El talpó muntanyenc (Microtus agrestis) és molt semblant al talpó dels prats (M. arvalis). Té les orelles pràcticament cobertes pel pelatge i amb les vores poblades de pèls llargs. La coloració del dors és de tons marró vermellós o foscos, i menys grisosos que en el talpó dels prats. Les mesures corporals són les següents: 102,5-123 mm de cap i cos, 28,5-44,5 mm de cua, 16-20 mm de peu posterior, 10-12,5 mm d’orella; el pes és de 21,5-41,5 g.
Eduardo Saiz.
És un arvicòlid de dimensions mitjanes i de forma compacta. Té el cap ample i el musell rom, i la cua fa aproximadament un terç de la seva longitud total. Els ulls són petits, però més grans que els del talpó comú i les potes són proporcionalment curtes. La coloració presenta un to general fosc, més que el del talpó dels prats (M. arvalis). La part dorsal és de color marró vermellós i la ventral és grisa. Dins d’una mateixa població, la coloració dorsal és molt uniforme però la ventral pot variar des de gris-pissarra fosc fins a tons clars i crema. La cua és bicolor, marró fosc per sobre i clara per sota. Els animals joves són gris fosc.
Biologia
En general, és una espècie pròpia de llocs humits i herbosos, com aiguamolls i vores de rius. No obstant això, també pot habitar a zones boscoses humides, com succeeix als Països Catalans. A la Catalunya Nord, no presenta unes exigències ecològiques molt estrictes ja que es troba des de la costa fins als boscos i prats alpins. Al Principat, hom l’ha capturat en hàbitats tan diversos com la zona de closes amb salicòrnies (Salicornia) i joncs (Juncus), canyes (Phragmites) i tamarius (Tamarix), amb gran profusió de canals de desguàs (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 20 m), com en les landes de neret dels Cortals (Encamp, 2000 m) i la vall d’Incles (1950 m), a Andorra, passant per boscos humits de pi roig (Pinus sylvestris) amb neret (Rhododendron), de Sant Joan de l’Erm (1650 m), el bosc humit d’avet (Abies alba) amb pi roig i avellaner (Corylus avellana) de la Molina (1400 m) i el bosc de roure martinenc (Quercus pubescens) i pi roig amb boix (Buxus sempervirens) de Sant Quirze de Besora (600 m). Aquesta diversitat d’hàbitats fa difícil precisar uns requeriments particulars de l’espècie, si bé cal dir que, al Principat, mostra certa preferència per les zones boscoses, no necessàriament tancades, i els marges de pedra distribuïts pels dominis del pi nègre, boscos de caducifolis típics i semicaducifolis i alzinars. Al límit S de la seva distribució, penetra en indrets marcadament mediterranis.
És fonamentalment herbívor. S’alimenta de tiges tendres i flors de gramínies i d’herbes pratícoles. També menja escorces i, eventualment, s’han trobat restes d’artròpodes en el seu contingut estomacal. El cicle d’activitat és principalment nocturn durant l’estiu i més aviat diürn durant l’hivern. En captivitat, i en condicions d’il·luminació naturals, els individus dormen durant el dia unes quatre hores i després dediquen quinze minuts a la cerca d’aliment i d’aigua. Durant la nit, presenten unes set hores d’activitat, distribuïdes en dos períodes de temps menys precisos que els del dia.
La capacitat reproductora apareix, en captivitat, entre els cinquanta i els seixanta dies de vida i la durada de la gestació oscil·la entre 20 i 22 dies. Després del part, la femella és susceptible d’ésser fecundada altra vegada al cap de vint dies. La durada del cicle d’activitat és en relació amb les condicions ambientals. A França, va de febrer a novembre i, a Finlàndia, de març a octubre. Als Països Catalans, s’ha pogut determinar que, als Pirineus, va des del febrer-març fins a l’octubre-novembre, amb un petit descens hivernal. En el mes de gener, hom ha detectat femelles amb indicis d’activitat sexual, però no femelles gestants. La mitjana d’embrions per gestació és de 3,3 amb un interval d’1 a 5. Aquestes dades contrasten amb les trobades a França que són de 5,6 de mitjana i de 3 a 8 d’interval.
Corologia
Área de distribució del talpó dels prats (Microtus arvalis, en ratllat blau) i del talpó muntanyenc o agrest (M. agrestis, en verd) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
El talpó muntanyenc es distribueix pràcticament per tota l’Europa no mediterrània i per la part occidental d’Asia, entre els paral·lels 40° i 70° N. El límit S de la seva distribució europea és determinat pels grans massissos muntanyosos que, de l’W a l’E, són la Serralada Cantàbrica, els Pirineus, els Alps i el Caucas. A l’Àsia s’estén per una àmplia àrea que agafa les muntanyes d’Altai, la zona muntanyosa de Sagan, fins la zona del llac Baikal i també es troba a Xina i Mongòlia. A la península Ibèrica, ocupa una franja que, des dels voltants de Lisboa, puja per Portugal fins a Galícia i d’allí cap a la Mediterrània per la zona d’influència de Cantàbria i els Pirineus. Hi ha una població aïllada a la serra de la Demanda.
Als Països Catalans, habita tota la Catalunya Nord, des de les terres baixes fins a l’alta muntanya, a la zona dels prats alpins. Al Principat, ocupa tot els Pirineus i baixa cap al Montseny per la dorsal pluviomètrica. El límit S de la seva distribució forma un front ampli que va des de la planúria empordanesa, passant pel Montseny, fins al Solsonès (Madrona). Aquesta distribució indica que, si bé presenta requeriments fonamentalment de tipus centreuropeu, té una certa capacitat de colonització de zones mediterrànies. Cal indicar que, al Principat, l’àrea de distribució s’inclou dins la isohieta dels 600 mm, i que per sota d’aquests nivells no troba les condicions favorables per a la seva expansió.
Registre fòssil i variabilitat
Les restes fóssils de Microtus agrestis sols es poden diferenciar bé de M. arvalis per la morfologia de la segona molar superior. Atesa la raresa d’aquesta peça dentària a la majoria de jaciments fòssils, es tendeix a establir un grup arvalis - agrestis. Restes d’un M. arvalinus o de representants del grup ara esmentat apareixen durant el Pleistocè antic d’Europa. A Àustria, apareixen restes amb la segona molar típica d’agrestis durant el Magdalenià.
L’espècie és representada per vint subspècies, una de les quals correspon als Països Catalans, M. agrestis orioecus, la localitat tipus de la qual és Molins, al Montseny i fou descrita per Cabrera el 1924.