Juan M. Borrero
La vall de Barravés, capçalera de la Noguera Ribagorçana, destaca per la diversitat i bellesa del paisatge, un dels més humits del vessant meridional dels Pirineus axials. És formada per diferents tipus de substrats, des d’esquistos àcids fins a roques carbonatades incloent àrees de natura granítica. Tota la capçalera és envoltada per carenes molt elevades: Besiberri (3030 m), tuc de Molières (3010 m), pic de Margalida (3258 m), etc., a la base dels quals abunden els estanys d’origen glacial.
El paisatge vegetal, força variat per raó de l’alternança de materials bàsics i àcids, mostra una clara influència atlàntica. Entre els boscos altimontans i subalpins destaquen, per llur bellesa i extensió, les fagedes amb joliu (Scillo — Fagetum) i les avetoses amb godiera (Goodyero-Abietetum) de la zona propera a l’Hospital de Viella. Els ambients d’aiguamoll hi són esplèndidament representats: mulleres (Caricetum nigrae), torberes de ciperàcies i esfagnes (Oxycocco-Ericion tetralicis) i landes humides (Gymnadenio-Ericetum tetralicis) formen mosaics complexos. Moltes de les espècies presents, irradiacions atlàntiques com el bruc d’aiguamoll (Erica tetralix), són molt rares als Pirineus catalans. També cal ressaltar la diversitat de les comunitats de l’estatge alpí, entre les quals abunden les característiques dels substrats carbonatats: Arabidion caerulae a les congestes, Iberidion spathulatae a tarteres, Primulion intricatae als prats alpins.
La fauna de l’àrea, típicament pirinenca, és prou rica i diversa. L’isard, però, és escàs, possiblement pel fet que la zona no és classificada com a Reserva Nacional de Caça. És destacable l’interès limnològic dels estanys, i també el de la fauna invertebrada, que inclou espècies com el rar mol·lusc Phenacolimax annularis.
L’estat de conservació de la vall de Barravés és molt bo, malgrat alguns factors de degradació (aprofitament hidroelèctric i forestal, pautà de Bacerca, caça furtiva, etc.). Tot i els grans valors naturals de l’espai, aquest és mancat de mesures dignes de protecció. Fins i tot la feble figura de la Zona Perifèrica de Protecció del Parc Nacional d’Aigüestortes, que inclou les cotes més altes del marge esquerre de la vall, ha deixat fora boscos i estanys valuosos, que resten així més vulnerables a l’explotació.