Resultats de la cerca

Dolines a la part més alta de Port del Comte, una manifestació força evident del modelat càrstic Ernest Costal La serra de Port del Comte 210, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus El Port del Comte o muntanya de la Bòfia, juntament amb tota una sèrie de contraforts serres de Turp, Odèn, Canalda, Encies, etc, forma un gran bloc muntanyós situat entre els rius de Lavansa, Segre i Cardener, i constitueix un dels massissos més extensos del Prepirineus A diferència de la major part de les serres prepirinenques, no hi ha cap alineació E-W ni cap clara carena culminal…

La jove Noguera Ribagorçana rep de seguida l’aportació del riu de les Salenques, que recull les aigües de la vall del mateix nom i de la d’Anglos, a l’extrem oriental del massís de la Madaleta Juan M Borrero La vall de Barravés 21, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus La vall de Barravés, capçalera de la Noguera Ribagorçana, destaca per la diversitat i bellesa del paisatge, un dels més humits del vessant meridional dels Pirineus axials És formada per diferents tipus de substrats, des d’esquistos àcids fins a roques carbonatades incloent àrees de natura granítica…

El pic d’Aneto i part de la seva glacera, mostrant diferents esquerdes Ernest Costa La vall de Benasc 11, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La vall de Benasc coincideix amb el curs alt de l’Essera i comprèn els relleus més alts i vigorosos dels Pirineus centrals S’articula en diferents valls afluents entre les quals destaquen la d’Estós, pel marge dret, i la de Vallhiverna, per l’esquerra Al nord limita amb l’imponent alineació muntanyosa que fa la divisòria d’aigües entre els dos vessants dels Pirineus i que s’estén aproximadament des de la Forca de la…

Terme aplicat, per extensió, a l’esport practicat a totes les muntanyes del món i que fou iniciat al final del segle XVIII, coincidint amb la primera ascensió al Mont Blanc i la progressiva exploració dels cims més importants dels Alps El 1786 pujaren per primera vegada al Mont Blanc Jacques Balmat i el doctor Paccard l’any següent, Horace Bénédict de Saussure, científic ginebrí que promogué la primera ascensió, hi installà els seus aparells meteorològics La motivació científica i l’esport es barrejaren en l’esperit dels pioners Del 1800 al 1850 foren assolits els grans cims alpins de més…

Anomenat també Sistema Celtibèric , presenta un sòcol hercinià afectat pel plegament, però una estructura alpina predominant l’orogènesi principal és paleògena i en part miocènica, postoligocènica i anteburdigaliana Brinkmann, cosa que el separa dels sistemes estrictament alpins La presència de Mesozoic epicontinental i no palesament geosinclinal fa parlar Fallot d’un tipus alpí, amb estil germànic declarat Hom divideix el sistema en branca externa, oriental o aragonesa que ateny el N del País Valencià, depressió terciària i branca interna, occidental o castellana, que alguns…

El talpó muntanyenc Microtus agrestis és molt semblant al talpó dels prats M arvalis Té les orelles pràcticament cobertes pel pelatge i amb les vores poblades de pèls llargs La coloració del dors és de tons marró vermellós o foscos, i menys grisosos que en el talpó dels prats Les mesures corporals són les següents 102,5-123 mm de cap i cos, 28,5-44,5 mm de cua, 16-20 mm de peu posterior, 10-12,5 mm d’orella el pes és de 21,5-41,5 g Eduardo Saiz És un arvicòlid de dimensions mitjanes i de forma compacta Té el cap ample i el musell rom, i la cua fa aproximadament un terç de la seva longitud…

Morfologia La granota roja Rana temporaria , molt comuna als Pirineus, és més aviat bruna, amb una taca fosca estesa des de l’ull fins a la part posterior del timpà les seves potes posteriors són relativament curtes, i és menys aquàtica i menys àgil que la seva congènere, la granota verda Rana perezi Hàbitat/Xavier Moreno És una granota robusta, que assoleix fins 90 o 100 mm de longitud Té els ulls notablement separats, el musell és arrodonit i el timpà visible Les seves potes posteriors són relativament curtes, de manera que si hom les estira endavant, amb el tronc de la granota ben estès…

Els vessants més secs del Turbó són coberts, en alguns sectors de la part baixa, per carrascars amb boix Oriol Alamany El massís de Turbó 23, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus El Turbó 2492 m és un imponent massís prepirinenc que és situat a la Ribagorça, entre les valls de l’Éssera i de l’Isàvena Té una orientació N-S i és compost per calcàries cretàcies que li donen una coloració molt clara La seva espectacularitat el fa ser molt vistent des de les terres veïnes, especialment pel costat meridional Així mateix, altres muntanyes immediates, com el Baciero,…

Els Pirineus centrals Crestalls pirinencs culminals, orfes de vegetació o a penes colonitzats per comunitats liquèniques o per petits prats rasos en els replanets i relleixos, constellats de llacs, congestes i petites glaceres permanents, a la vall d’Espot amb la Maladeta al fons Pallars Sobirà i Alta Ribagorça J Nuet i Badia Els Pirineus centrals constitueixen el fragment més alteròs i conspicu de la gran serralada pirinenca, aquell en què el relleu i el paisatge responen més inequívocament al concepte d’alta muntanya Els Pirineus centrals catalans equivalen a una quarta part, aproximadament…

La geografia Constitueix pràcticament l’alta conca del Po i comprèn el vessant italià dels Alps Occidentals, des del coll de Tenda al del Simplon, a excepció de l’alta conca del Dora Baltea o Vall d’Aosta, i el vessant nord de l’Apení Lígur, per la qual cosa la regió és encerclada per tres costats d’un gran conjunt muntanyós més del 45% del territori i oberta a l’est vers la plana del Po Als Alps Piemontesos, que es caracteritzen per les formes aspres i agudes, s’hi troben alguns dels massissos alpins més importants, com el Monte Rosa 4645 m i el Gran Paradiso 4061 m Els Apenins, al sud, no…