La llacuna de l’Encanyissada tocada pel sol del matí; al fons, la serra de Montsià.
Jaume Orta
El delta de l'Ebre (1.7), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.
El riu més cabalós de la Península Ibèrica, l’Ebre, forma en el tram final un dels deltes més extensos de la Mediterrània (320 km2). La gran diversitat d’ambients i l’encara excel·lent grau de conservació fan que sigui la zona humida més important dels Països Catalans i la segona, després de la Camarga, de la Mediterrània occidental.
El delta de l’Ebre, endinsat uns 22 km en l’ambient marí, té una forma lobulada ja que els processos fluvials predominen sobre els d’erosió marina. La configuració actual és el resultat d’un intens joc de forces entre la descàrrega al·luvial, els corrents marins, la climatologia i, de manera més recent, les pertorbacions d’origen humà. Malgrat l’absència important de relleu, la plana deltaica es presenta com un complex mosaic d’ambients que posa en evidència l’alta heterogeneïtat de les condicions físico-químiques dels sòls i de les aigües. Aquesta gran heterogeneïtat, que cal considerar tant des del punt de vista temporal com espacial, crea una multitud de nínxols ecològics en superfícies molt reduïdes. No és gens estranya, doncs, l’elevada diversitat biològica de la zona.
El delta de l’Ebre és una àrea en permanent evolució. Gran part de les seves costes pateixen processos d’erosió marina, però a la zona del Garxal —al marge esquerre de l’actual desembocadura del riu—, s’hi dona un avançat procés de gènesi de noves llacunes.
Guillem Verger
La gènesi del delta de l’Ebre s’inicià al començament del darrer període post-glaciar (uns 20 000 anys aC). El desglaç d’importants masses de gel polar provocà una elevació del nivell marítim, ascens que es produí mitjançant diverses estabilitzacions esglaonades. L’última, produïda uns 2500 anys aC, marca el nivell de partida de la configuració actual. En un primer moment, tot just quan l’home debutava en la colonització del territori adjacent, la progressió fou lenta i estigué dominada pels factors naturals. Entre els segles XIV i XIX, el procés de creixement s’accelerà, possiblement lligat a l’augment de la desforestació de la conca de l’Ebre i el consegüent increment de l’erosió. A partir del segle XIX, la influència de l’home en l’evolució del delta és decisiva. La construcció dels canals de la dreta (any 1857) i de l’esquerra (any 1912) consolida l’expansió del conreu de l’arròs. De manera immediata, la transformació agrícola de marjals i sosars creix a un ritme vertiginós fins al punt que, a la dècada dels anys vuitanta, els únics espais que resten sense modificar es localitzen a la perifèria del delta i representen només un 20% de la superfície total. Així i tot, la influència de l’agricultura en les àrees considerades com a naturals no és menyspreable, especialment en el cas de moltes llacunes litorals on la descàrrega d’aigües d’origen agrícola ha transformat les condicions hidrològiques del medi. D’altra banda, la construcció de grans pantans a la conca de l’Ebre ha fet disminuir l’aport d’al·luvions de manera que l’erosió marina iguala o, fins i tot, supera la progressió deltaica.
El clima, de tipus mediterrani marítim, es caracteritza per la importància de dos vents: el mestral, vent sec del nord-oest, i el llevant, de component est i principal portador de la pluja.
La vegetació, un món entre tres aigües
Petites dunes amb les característiques tofes del borró (Ammophila arenaria), a la platja de la Marquesa.
Juan M. Borrero
Si s’hagués de descriure la vegetació natural del delta de l’Ebre segons un nombre limitat de factors del medi, caldria referir-se a la salinitat, el règim hídric i la textura del sòl. Les variacions temporals i espacials dels valors que presenten aquests paràmetres determinen l’aparició d’una o altra comunitat.
El sistema de dunes més extens i complex del delta de l’Ebre (un dels més importants dels Països Catalans) es localitza entre la punta del Fangar i la platja de la Marquesa. Les dunes més mòbils són poblades pel jull de platja (Elymus farctus) i el borró (Ammophila arenaria). Les comunitats situades a sotavent són més riques d’espècies i hi domina la crucianel·la marina (Crucianella marítima) i la bufalaga hirsuta. En aquest tipus d’ambients viu Limoniastrum monopetalum, plumbaginàcia de distribució meridional que té al delta l’única població espontània de Catalunya.
Les comunitats vegetals pròpies dels sòls salins són molt diversificades i ocupen una superfície considerable. Els salicornars subarbustius (Arthrocnemetum fruticosi, Arthrocnemetum. glauci) i els herbacis (Salicornietum emerici), la comunitat de limòniums i donzell marí (Zygophyllo-Limonietum) i les jonqueres halòfiles (Spartino-Juncetum maritimi) formen un policromàtic mosaic, particularment ric d’espècies amb un gran valor biogeogràfic. Cal destacar la sosa de flor (Zygophyllum album), que té aquí l’única localitat de l’Europa continental, i un grup de plantes, els limòniums o ensopegueres, extraordinàriament diversificat als salobrars: Limonium densissimum, L. girardianum, L. ferulaceum, L. bellidifolium, L. narbonense, etc.
Els boscos i bosquetons característics dels ambients riparis han estat intensament transformats en conreus horto-frutícoles. En els fragments que s’han salvat de la destrucció (illes fluvials de Gràcia i Sapinya), encara s’hi localitzen dos tàxons rars: el lligabosc valencià (Lonicera biflora) i una raça del freixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia subespècie oxycarpa).
Les llacunes litorals, anomenades localment basses, constitueixen un dels medis més espectaculars. Actualment, es poden veure tots els estadis evolutius dels ambients palustres litorals: llacunes incipients (el Garxal), llacunes madures envoltades d’un ampli anell de canyissar (les Olles, l’Encanyissada, la Platjola), llacunes reblertes parcialment (erms de Casablanca) o totalment (zona de l’Arispe). En els ullals hi ha surgències d’aigua dolça pròpies de les zones torboses, i són especialment interessants les poblacions relictes de nenúfars (Nymphaea alba).
Malgrat l’extraordinària diversitat dels ambients poc alterats per l’home, el paisatge que ocupa més extensió al delta de l’Ebre són els conreus i, especialment, els arrossars. La introducció de l’arròs conduí a la propagació involuntària d’altres espècies d’origen tropical: diferents pressegueres d’arrossar (Ammania) i panissoles (Echinochloa), anomenades localment mill, l’alfàbega (Lindernia dubia), etc. Actualment moltes d’aquestes plantes, com ara la marsilea o agret (Marsilea quadrifolia), han estat pràcticament extingides per l’ús generalitzat d’herbicides.
Per acabar, cal fer esment de la importància dels alguers de fanerògames dels medis litorals bentònics (badies dels Fangar i dels Alfacs) i també dels tapissos microbians laminats que es troben a les maresmes halòfiles de la punta de la Banya.
Una fauna fonamentalment aquàtica
Platja a la punta del Fangar, al Delta de l’Ebre.
Juan M. Borrero
En el poblament animal de la plana deltaica dominen les espècies lligades als medis aquàtics. L’existència d’una gran diversitat d’ambients, juntament amb l’elevada productivitat d’aquests tipus de medis, afavoreix que la fauna sigui molt nombrosa.
En general, els invertebrats estan molt poc estudiats. Els mol·luscs marins propis dels fons sorrencs (tellerines, escopinyes, etc.) presenten importants poblacions sotmeses a un intens aprofitament econòmic. Per contra, a les aigües dolces dels ullals i del riu es troben altres espècies de caràcter relicte (Margaritiphera auricularia, Melanopsis). Entre els crustacis són significatius Palaemonetes zariquieyi, gambeta que habita les aigües netes, la tortugueta (Triops cranciformis), pròpia dels arrossars, i l’artèmia (Artemia salina), molt abundant en els ambients hiperhalins.
La fauna vertebrada és, amb molta diferència, el grup més ben conegut. La comunitat de peixos es compon d’unes 48 espècies, algunes de les quals són endemismes peninsulars o íberomagrebins: el fartet, el samaruc, la bavosa de riu i el llopet comú. La granota verda és l’amfibi que presenta les poblacions més nombroses; les altres espècies són molt més rares (reineta meridional, gripau d’esperons, tritó jaspiat, etc.). Les sargantanes cuaroja i cua-llarga constitueixen els rèptils més característics dels sorrals. La gran extensió que ocupen les llacunes afavoreix la presència, encara que cada cop menys freqüent, de les dues tortugues d’aigua (l’europea i la ibèrica). Els mamífers estan pobrament representats. Cal destacar, però, algunes espècies com la rata d’aigua (Arvicola sapidus), el rat-penat d’aigua (Myotis daubentoni) i la llúdriga.
Els flamencs, presents al llarg de tot l'any al Delta de l’Ebre.
Fototeca / MC
Les aus són els vertebrats dels quals es diposa d’una informació més detallada. Per als ocells aquàtics del paleàrtic occidental, el delta de l’Ebre constitueix un indret clau durant els períodes migratoris i d’hivernada, és d’importància internacional per a l’hivernada d’un mínim de 13 espècies, i en conjunt més de 180 000 ocells aquàtics hi hivernen regularment. Entre ells uns 80 000 són anàtids i fotges (dominen entre els ànecs els collverds, els xiuladors i els cullerots), 70 000 són làrids (sobretot gavina capnegre i gavina vulgar), 15 000 ardèids (bernats pescaires, esplugabous i martinets blancs) i 20 000 limícoles. Als ambients marins hivernen la baldriga pufí, el mascarell o cartacràs i el gavot. Durant els passos migratoris, els limícoles destaquen per la seva diversitat i abundància.
Les poblacions d’aus nidificants són també prou notables: s’hi reprodueixen regularment unes 95 espècies, de les quals 24 tenen aquí un dels principals nuclis europeus de cria. Per posar un exemple, la colònia de gavina corsa instal·lada a la punta de la Banya aplega més del 60% de la població mundial. Altres gavines interessants que nidifiquen al delta són la gavina capblanca i el gavià fosc. També són molt importants els nuclis reproductors de xatracs —en especial dels xatracs menut i de bec llarg— i d’ardèids, dins els quals destaquen per la seva raresa el martinet ros i el bitó o toro. Entre els diferents limícoles nidificants poden esmentar-se el camesllargues, el bec d’alena o cusi-sacs, la garsa de mar i la perdiu de mar. Per últim, cal esmentar algunes espècies de passeriformes, com la terrerola rogenca, pròpia dels salobrars, o la boscarla mostatxuda, el boscaler comú i la mallerenga de bigotis, habitants dels canyissars.
Estat de conservació
La idea de salvaguardar el patrimoni biològic del delta de l’Ebre arrenca al final dels anys setanta, quan es dona a conèixer la seva importància internacional per als ocells aquàtics i, al mateix temps, es constata l’accelerada destrucció de maresmes i sosars. En totes les conferències internacionals d’aquesta època apareix entre els espais de primera categoria i d’urgent protecció (Convencions de RAMSAR, Projecte MAR, etc.). A la dècada dels anys vuitanta, la Generalitat de Catalunya crea el Parc Natural del Delta de l’Ebre (7736 ha), que inclou la major part de les àrees que resten sense alterar.
El funcionament del parc durant aquest període ha estat acompanyat d’un augment de la major part de les poblacions d’ocells nidificants i hivernants, fruit sobretot de la major vigilància de les zones de nidificació i de la major racionalitat dels aprofitaments cinegètics. Això no obstant, el futur que planeja sobre el delta no és del tot esperançador. A part la problemàtica que afecta el conjunt de la plataforma física del delta (retenció d’al·luvions en els pantans, augment de la salinització per efecte del transvasament d’aigües de l’Ebre, etc.), una gran part de les actuacions del parc són limitades per raó de la titularitat privada de moltes de les zones que gestiona. Molt més greu és la manca d’una planificació global que consideri el desenvolupament econòmic del delta però que al mateix temps garanteixi la pervivència dels seus valors naturals. Alguns tipus d’aprofitaments econòmics (piscicultura, urbanitzacions, ports esportius) tenen efectes totalment catastròfics si s’apliquen a les àrees naturals. La creació d’una zona de pre-parc, incloent-hi els arrossars que envolten les llacunes, és del tot imprescindible: molts dels ocells que nidifiquen dins del Parc s’alimenten en els conreus adjacents. Finalment, cal esmentar el problema de la modificació del cicle hidrològic i la contaminació d’origen agrícola (adobs, pesticides) que afecta les llacunes.
Consells per al visitant
Dues importants vies de comunicació, l’autopista A-7 i la carretera N-340, permeten un accés ràpid al delta de l’Ebre. Per tren s’hi pot arribar per la línia Barcelona-València; hi ha tres estacions (l’Ampolla, Camarles i l’Aldea-Amposta) situades al seu marge continental.
El Parc Natural del Delta de l’Ebre ha creat dos centres d’informació, situats a l’Ecomuseu i a la Casa de Fusta, que distribueixen mapes i fulletons de l’espai. L’Ecomuseu del Delta, obert tot l’any, és a Deltebre, i s’hi pot observar una representació a petita escala dels principals ambients deltaics. El Centre d’Educació Ambiental depenent del Parc disposa d’un servei pedagògic que programa estades per a les escoles, i també d’un servei de guies especialitzat en itineraris de natura. Situat a les vores de la llacuna de l’Encanyissada, el refugi-museu de la Casa de Fusta ofereix la possibilitat de conèixer una de les millors col·leccions ornitològiques de Catalunya.
L’observació d’ocells, un dels grups faunístics més vistosos, és facilitada per un conjunt d’observatoris repartits per tot el delta (punta del Fangar, Garxal, Encanyissada i Punta de la Banya).
Cada estació de l’any permet una visió totalment nova d’un món tan canviant com és el delta. Així i tot, les dades més recomanables van des de la meitat de maig fins a la meitat de juliol, coincidint amb l’època de reproducció dels ocells i de florida de la majoria de les plantes, i des de la meitat d’octubre a desembre, perquè s’hi poden observar els grans estols d’ànecs i altres aus hivernants. La benignitat del clima durant una bona part del l’any i l’escàs relleu de la zona inciten a la utilització de la bicicleta com a mitjà de transport.