Dolines a la part més alta de Port del Comte, una manifestació força evident del modelat càrstic.
Ernest Costal
La serra de Port del Comte (2.10), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
El Port del Comte o muntanya de la Bòfia, juntament amb tota una sèrie de contraforts (serres de Turp, Odèn, Canalda, Encies, etc.), forma un gran bloc muntanyós situat entre els rius de Lavansa, Segre i Cardener, i constitueix un dels massissos més extensos del Prepirineus. A diferència de la major part de les serres prepirinenques, no hi ha cap alineació E-W ni cap clara carena culminal. Així, per sobre dels 2000 m els pendents solen ser bastant suaus i hi ha extenses àrees gairebé planes, ocupades per prats xeròfils calcícoles (Festucetum gautieri) i particularment sorprenents per l’aspecte pedregós i desolat. La màxima altitud s’assoleix al Pedró dels Quatre Batlles (2383 m). Els materials litològics predominants són les calcàries, però al sector meridional apareixen conglomerats que donen lloc a les típiques formes d’erosió arrodonides (roca de Canalda, clot de Vilamala, etc.). S’hi ha desenvolupat un carst d’una certa importància, amb mostres com la Bòfia de Torremàs, un dels avencs excavats en conglomerats de més fondària del món.
Les grans diferències altitudinals i climàtiques fan que hi trobin àrees favorables tant la flora d’alta muntanya com la d’ambients mediterranis i termòfils, i hi tenen cabuda des dels prats alpins i boscos de pi negre fins als carrascars. Els ambients boreals són, però, els més interessants, si es valora el fet que permeten l’assentament de la fauna pirinenca (marta, gall fer, etc.) en unes muntanyes força meridionals.
Tant els boscos de muntanya com els peculiars ambients supraforestals s’han ressentit força de la implantació d’estacions hivernals: Port del Comte (esquí alpí) i Tuixén-Lavansa (esquí nòrdic). Una gran urbanització associada a la primera d’elles, amb camp de golf inclòs, s’ha desenvolupat darrerament. L’estació de Tuixén-Lavansa, d’impacte físic menor, s’ha ubicat, però en una àrea que era una de les millors de gall fer dels Prepirineus i ha causat una reducció molt important de la població d’aquest animal. Part del massís ha estat inclosa dins la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual cosa fa que l’escàs isard vagi recuperant-se lentament. El massís, però, està molt deficientment protegit i es troba en una situació molt vulnerable davant l’explotació humana, especialment turística i forestal.