Religiositat popular: de l’ortodòxia a la persecució

Tot i les ambigüitats inherents al concepte, subratllades per alguns autors com ara Michel Lauwers, que des de perspectives interdisciplinàries prefereixen parlar de cultura folklòrica, el terme de religiositat popular ha fet nombrosos adeptes entre els especialistes —M. Vovelle i R. Manselli entre els pioners—, per als quals designaria tot un sistema coherent de pràctiques i creences religioses, part d’un sistema cultural més ampli, propi —tot i que no exclusivament— dels estrats subalterns de la població, que al llarg de l’edat mitjana coexistí i evolucionà dialècticament amb la cultura eclesiàstica dominant.

A. Vauchez ha distingit tres nivells de manifestacions de la religiositat popular medieval: ritus i pràctiques d’origen pagà o pre-cristià —bruixeria, màgia—; formes de religiositat popular pròpiament dita, de caràcter heterodox —moviments penitencials, processons de flagel·lants, etc.—; formes de pietat dels fidels integrades dins d’un marc eclesiàstic ortodox —culte de les relíquies, pelegrinatges, etc.—. A grans trets, l’occident cristià evolucionà d’una cultura de tradició folklòrica, integrada abans de l’any 1000 per nombrosos elements pagans, vers una cultura de tradició cristiana adaptada a les estructures folklòriques, on predominarien les formes de pietat ortodoxes als segles XIII-XV. L’Església, inicialment combativa davant les pràctiques o tradicions pre-cristianes, tendí, a mesura que aquestes remeteren, a integrar certs elements de la cultura folklòrica per tal d’atreure un major nombre de fidels. En aquesta evolució, el segle XIV assenyalà un nou tombant en el qual l’Església reprengué la lluita oberta contra les pràctiques i les creences paganes, aleshores ja marginals, per tal d’extirpar les del cos social.

A aquest segon moment pertanyen una bona part de les fonts de procedència eclesiàstica i de caràcter pastoral, normatiu o judicial que, per als Països Catalans, permeten la percepció, més qualitativa que quantitativa, de les diferents formes de la religiositat popular: les constitucions dels concilis provincials i dels sínodes diocesans, compilades des del segle XIII; els registres de visites pastorals, que en algunes diòcesis s’han conservat des del començament del segle XIV; i els processos dels segles XIII-XV, presents en els principals arxius eclesiàstics.

En un primer nivell, aquestes fonts posen en relleu formes específiques de religiositat dels fidels en el marc de l’acompliment dels deures cristians bàsics. Potser el fenomen més destacat fou el naixement d’una pietat eucarística popular, que havia de trobar la primera expressió en la creixent importància que adquirí, a partir del segle XIII, l’elevació del cos de Crist en la missa dominical. L’elevació de l’hòstia esdevingué el moment central de la missa al qual calia ésser present; d’aquí les constants denúncies del retard dels parroquians en l’assistència als oficis divins. La nova pietat eucarística, que no implicà un augment del nombre ni de la freqüència de la comunió dels fidels, constrets almenys a una confessió i comunió anual per Setmana Santa, es manifestà, en canvi, en la fosa de ciris i llànties per a il·luminar els altars en el moment de la consagració i de l’elevació, o en el culte a la reserva del sagrari. El sagrari o tabernacle, la capsa de fusta o de llautó que contenia els vasos sagrats on es reservava el cos de Crist, adquirí aviat una posició central en l’altar (sínode de Barcelona del 1241) i, en un context d’atresorament com el de la primera meitat del segle XV, tendí a revestir-se dels metalls més nobles. L’Eucaristia no trigà a abandonar el marc de la missa dominical o del temple parroquial per a ésser exaltada al carrer, a les processons (Barcelona i Girona, 1320) organitzades per les confraries del Corpus Christi fundades a partir del començament del segle XIV.

Nascuda com una manifestació més de la pietat eucarística, la processó es difongué ràpidament i es diversificà; a les principals ciutats i viles de la Corona d’Aragó s’organitzaren regularment processons devocionals, penitencials i, més excepcionalment, d’acció de gràcies o de súplica, acompanyades de rogatives o pregàries per a l’alliberament de les calamitats naturals, com, per exemple, les que es realitzaren a Barcelona el 1425 o a Amer el 1427 a conseqüència dels terratrèmols. De caràcter eminentment popular en els seus orígens, com ho posa en relleu la quantitat d’elements del folklore que les envoltaven (veracreu, estendards, imatges, etc.), foren aviat aprofitades per les institucions civils i eclesiàstiques per a difondre una determinada simbologia del poder i legitimar l’ordre social vigent. En aquest sentit, són especialment reveladores les processons de València al tombant del 1400, organitzades pel mateix consell de la ciutat. Sota l’impuls dels ordes mendicants, s’estengueren al segle XIII les confraries devocionals, associacions amb la finalitat de promoure el culte al sant patró i practicar diverses obres de caritat i pietat, que a Barcelona o a València es vincularen aviat a gremis i oficis. Coincidint amb una nova difusió del culte a la Verge i a les relíquies dels sants, a les quals s’atribuïen poders taumatúrgics, santuaris marians com Montserrat a Catalunya, el Puig a Occitània, el Lluc a Mallorca, etc., i diversos monestirs i ermites rurals, es convertiren al llarg dels segles XIV-XV en importants centres de pelegrinatge.

Els segles XII i XIII presidiren el naixement d’una nova cultura de la mort que, envoltada de tot un seguit de pràctiques d’origen pagà, especialment en el moment del traspàs de l’individu (vetlla del difunt, enterrament a les portes de les cases, àpat funerari, etc.), mantenia un caràcter netament folklòric, enfront d’una cultura eclesiàstica que establia una separació radical entre cos i ànima. A partir del segle XII i coincidint amb la formulació teològica del purgatori, l’Església tendí a fer de la missa l’únic mitjà de comunicació amb el més enllà. Tot i que la difusió popular de la idea del purgatori i del rescat de les ànimes als Països Catalans sembla més tardana, les fonts documenten l’ús cada cop més intensiu per part dels fidels de la missa per a la intenció dels difunts. Inicialment limitada al primer any de dol (trentenaris, aniversaris, etc.), als segles XIII-XIV la missa votiva tendí a esdevenir perpètua i acumulativa. Aquest fenomen fou possibilitat per un moviment paral·lel d’institució i dotació de beneficis simples a les capelles o als altars laterals de les esglésies, protagonitzat als segles XII i XIII per membres de la noblesa rural o de l’oligarquia urbana i reprès amb força a la darreria del segle XIV i la primera meitat del XV per famílies pageses benestants. Per a aquestes famílies, el dret de patronat o de presentació d’un candidat per a l’obtenció del benefici, generalment associat als hereus del fundador, significava la possibilitat de promoure llurs cabalers a l’estament eclesiàstic o al món de la cultura. D’altra banda, es produí un desenvolupament de les pompes fúnebres, dels seguicis, etc., com a expressió de la solitud familiar del difunt, que s’havia d’envoltar de figures remunerades.

Enfront d’una religiositat adaptada a les estructures feudals o d’unes formes de pietat popular cada cop més vehiculades per l’Església, la renovació evangèlica vingué d’un segment del poble cristià, l’anomenada elit dels laics, que individualment o en grups reduïts protagonitzà experiències de radicalitat cristiana. Es tracta de fidels que anaren més enllà del que els era estrictament prescrit pel clergat: membres de les confraries de devoció, penitents, flagel·lants, conversos que entraven espontàniament en els monestirs cistercencs, terciaris franciscans — documentats a Catalunya des del 1289—, ermitans, etc. El moviment dels penitents en totes les seves formes, des dels pelegrins nus i descalços fins als flagel·lants que participaven en les processons urbanes, assolí als segles XIV i XV una gran popularitat. L’expansió dels flagel·lants al començament del segle XV s’atribueix a la figura de sant Vicent Ferrer, que en les seves predicacions s’envoltava sempre de seguicis de deixuplinants. L’estreta vinculació entre la confessió i el sermó explica l’impacte social que la predicació, empresa per franciscans i dominicans, tingué sobre les masses urbanes. En el món rural es coneix l’existència de donats que s’establien individualment prop de capelles ermitanes, de les quals tenien cura, per a viure en una certa precarietat econòmica, d’acord amb els ideals evangèlics. Les deodonades, mancades de monestirs femenins on ingressar, arribaren a constituir als segles XII i XIII autèntics beguinatges, posats pels bisbes sota la regla augustiniana, que sucumbiren definitivament a la crisi demogràfica del segle XIV.

Al segle XIII, l’Església emprengué, per mitjà de les jurisdiccions episcopals i del tribunal de la Inquisició, una lluita frontal contra totes les manifestacions de l’heterodòxia. Implantada a Catalunya l’any 1232 i encomanada als ordes dominicà i franciscà, amb la missió imperiosa d’actuar contra els heretges valdesos, càtars i begards, la Inquisició derivà a la segona meitat del segle XIV cap a la lluita contra totes les pràctiques i creences, d’origen pagà, situades en la frontera, tan difícil de traçar, entre la màgia i la religiositat popular: bruixeria, fetilleria, nigromància, etc. El dominicà Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d’Aragó entre el 1356 i el 1399, en el seu Directorium Inquisitorium (1376) postulà per primera vegada l’existència d’adoradors i invocadors del diable, però no fou fins el 1424 que es redactà, a la vall d’Àneu, la primera legislació específica contra la bruixeria. Tot i que l’activitat inquisitorial minvà a la mort d’Eimeric (1399), els processos empresos per les jurisdiccions episcopals contra bruixes, fetilleres, endevinadors, etc., mantingueren un bon ritme al llarg del segle XV.