Sagramentari del bisbe Oliba

Foli 18 v del còdex, bellament decorat amb un conjunt de caplletres. És un exemplar datat l’any 1038, obra possiblement d’Ermemir Quintili.

G. Llop

Conservat al Museu Episcopal de Vic (Ms. 66) es tracta, en aquest cas, d’un exemplar manuscrit en pergamí compost per XXII folis inicials amb numeració romana i 109 folis més, incomplets. Fa 33’5×26 cm i és escrit en regular lletra francesa, a dues columnes, amb negre i les rúbriques amb el típic vermell ataronjat.

Gudiol(*) incideix en la importància d’aquesta obra, potser el sagramentari mésg antic que existeix a Catalunya, el qual és possible datar, sense cap dubte, l’any 1038, gràcies a la inscripció conservada en el foli 100v, la qual assenyala que el manuscrit fou manat fer per ordre del bisbe Oliba amb motiu de la consagració de la nova catedral: Anni domini ab incarnatione Millesimi XXXVIII. sic fuit ecclesiam sancta Petri in vico dedicat a ii. Kalendis septembris. anno VII regni regis emici. et iste libellus scriptus in prefata sede in predicto tempore in diebus domini Olivae anno ordinationis sue in episcopatu XXI.

L’origen vigatà, doncs, no és gens dubtós, fins al punt que Junyent(*) el considera fruit directe de les mans del mateix escrivà Ermemir Quintilià, el més important protagonista dels treballs del taller de Vic de l’any 30 al 60 del segle XI. Olivar(*) opinà ja anteriorment que es tractava d’una obra estretament lligada a les produccions d’Ermemir i que alguns trets arcaïtzants observats en algunes lletres poden ésser atribuïts al fet que es tracta d’una obra de joventut d’Ermemir, la qual cosa explicaria el caràcter menys evolucionat de la cal·ligrafia del Ms. 66, en relació amb els Ms. 6 i 44, per exemple.

Pel que fa als aspectes artístics, la decoració consisteix en una col·lecció molt abundosa de petites caplletres que, pel fet de ser senzilles, no deixen de tenir l’aire propi de les caplletres ornamentades dels manuscrits que s’il·luminen a l’entorn de la persona d’Ermemir, per exemple els Ms. 6, 43 i 44 de Vic; es tracta, altra vegada, d’inicials o caplletres traçades amb tinta i enriquides bàsicament amb groc i el to vermellós més o menys ataronjat, molt emprat durant aquest període; el cos de les lletres és format, la majoria de les vegades, per tiges vegetals que deriven en motius fitomòrfics terminals més o menys exuberants; també sovintegen els petits caps de gos, a les boques dels quals moren o es generen constantment nous elements i que de manera tan peculiar donen caràcter a la decoració catalana de manuscrits d’aquesta època; la utilització de l’entrellaçat és molt minsa, hom la pot trobar, per exemple, a la “D” del foli 47. Les caplletres de més grandària són situades a la primera part de l’obra, podem citar les dels folis 2v, 12, 13v, 15, 18, 18v, 22, 23, 30v, 32v, 34v, 49v, 66, 84v, 93, 98v i 104(*).

Malgrat la filiació francesa que Gudiol atribueix al contingut literari del còdex, el qual relaciona amb el Sagramentari Gelasià, la part ornamental, en la seva modèstia, és plenament inscrita en el grup de manuscrits il·luminats que es produeixen en aquests moments en els nuclis de Vic i Ripoll.

Quant a això, Neuss(*) afirma que les lletres B, H, O i P de la Bíblia de Ripoll són les mateixes que es troben en altres còdexs catalans, com l’A.C.A. Ripoll 52, Ripoll 59 i també el Vic XLVIII (Ms. 66), certament és factible fer una relació entre les caplletres de l’obra de Vic i les de la resta dels esmentats manuscrits, cosa lògica en la producció dels scriptoria tan relacionats entre ells i d’èpoques tan acostades; això no obstant, encara que tots els motius que són presents en el Vic 66, vegetals i zoomòrfics, ho són també a les altres obres esmentades, les darreres, amb pretensions ornamentals molt superiors, mostren un desplegament d’entrellaçats i figuracions humanes i animalístiques, evidentment absent en el còdex vigatà.