i un altre en el foli 54v, que assenyalen un fragment concret de l’escriptura(*).
En resum, diríem que es tracta d’un manuscrit relacionat amb l’escriptori de Vic en el marc del segle XI. Relacionat, per una banda, amb obres que denuncien contactes amb Ripoll, tenint en compte el rendiment de l’entrellaçat amb les bandes de palmetes, com ara el Ms. 26 analitzat per M. Eugènia Ibarburu, i per un altre cantó relacionat amb solucions a bastament reproduïdes en el marc vigatà, on el zoomòrfic unit al vegetal fa seva la lletra (recordem el Ms. 39 o el 56). No amagarem la possibilitat de l’intermedi: allí on tenim el trenat com a base que genera la figura a l’hora que remarca la seva entitat (foli 124v del Ms. 27).