Cartes de població

Amb aquest nom o altres de semblants (carta de poblament, carta pobla, o l’originari de carta populationis), la historiografia medieval ha designat uns privilegis o concessions atorgats pels sobirans o els titulars de senyories jurisdiccionals i àdhuc dominicals als pobladors, presents o futurs, d’una localitat. S’hi consignaven essencialment les condicions de tinença del sòl i de residència en aquest; també es fixaven, donat el cas, unes normes fonamentals per a l’encarrilament de la convivència jurídica de la comunitat veïnal.

La concessió de cartes de població podia obeir a conjuntures diverses. La més corrent radicava en la vivificació de termes conquerits a remolc d’una operació militar; cal pensar també en els intents de colonització de llocs despoblats d’antic o de nou, per diferents circumstàncies; així mateix, per l’interès en l’increment del contingent de població ja establerta o per aturar una amenaça de despoblament; també es podia produir la fundació de noves viles en zones d’antiga presència humana, etc. La idea de població pot prendre’s així en un sentit ampli, que podria expressar genèricament promoció de la vida local.

Totes aquestes actuacions de població, instrumentades per aquestes cartes de poblament, generaven una relació de dependència per part de les comunitats populars receptores respecte dels seus atorgants, membres dels estaments dominants. Dependència de tipus públic en uns casos, però més sovint de signe senyorial o, si es vol, feudal, d’acord amb els diferents moments, situacions o llocs en què s’establia aquesta relació.

En l’àmbit dels Països Catalans, les cartes de població presenten el seu arrelament històric en les primeres etapes de restauració territorial de la Catalunya Vella. Així, la consolidació de la línia fronterera del Llobregat-Cardoner-Segre mitjà, als segles IX i X, comportà la concessió d’un dels exemplars més antics i interessants: la carta de Cardona (donada per Guifré el Pelós cap al 880 i confirmada pel comte. Borrell el 986). Semblantment, després de la progressió de les armes cristianes cap a migdia, l’arribada a les planes lleidatanes i al Baix Ebre, a mitjan segle XII, ocasionà la promulgació de les cartes més completes de Tortosa (1149) i Lleida (1150), per mà de Ramon Berenguer IV. Aquestes cartes eren vertaders estatuts urbans, inspiradors de posteriors aplicacions a nous territoris de València i Mallorca.

En aquestes diferents etapes, l’actuació dels comtes o prínceps sobirans havia estat preponderant. Però en el tombant del segle XII i següents la situació es modificà sensiblement per la progressiva intervenció de la noblesa —laica o eclesiàstica— en el repoblament de les noves regions. Aquestes, arrabassades als musulmans, foren cedides a la noblesa en senyoria, amb la consegüent concessió de cartes pobles. Tanmateix, no es poden menystenir les iniciatives sobiranes, que es van mantenir igualment durant la baixa edat mitjana. Les terres de la Catalunya Nova —Lleida i Baix Ebre— foren repoblades principalment pels ordes militars del Temple (Terra Alta i també Segrià) i de l’Hospital (Montsià), flanquejats per l’actuació de nobles i cavallers. Fou abundós l’atorgament de cartes a nous llogarets, en gran part heretats de. la dominació sarraïna, al llarg del segle XIII i —en menor escala— del segle XIV.

Semblantment i en certa continuïtat amb la repoblació tortosina, hom assistí en aquestes centúries al desplegament de la repoblació del nou regne valencià. A l’empenta inicial de la reialesa (de Jaume I i més tard dels seus immediats successors), s’hi va unir la dels esmentats ordes —principalment en el sector castellonenc— i també dels de Calatrava i Montesa —més cap a migdia—; a més, s’hi afegí l’acció de diferents nobles i cavallers, catalans i aragonesos, en els seus respectius dominis, rebuts de la Corona. Aquesta empresa es plasmà també en la concessió, per uns i altres, de nombroses cartes de població per a nous nuclis cristians, buidats de la població musulmana anterior: els reials, de tipus urbà, a la zona costanera, com Vinaròs, Borriana, etc., o els particulars, de fesomia més rural, cap a l’interior. Però també algunes per al restabliment de comunitats sarraïnes per mitjà de capitulacions pactades, una novetat que ja s’havia insinuat a la comarca tortosina. Les cartes de població valencianes s’escalonaren en la seva gran majoria al llarg del segle XIII (més del 60% de les conservades), declinaren sensiblement al XIV, i es mantingueren de manera residual al segle XV, conclosa ja bàsicament la colonització del país, en bona part, a causa de la crisi general del món rural valencià.

Les regions de la Catalunya Vella també foren escenari, durant la baixa edat mitjana, de la recepció de cartes de poblament per a localitats del seu àmbit. D’una banda, cal registrar les derivades del moviment fundacional de “viles noves”, “viles reials”, o “viles franques” (com Figueres, Vilanova i la Geltrú, Palamós…) o l’engrandiment d’antics centres al Rosselló i la Cerdanya (Puigcerdà, Bellver, Vilafranca de Conflent) per l’interès polític o econòmic dels sobirans Jaume I i Pere el Gran. De l’altra, les concedides pels nobles feudals del nord del país per tal d’estimular l’aglutinament de nuclis rurals dispersos en centres defensius i alhora deturar el corrent emigratori dels seus vassalls cap a les fèrtils planures del migdia en curs de restauració.

Finalment, cal tenir en compte l’àrea de les Balears. És cert que el repoblament cristià de les Illes no s’encarrilà per les lleres de la Catalunya continental, sinó més aviat per la via d’establiments agraris personals o familiars. Però no es pot oblidar la reorganització de Ciutat de Mallorca i, seguint el seu exemple, la d’Eivissa i, més tard, la de Menorca, per sengles cartes de franquesa (1229, 1235 i 1287, respectivament). Totes aquestes cartes havien estat calcades essencialment, d’aquells estatuts urbans de Tortosa i Lleida ja esmentats, bé que amb notables ampliacions del seu contingut amb vista a les noves situacions plantejades.

L’argument de les cartes de població esmentades ofereix un ampli ventall de modalitats que, en síntesi, es poden reduir a tres tipus ben definits. El més senzill presenta la característica d’un “establiment agrari col·lectiu”, basat en la concessió d’un terme rural a un grup de pobladors —presents o futurs—, amb fixació de les condicions de possessió de les terres, tant amb vista al seu fruïment (prestacions a satisfer) com a les facultats de disposició. Aquesta relació acostumava a revestir-se d’un seguit de reserves per part del concedent —des del forn, molí i ferreria fins a les justícies, multes, i àdhuc la host i cavalcada—. En aquestes reserves es perfila una dependència dels pobladors d’índole senyorial. Aquesta figura, hom la troba àmpliament estesa, en aquests segles i pel que fa a la Catalunya Nova, a les comarques de Tortosa i Baix Ebre, i també a Lleida i les Garrigues, i igualment en diferents sectors tant del nord com del centre del territori valencià. Però les cartes valencianes d’aquesta mena es completaven ben sovint amb la remissió global al dret substantiu d’una altra ciutat o regió: Saragossa, Aragó i —la més corrent des del 1240— ad forum Valentie, la qual cosa les apropava a la categoria de text normatiu.

Una segona modalitat en línia ascendent es podria batejar com a “cartes de franquesa per a poblar”. Aquestes no descansaven essencialment en una donació de terres amb condicions de tinença i conreu, sinó més aviat en el reconeixement d’un cercle d’exempcions i seguretats a favor dels habitants —actuals o nouvinguts— d’una localitat. El propòsit era mantenir o incrementar el contingent demogràfic local mitjançant el millorament de la condició civil de la població, reducció de serveis i impostos, garanties personals, etc. Aquest tipus de carta va fer acte de presència als segles XIII i següents, sobretot a l’àmbit de la Catalunya Vella, comarques de l’Alt Urgell i el Berguedà. També es donà al Regne de València, als centres urbans d’organització reial, com Borriana (1233), Benicarló (1236), Villareal (1234), etc. Igualment s’hi mantingué l’adopció genèrica d’un règim jurídic propi d’un cercle exterior.

Finalment la modalitat més elaborada i completa de carta de població es podria qualificar d’“estatut primari de la vida jurídica local”. Reflecteix, de fet, una recapitulació dels elements presents en les categories anteriors amb l’addició de nous aspectes d’índole normativa sobre les situacions considerades com a més urgents per a la pacífica convivència de la col·lectivitat veïnal (recta administració de justícia, ordre públic, administració urbana…). La forma present reconeix el seu prototipus ben definit en les esmentades cartes de Tortosa i Lleida. Pot detectar-se, al segle XIII, a part la projecció directa mallorquina, en aquells privilegis de fundació urbana de Jaume I a la Catalunya central i sobretot als comtats del Rosselló i la Cerdanya. També es troba en un grup de cartes atorgades pels bisbes de Tortosa a localitats de la part septentrional del Regne de València (Lledó, Cabanes, Benlloc, Borriol…) en el seu afany de recuperació dels antics límits de la diòcesi. En aquest darrer cas, però, apareix de manera una mica desvirtuada per la interferència, en el seu esquema, de l’element senyorial.

Com s’ha pogut entreveure, dins la varietat exposada, les cartes de població aspiraven a la formació i la cohesió de comunitats veïnals estables amb objectius diversos: militars (defensa de posicions frontereres o estratègiques), econòmics (desenvolupament agrari i mercantil, assegurament de comunicacions…), polítics (enfortiment del poder reial en la lluita antifeudal), etc. Pot dir-se que aquestes constitueixen les actes de naixement de moltes ciutats i viles i el germen remot de la seva vida municipal a la baixa edat mitjana.