En els darrers segles medievals el cementiri solia envoltar l’església catedralícia, parroquial, monàstica o conventual, en un radi de dotze a trenta passes, senyalitzat amb creus o pedres, o envoltat d’una paret baixa amb la corresponent porta d’accés. A l’entorn de l’església, s’hi solia construir un petit atri o pòrtic cobert que permetia celebrar judicis, reunions de confrares, assemblees municipals, realitzar tractes orals i redactar documents, al mateix temps que aixoplugava els feligresos. Aquests solien tenir sagrers o espais funeraris familiars ben delimitats, en l’espai generalment anomenat sagrera (perquè era considerada terra sagrada), pertanyent a l’Església i jutjada inviolable.
Les pestes i les mortalitats dels segles XIV i XV haurien d’haver contribuït a augmentar el respecte pels llocs sagrats, però no sembla pas que, de fet, hagués estat així. La gent de ciutat s’havia habituat a la mort i no deixava pas d’estendre la bugada al cementiri, ni de convertir els sarcòfags en taulells ocasionals. En dies de mercat o de fira, utilitzant les lloses com a taules, s’hi venia la fruita, el peix o la carn; o bé s’hi jugava als daus o a altres jocs de taula o d’atzar, mentre a l’església se celebrava la missa dominical; o bé, si es moria algun gat o gos, el llençaven a l’herbassar, on també anaven a parar les ventresques de conill, el plomatge de les aus i altres deixalles. Hom no pot pas dir que les pestes haguessin afavorit gaire la higiene urbana. I, al camp, els porcs pasturaven pel cementiri, com també ho feien els xais, les cabres i les ovelles.
Tan sols el 50% dels burgesos i artesans s’enterraven als cementiris parroquials. Molts, que abans haurien triat l’àmbit dels monestirs benedictins o cistercencs, o de les comandes dels ordes militars per a ésser sebollits, des de la segona meitat del segle XIII preferien, quan n’hi havia a prop, els convents dels ordes mendicants, com ara franciscans, clarisses i dominicans, especialment els primers, tot i que havien de pagar prèviament els drets parroquials. Tendien a vestir l’hàbit i sebollir-se amb el cordó de l’orde de sant Francesc, que substituïen les medalles de sant Benet.
Funeral, retaule de Sant Llorenç, B.Rubió, segle XIV.
ESL / R.M.
Els mercaders, els gremis adinerats, els sacerdots de ciutat i els nobles fundaren beneficis i altars a les capelles de les catedrals o dels grans temples gòtics, i també hi construïren tombes col·lectives, vasos o túmuls familiars, per a ésser-hi enterrats. Els fundadors d’esglésies i capelles, o els membres de la família reial i de l’alta noblesa cercaven sepultura prop de les relíquies d’un sant o santa de la seva devoció, a l’absis major i entorn de l’altar principal, i manaven construir sepulcres monumentals amb les imatges jacents dels difunts a la làpida, amb escenes al·lusives a la mort i la resurrecció, o amb escuts i símbols jeràrquics o professionals com ara una llançadora o una sabata. Amb tot, el risc d’epidèmies facilitava els sebolliments a cel obert i tan sols en casos especials s’autoritzaven els enterraments als claustres o bé a l’interior dels temples; aleshores es posaven capes de calç sota les lloses sepulcrals, per a segellar les tombes i evitar contagis.
El pensament en la mort i el més enllà, la vida futura, va afavorir que hom pintés a les parets dels claustres i a les capelles escenes relacionades amb la mort, el pes de les ànimes o la dansa terrorífica que igualava papes, bisbes, reis i nobles amb la gent de condició més humil, davant de la presència de la mort esquelètica que, amb la dalla i la mortalla, no perdonava ningú.
Entorn del 1348 i als anys següents, el perill o el risc de mort van afavorir la proliferació de testaments. Eclesiàstics i laics, homes i dones, ara solien fer testament en el qual nomenaven marmessors i indicaven la quantitat destinada al sebolliment; també mostraven el desig de reconciliar-se amb Déu, de rebre l’extremunció; el nombre de clergues que havien de participar en les cerimònies, els ciris; el menjar funerari; el seguici de familiars, amics, clergues, pobres i ploraneres; el drap de llana negra que cobriria el bagul, i els 16 pobres o 16 monjos que el portarien; els funerals; els aniversaris; les 30 o 33 misses de sant Amador (trentenaris que caldria celebrar en dies seguits), etc. Homes i dones procuraven agrupar-se en confraries que no sols els proporcionaven els primers auxilis, sinó que els acompanyaven en el seguici a l’eternitat amb ciris i cants fúnebres, portant capes amb caputxa; també assistien als funerals, vetllaven els morts durant tres dies i presenciaven l’absolta al cementiri, sobre la tomba, acompanyada de la pregària final.
Bernat Desclot, en el Llibre del rei en Pere, descriu la mort de Pere II amb tota mena de detalls. El rei, sentint-se molt malalt i enfebrat, va reconèixer humilment els seus pecats i va demanar de ser absolt de l’excomunió papal que pesava damunt d’ell; els monjos cistercencs resaven misses de l’Esperit Sant per ell. També va ordenar que s’alliberessin 1 500 presoners de la guerra amb França, es va confessar i combregar, i va morir la nit del 10 a l’11 de novembre de 1285. D’acord amb el seu desig, va ser sebollit al monestir de Santes Creus. L’abat i els monjos prengueren el seu cos, el banyaren, l’embalsamaren, el vestiren amb l’hàbit del Cister i el col·locaran en una caixa folrada de roba vermella. Els homes rics i els cavallers el portaren solemnement, enmig de planys, a l’església del monestir i el deixaren davant de l’altar major, on restà exposat durant tres dies, segons costum, abans de ser enterrat. Com ell, els reis i els membres de la família reial foren sebollits preferentment a Santes Creus, a Poblet o a la seu de Barcelona.
Les visites pastorals d’un bisbe barceloní de l’inici del segle XIV, Ponç de Gualba, permeten conèixer algunes vicissituds dels sepelis. Hom indicava, el 1303, que el rector de Vila-rodona moltes vegades negava sepultura als pàrvuls i als estranys pobres si prèviament no li pagaven 12 diners. Els rectors solien exigir els drets parroquials de sepultura. El capellà de Celma, per exemple, no va voler celebrar l’ofici de difunts, ni l’absolta al cementiri, per menys de 12 diners, i els feligresos li havien de donar menjar i a més participava en l’àpat funerari el dia de l’enterrament. Un altre rector exigia el millor vestit de la difunta, i no faltava tampoc qui demanava el llit en el qual seria transportat el mort fins al cementiri, per a dotar l’hospital del poble. El rector de Calders, per autoritzar un sebolliment a la capella de Santa Anna, va percebre un parell de gallines. I, en un altre cas, per tocar les campanes a morts o senyalar el difunt, hom percebia també la tarifa de 12 diners.
Els costums funeraris no eren pas iguals en tot l’àmbit català. Entre la menestralia i en el món rural solia ésser freqüent l’àpat que se celebrava al domicili del mort, on els acompanyants, de retorn del cementiri, anaven entrant a mesura que es rentaven les mans a la porta. El menjar solia constar d’escudella i carn d’olla, amb pa i vi. S’havia perdut el ritual antic, però era una bona ocasió per retrobar els parents. Morir-se era car. Al segle XIV, a Barcelona podia arribar a costar 50 lliures, equivalent a la renda anual de tres beneficis eclesiàstics.
L’arqueologia ha constatat la proliferació d’esteles discoidals i de làpides sepulcrals amb inscripcions i símbols, dels sarcòfags historiats i dels ossaris (caixetes de pedra més petites) on hom traslladava els ossos després d’alguns anys. Aquests ossaris eren situats a considerable alçària a les parets de claustres i capelles, i solien tenir inscripcions i escuts i la representació dels dos àngels que transporten l’ànima, en forma de figureta, al paradís damunt d’un llençol, els extrems del qual agafen sol·lícits.
Amb tot, als darrers segles medievals la major part de la gent continuava enterrant-se al subsol, en sepulcres individuals o bé familiars, envoltant la tomba de pedres, formant caixes de lloses o cistes, o bé, simplement, dipositant el bagul en una fossa oberta a la terra. Encara solien rentar-se els morts i sebollir-los embolcallats amb un llençol o drap de lli, la mortalla, unida amb cintes o agulles de bronze. Es tornà altre cop a vestir el difunt i a deixar-li mostres d’aixovar. Hi havia qui li col·locava una moneda a la mà, o bé a la boca, en pagament del viatge d’ultratomba; també hi havia qui li dipositava una medalla. Les ofrenes de menjar i de beure sembla que desaparegueren del tot. En canvi, a les sepultures de clergues apareixen calzes i patenes d’estany o de peltre.
Des de la darreria del segle XV, la manca d’espai obligà a reutilitzar les sepultures i a construir ossaris grans als subsols, adossats als murs de l’església per la cara externa. Aquests dipòsits es construïen amb pedres i argamassa de calç i sorra, i es destinaven a amuntegar els ossos de les sepultures trossejades en obrir noves fosses, quan hom no situava les restes del mort remogut damunt de la sepultura oberta de nou. A la part superior dels ossaris, quan resten plens, no és rar de trobar-hi closques d’ou, astràgals de xai o de bou per a jugar al botxí, o altres indicis de la persistència d’alguna creença relacionada amb el desig de tranquil·litzar els morts. Als cementiris catalans no solia haver-hi carners o edificis destinats a dipositar els baguls fins que no s’havia consumit el cos i sols hi quedaven els ossos.