Resultats de la cerca
Es mostren 92 resultats
La serra del Montsec
Visió del congost de Mont-rebei, des del sud Anna Motis La serra del Montsec 116, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus El Montsec constitueix una de les serres més característiques dels contraforts pirinencs centrals més externs D’orientació oest-est, té una forma d’arc d’uns 42 km de llargada i 5-6 km d’amplada És retallat perpendicularment per la Noguera Ribargoçana i la Noguera Pallaresa, rius que originen dos congostos impressionants Mont-rebei i Terradets Aquests rius també divideixen la serra en tres sectors ben definits el Montsec de l’Estall 1324 m a la…
Puigmal-Costabona
Altiplans de les carenes divisòries entre el Ripollès i el Conflent, vora la Portella de Morens Oriol Alamany Puigmal-Costabona 19, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus Les muntanyes situades entre el Puigmal i Costabona constitueixen una de les millors mostres dels Pirineus axials orientals, i és un dels llocs que encara manté un baix grau d’artificialització Aquest bloc muntanyós comprèn les capçaleres del Freser i el Ter, pel vessant meridional, i la del Segre, i també les conques senceres de diferents rius Eina, Carançà, Mentet, etc, per la banda septentrional…
La vall de Benasc
El pic d’Aneto i part de la seva glacera, mostrant diferents esquerdes Ernest Costa La vall de Benasc 11, entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus La vall de Benasc coincideix amb el curs alt de l’Essera i comprèn els relleus més alts i vigorosos dels Pirineus centrals S’articula en diferents valls afluents entre les quals destaquen la d’Estós, pel marge dret, i la de Vallhiverna, per l’esquerra Al nord limita amb l’imponent alineació muntanyosa que fa la divisòria d’aigües entre els dos vessants dels Pirineus i que s’estén aproximadament des de la Forca de la…
L’Alt Túria
Un accidentat tram del Túria, als confins del País Valencià i Castella Xavier Moreno L’Alt Túria 18, entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric L’Alt Túria és una extensa comarca natural situada als límits nord-occidentals de la zona central del País Valencià És coneguda, amb el Racó d’Ademús, com «la València aragonesa», ja que totes dues terres són castellanoparlants Des de temps antic, l’Alt Túria i el Camp de Túria o Camp de Llíria formaven l’agrupament comarcal dels Serrans La comarca mostra un trànsit suau i ben graduat entre les condicions naturals del sud-est d’Aragó i el…
Els secans cerealistes de l’Urgell, la Segarra i la Noguera
La intensificació de les explotacions agrícoles ha fet que el manteniment de les terres en règim de guaret sigui cada vegada més rar, amb la qual cosa imatges com aquesta han esdevingut poc freqüents Jaume Orta Els secans cerealistes de l’Urgell, la Segarra i la Noguera 13, entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre Entre l’altiplà de la Segarra i l’àrea regada pel canal d’Urgell s’estén una plana cerealista, extrem biogeogràfic oriental de la depressió de l’Ebre Es tracta d’un espai de límits poc definits, format pels secans que han quedat fora de l’àrea d’influència del…
Montserrat
Abundància de monòlits rocosos a l’extrem occidental de Montserrat El vessant meridional de la muntanya torna a ser cobert per alzinars i pinedes de pi blanc, després dels incendis del 1986 Dreamstime / Lagui Montserrat 15, entre els principals espais naturals del sistema litoral català El massís de Montserrat, juntament amb Sant Llorenç del Munt, constitueix la zona més important del sector central de la Serralada Pre-litoral catalana S’aixeca molt bruscament sobre les planes i serres veïnes i especialment sobre el riu Llobregat, que discorre a poc més de 100 m d’altitud Pràcticament tota l’…
L’albufera de València
La superfície actual de l’albufera de València —menys de 3 000 ha— és el resultat de la fortíssima reducció que ha experimentat durant els dos darrers segles per l’aterrament de les seves vores i la transformació en arrossars Ramon Dolç L’albufera de València 111, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià Si hi ha un espai natural que hagi estat l’impulsor del conservacionisme al País Valencià, aquest és sens dubte l’albufera de València Situada a 4 km d’aquesta ciutat, l’albufera representa, junt amb la devesa del Saler, un dels entorns paisatgístics de major…
El delta de l’Ebre
La llacuna de l’Encanyissada tocada pel sol del matí al fons, la serra de Montsià Jaume Orta El delta de l'Ebre 17, entre els principals espais naturals del litoral català i valencià El riu més cabalós de la Península Ibèrica, l’Ebre, forma en el tram final un dels deltes més extensos de la Mediterrània 320 km 2 La gran diversitat d’ambients i l’encara excellent grau de conservació fan que sigui la zona humida més important dels Països Catalans i la segona, després de la Camarga, de la Mediterrània occidental El delta de l’Ebre, endinsat uns 22 km en l’ambient marí, té una forma lobulada ja…
Els secans pseudo-estèpics del Segrià i les Garrigues
La timoneda d’Alfés al mes d’abril, amb la farigola o timó Thymus vulgaris en plena florida Oriol Alamany Els secans pseudo-estèpics del Segrià i les Garrigues 12, entre els principals espais naturals de la depressió de l'Ebre La depressió central de l’Ebre d’uns 20 000 km 2 d’extensió és un dels espais naturals més peculiars i originals del continent europeu En molts aspectes, la vasta i àrida plana que s’estén entre els Pirineus i el Sistema Ibèric, de Navarra a Catalunya, té més similituds amb les regions nord-africanes, situades uns 1000 km al sud, que amb les zones circumdants No és…
Els poblaments hivernals d’anàtids
Les migracions anuals dels ànecs Les formacions d’anàtids es compten entre les més populars dels ocells migradors, identificables per les siluetes inconfusibles dels ànecs, panxuts i llargs de coll, amb les ales d’implantació reculada La fotografia recull el moment en què un d’aquests estols, integrat per ànecs coll-verd Anas platyrhynchos , emprèn el vol en una llacuna de l’interior prepirinenc Oriol Alamany Els principals quarters de reproducció de la major part dels ànecs paleàrtics se situen molt al N, en zones que resten cobertes per la neu i el glaç durant l’hivern, cosa que n’impedeix…