Resultats de la cerca
Es mostren 716 resultats
Lluís del Milà i Eixarc
Literatura
Música
Compositor, músic i escriptor.
Vida i obra De família noble i destinat inicialment a la carrera eclesiàstica —no rebé, però, ordes majors i es casà després del 1543—, passà la major part de la seva vida a València, a la cort ducal de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria Hom el coneix també sota la forma castellanitzada de Luis Milán Fou un virtuós de la viola de mà Fou l’autor de la primera edició de música per a viola de mà en tabulatura apareguda a la Península Ibèrica, Libro de música de vihuela de mano intitulado El Maestro València, 1536 L’obra consta de diversos capítols dedicats a l’aprenentatge de l’…
, ,
Contrareforma
Música
Moviment religiós, intel·lectual, artístic i polític conduït en l’aspecte religiós per l’Església Catòlica i en el vessant polític per algunes monarquies europees, especialment l’espanyola.
S’inicià durant la segona meitat del segle XVI amb l’objectiu de fer front a la Reforma luterana Els seus principis foren definits com a resultat de les disposicions del Concili de Trento Un as pecte important de la Contrareforma fou la reforma dels ordes religiosos i la creació de noves congregacions, com la Companyia de Jesús, així com l’atenció prioritària que es donà a les manifestacions artístiques com a mitjà de control ideològic La música de la Contrareforma assumeix com a propis els postulats del concili tridentí En el seu decret XXII del 1562, un dels més transcendents…
Les catedrals als segles XIV i XV
Art gòtic
Introducció Campanar de la Seu Vella de Lleida, punt culminant del perfil de la ciutat ECSA - GS S’ha dit amb raó que la imatge més sobresortint que es percep de la ciutat en els temps del gòtic és la de la catedral, l’edifici principal que al llarg d’anys i de decennis ha estat i és encara avui dia, en molts casos, el centre i el símbol de la comunitat ciutadana L’estructura urbanística de la majoria dels centres històrics de les ciutats europees, i també la de molts pobles i viles, té el principal nucli i pol d’atracció en el centre religiós que aplega el conjunt d’edificacions…
ordinari
Dret canònic
Jerarquia eclesiàstica que posseeix el poder ordinari: el papa, els bisbes residencials, els abats nullius o bé, en cas de vacant, els vicaris generals, els administradors apostòlics, els vicaris i prefectes apostòlics i, finalment, els superiors majors dels ordes religiosos clericals exempts.
Llevat d’aquests darrers, tots els altres són anomenats ordinaris de lloc
Religiositat popular: de l’ortodòxia a la persecució
Tot i les ambigüitats inherents al concepte, subratllades per alguns autors com ara Michel Lauwers, que des de perspectives interdisciplinàries prefereixen parlar de cultura folklòrica, el terme de religiositat popular ha fet nombrosos adeptes entre els especialistes —M Vovelle i R Manselli entre els pioners—, per als quals designaria tot un sistema coherent de pràctiques i creences religioses, part d’un sistema cultural més ampli, propi —tot i que no exclusivament— dels estrats subalterns de la població, que al llarg de l’edat mitjana coexistí i evolucionà dialècticament amb la cultura…
La mort als darrers segles medievals
En els darrers segles medievals el cementiri solia envoltar l’església catedralícia, parroquial, monàstica o conventual, en un radi de dotze a trenta passes, senyalitzat amb creus o pedres, o envoltat d’una paret baixa amb la corresponent porta d’accés A l’entorn de l’església, s’hi solia construir un petit atri o pòrtic cobert que permetia celebrar judicis, reunions de confrares, assemblees municipals, realitzar tractes orals i redactar documents, al mateix temps que aixoplugava els feligresos Aquests solien tenir sagrers o espais funeraris familiars ben delimitats, en l’espai generalment…
Cartes de població
Carta de poblament de Tortosa, 1149 AHCTE / RM Amb aquest nom o altres de semblants carta de poblament, carta pobla, o l’originari de carta populationis , la historiografia medieval ha designat uns privilegis o concessions atorgats pels sobirans o els titulars de senyories jurisdiccionals i àdhuc dominicals als pobladors, presents o futurs, d’una localitat S’hi consignaven essencialment les condicions de tinença del sòl i de residència en aquest també es fixaven, donat el cas, unes normes fonamentals per a l’encarrilament de la convivència jurídica de la comunitat veïnal La concessió de…
Marsella

Els vescomtes de Marsella
Ciutat
Ciutat i port de Provença, Occitània, a la costa mediterrània, capital del departament de les Boques del Roine i de la regió de Provença-Alps-Costa Blava, França.
Emplaçada al peu d’un amfiteatre de turons calcaris, la posició geogràfica de Marsella, situada al golf del Lleó, és una de les millors de la conca de la Mediterrània occidental És prop del delta del Roine, la vall del qual, prolongada cap al N per la del Saona, s’obre cap a les planes de la conca de París i cap a la regió del Mosa i la vall del Rin L’increment de la funció portuària, unit al gran desenvolupament industrial de les àrees annexes, ha impulsat el creixement demogràfic de l’aglomeració marsellesa, que de 195300 h el 1851 passà a 491200 el 1901 i a superar l’1000000 a finals de…
mística
Religió
Cristianisme
Experiència, veritable o suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat.
A l’origen el terme mística , vinculat al de misteri , designava més aviat uns ritus religiosos amagats als profans misteri En el sentit d’experiència més o menys sensible del diví, hom troba la mística en moltes religions no cristianes, com és ara el xamanisme, l’hinduisme i el budisme hom la troba també entre els neoplatònics i els sufís musulmans Pel que fa al judaisme, n'hi ha rastres als primers llibres de l’Antic Testament en la vida dels primers patriarques i, sobretot, de Moisès El misticisme jueu és el preludi de la mística cristiana, la qual es basa en la creença del fet de l’…
símbol
Etnologia
Art
Religió
Tipus de signe que no es limita a mostrar ni a recordar cap altra cosa, sinó que, representant-la i imitant-la, la revela.
Es caracteritza per una major accentuació de l’element subjectiu imprescindible per a la seva comprensió i alhora per una pretensió de major transcendència significativa en oposició al simple signe o a l’allegoria, sol ésser expressió de realitats inaccessibles teorèticament, conceptualment, objectivament És per això que els símbols han assolit una major importància en l’àmbit de les religions igual que en el de les arts que en l’estrictament filosòfic En les cultures més primitives hom no solia distingir entre símbol i realitat, com a les imatges de caceres del Paleolític i com a la plàstica…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- 32
- 33
- 34
- 35
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina