Montserrat

Abundància de monòlits rocosos a l’extrem occidental de Montserrat. El vessant meridional de la muntanya torna a ser cobert per alzinars i pinedes de pi blanc, després dels incendis del 1986.

Dreamstime / Lagui

Montserrat (1.5), entre els principals espais naturals del sistema litoral català.

El massís de Montserrat, juntament amb Sant Llorenç del Munt, constitueix la zona més important del sector central de la Serralada Pre-litoral catalana. S’aixeca molt bruscament sobre les planes i serres veïnes i especialment sobre el riu Llobregat, que discorre a poc més de 100 m d’altitud. Pràcticament tota l’àrea culminal, d’un extrem a l’altre de la serra, se situa per sobre dels 1000 m, i és coronada pel cim de Sant Jeroni, de 1236 m.

La muntanya és formada majoritàriament per conglomerats que comprenen còdols lligats per una matriu sorrenca i un ciment calcari. La gènesi dels conglomerats montserratins arrenca de l’Eocè, moment durant el qual l’àrea on actualment s’enlaira la serra es localitzava als límits de la Depressió Central Catalana, aleshores convertida en un golf marí. Durant l’Eocè mitjà-Oligocè, per efectes dels processos erosius sobre els relleus litorals, hi tingué lloc una important acumulació de còdols al·luvials. Aquests materials originaren un conjunt de cons de dejecció de gran potència (més de 1000 m, amb intercalacions d’estrats de gresos i lutites). La tectònica alpina provocà l’aixecament d’aquests sediments formant diferents massissos de l’actual Serralada Pre-litoral. L’erosió posterior ha originat un relleu molt típic (conegut en termes geològics com a relleu montserratí), d’aspecte massiu i columnar i caracteritzat per l’abundància de canals, espadats i monòlits.

La singular morfologia de les roques montserratines ha generat una rica toponímia, de la qual el Cap de Mort és un suggeridor exemple.

Xavier Moreno

Encara que es pot considerar el clima general de Montserrat com a mediterrani, hi ha importants variacions dels paràmetres climatològics en relació amb les condicions topogràfiques (altitud i exposició). Els sectors de Collbató i del Bruc són més càlids i secs que al vessant nord, molt més influenciat per la continentalitat de la depressió del Bages. De manera anàloga, les precipitacions varien de forma important amb l’altitud.

El país dels alzinars

Abans dels grans incendis de 1986, Montserrat era una de les millors àrees d’alzinar dels Països Catalans. Hom podia observar-hi una àmplia mostra de diferents tipus d’alzinars (variacions segons l’altitud i l’exposició, transicions a les rouredes submediterrànies) molt poc alterats per l’home; actualment aquests boscos continuen presents però la seva extensió s’ha vist molt reduïda. La quasi totalitat del vessant nord i algunes zones del vessant sud es troben immerses en processos de regeneració vegetal que tendeixen cap a una lenta reconstrucció de la vegetació prèvia al foc.

Espectaculars formacions a les Coves del Salnitre, la cavitat subterrània de majors dimensions de la muntanya de Montserrat.

Oriol Alamany

L’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), l’alzinar típic de les terres litorals, es localitza per sota dels 1000 m a la solana i fins als 600-700 m a la part septentrional. Ja abans dels incendis mancava a àmplies zones, per raó de l’intens aprofitament agrícola que tingué la part basal de la muntanya. L’alzinar amb boix (Quercetum ilicis galloprovinciale viburnetosum lantanae), per contra, només es fa a les obagues i representa una transició a les rouredes seques. En aquest tipus d’alzinar no són rares algunes plantes submediterrànies, com el boix o l’olivereta. L’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) és propi dels replans més elevats on es produeix un rentat dels carbonats per l’aigua de pluja. Per aquesta raó, apareixen algunes plantes acidòfiles com el te del país (Veronica officinalis) i la betònica (Stachys ojficinalis). A més dels boscos clarament mediterranis, Montserrat n’aculi d’altres d’afinitats medioeuropees com la roureda amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis) i la teixeda (Saniculo-Taxetum). El primer d’ells, limitat entre els 600 i 800 m, forma petites clapes en indrets poc asolellats (peus de cingles a les obagues, canals, etc.). En aquesta comunitat poden trobar-se algunes plantes molt rares a les latituds mediterrànies com el tell de fulla gran i el segell de Salomó (Polygonatum odoratum). La teixeda, molt més constreta als indrets més frescals i rocallosos, mostra més intensament les afinitats eurosiberianes. A més del teix neixen algunes plantes nemorals tan atraients com el marcòlic (Lilium martagon).

Als llocs on no pot establir-se cap tipus de bosc o bé en els indrets més alterats per l’home (conreus abandonats, llocs molt cremats, etc.) apareixen comunitats arbustives, recobertes sovint pel pi blanc, i herbàcies. Entre les primeres, a part de les comunitats més comunes i extenses com la brolla calcícola de romaní i el bruc d’hivern (Erico-Thymeleetum tinctoriae) i la garriga (Quercetum cocciferae), cal destacar-ne d’altres més interessants. Així, en alguns punts on afloren llicorelles (serrat de Moixerigues) pot aparèixer la brolla d’estepes i brucs (Cisto-Sarothamnetum catalaunici) amb alguna espècie silícola molt rara als Països Catalans com l’escruixidor (Adenocarpus telonensis).

Els prats de Montserrat són força diversificats (llistonars calcícoles, Phlomido-Brachypodietum retusi, i silisícoles, Trifolio-Brachypodietum retusi, jonceda amb fenàs de marge, Brachypodio-Aphyllanthetum, etc.) i es distribueixen segons l’altitud, l’exposició i el substrat. Entre tots ells, cal remarcar el gramenet de seslèria (Conopodio-Seslerietum elegantissimae), típic dels relleixos dels cingles obacs de la part més alta del massís, que mostra clares afinitats oromediterrànies.

Els indrets dominats pel rocam (cingles, pedruscall, etc) són molt abundants a Montserrat. Acullen gran nombre d’espècies molt interessants des del punt de vista biogeogràfic: endemismes, plantes rares, etc. La comunitat de cargola (Erodietum rupestris), localitzada a les codines, acull una proporció força alta d’oròfits circummediterranis: Erodium foetidum subspècie rupestre, Paronychia kapela subspècie serpyllifolia, etc. A les comunitats més estrictament rupícoles (Jasiono-Linarietum cadevallii, Saxifragetum catalaunicae) apareixen molts endemismes, entre els quals destaquen l’orella d’ós (Ramonda myconi), la linària de Cadevall (Linaria origanifolia subspècie cadevallii) i la corona de reina (Saxifraga callosa subspècie catalaunica), aquesta última exclusiva de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

Empobriment faunístic al peu de la serra

Alguns dels peculiars rocams del marge esquerre del torrent de Migdia: els Plecs del Llibre, el Montgròs i la Roca Plana dels Llamps entre d’altres.

Jaume Orta

El poblament faunístic de Montserrat no assoleix, si més no pel que fa als vertebrats —el grup més ben conegut— el mateix interès que la seva vegetació. La degradació de la part basal de la muntanya, progressivament urbanitzada i amb una pèrdua paral·lela del seu caràcter agrícola, s’ha traduït en un descens de la diversitat faunística. L’absència de cursos permanents d’aigua superficial fa també que hi hagi una forta manca dels animals d’aquest ambient.

La fauna més ben representada és la característica dels boscos i les bosquines mediterranis, diferenciada aquesta segons el caràcter més o menys forestal de la vegetació i el predomini de l’alzina o dels pins com a espècies arbòries. Les comunitats d’ocells dels alzinars estan caracteritzades per petits passeriformes com el pit-roig, el cargolet, el bruel, la merla, la mallerenga blava, els tallarols gros i de casquet o el gaig; d’altra banda, hi és abundant el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus). A les pinedes les espècies presents són relativament semblants (a causa del caràcter forestal comú), però sovint hi són presents espècies típiques de les brolles, com els tallarols capnegre, de garriga i la tallareta cuallarga, o d’altres que són més freqüents a les pinedes que als alzinars: tudó, picot verd, mallerengues emplomallada i petita o l’àgil esquirol.

Entre els mamífers és remarcable la presència relativament abundant del senglar (associat a les zones de major cobertura vegetal) i de diversos carnívors entre els quals destaca la fagina; també ho és la dels diferents ratspenats que poblen les cavitats subterrànies de la serra.

Els extensos incendis han produït canvis faunístics molt acusats. A les zones de bosc cremat on no s’ha extret posteriorment la fusta, s’ha mantingut bastant el caràcter forestal de la fauna. En canvi, a les extenses àrees on s’ha aprofitat la fusta cremada s’ha produït una substitució dels antics ocupants per d’altres característics de zones obertes (en un inici per espècies sobretot de prats secs i després ràpidament per les de les brolles).

La fauna rupícola està afavorida pel caràcter eminentment rocós de la muntanya. Alguns ocells són particularment atractius per la coloració del seu plomatge, com les merles blava i roquera, o el pela-roques, present sols a l’època hivernal. Diferents ocells rapinyaires, tot i que generalment escassos, hi són presents: falcó pelegrí, àguila cuabarrada, duc, o els ja forestals astor, esparver i gamarús. Els rèptils més característics dels rocams són el dragó comú i la sargantana ibèrica; d’altra banda, un rèptil prou interessant, encara que poc abundant, és el termòfil escurçó ibèric. L’herpetofauna manté de tota manera espècies pròpies de regions de clima humit, com el vidriol i la salamandra, que cria als escassos bassals i fonts de la serra.

Estat de conservació

Qualsevol consideració mediambiental sobre Montserrat ha de tenir en compte la importància turística de la muntanya i la seva significació com a símbol religiós i nacional català. Aquests fets provoquen que veritables multituds visitin de manera continuada la muntanya, això sí, força centrats en l’abadia i el seu entorn, o en les seves vies d’accés. La també important tradició excursionista, unida a les característiques úniques de Montserrat com a lloc de pràctica de l’escalada han fet que la serra sigui freqüentada fins a les raconades més apartades. Tot això ha generat una pressió humana molt forta, amb problemes greus com l’abandonament de deixalles o l’acusada erosió als camins més fressats o de major pendent. És evident, doncs, la necessitat d’aconseguir que els nombrosíssims visitants tinguin una actitud de respecte envers les àrees naturals. Els problemes de manca d’espai físic de l’esplanada del monestir (llocs d’aparcament i serveis) o de la sinuositat de les carreteres d’accés s’han resolt de manera no gens positiva per a la muntanya (pèrdua d’àrees naturals, creació de talussos, amuntegament d’enderrocs, etc.).

La degradació de l’entorn de Montserrat (sobretot per processos urbanitzadors i de creació de vies de comunicació) ha desfigurat molt els panorames sobre la muntanya, alhora que ha afectat diverses espècies faunístiques montserratines que mantenien una forta vinculació amb les àrees envoltants més immediates.

Els grans incendis de 1986 van tenir, de retruc, alguns efectes positius dins l’àmbit del Principat de Catalunya. Així, la reacció a l’impacte social que produïren les desenes de milers d’hectàrees cremades a Montserrat i al conjunt del país sens dubte influïren a fer replantejar la política de prevenció dels incendis; es creà aleshores, per exemple, el cos d’agents forestals. Per contra, les mesures preses a la mateixa muntanya no van ser gaire afortunades: predominaren criteris de maquillatge i explotadors sobre els més estrictament de conservació, es produí una obertura bastant generalitzada de vials, etc.

La creació, el 1987, del Parc Natural de la muntanya de Montserrat ha estat de moment més simbòlica que altra cosa. És urgent que prenguin força els criteris de defensa dels sistemes naturals; cal que les diferents actuacions degradadores no continuïn destruint els valors biològics de la muntanya i que no es perdi l’encant del seu paisatge únic.

Consells per al visitant

L’aproximació a Montserrat pot fer-se per les carreteres N-II, C-1411, l’autopista A-18, i els ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (estacions d’Aeri Montserrat i de Monistrol). La muntanya està totalment envoltada de carreteres, que en permeten la circumval·lació i l’arribada al monestir. Un funicular aeri també hi puja, i és interessant la seva utilització perquè dóna una visió especial de la muntanya; a més està projectat un nou accés mitjançant un ferrocarril cremallera.
Per a prendre contacte amb els ambients naturals de la muntanya és convenient allunyar-se un mínim de la saturació humana de l’abadia i dels seus accessos. Qualsevol època és adequada per a la visita, i de fet el paisatge no canvia gaire al llarg de l’any. L’hivern és suau, i els dies clars permeten una visió molt bona de les comarques centrals del Principat, des del mar fins al fons nevat del Pirineu. Les nevades són escasses a Montserrat, però durant el breu temps que la neu hi persisteix, els resultats estètics són molt remarcables. La primavera i la tardor permeten diferenciar millor els claps de vegetació caducifòlia.
Un itinerari molt adient és l’anada des de l’abadia al cim de Sant Jeroni. Aquest bellíssim recorregut permet travessar zones d’alzinar ben conservat, passant vora alguns dels monòlits més emblemàtics de la muntanya (Gorra Frigia, Cavall Bernat, etc.), i arribar finalment a l’excel·lent mirador de Sant Jeroni. La pujada des de Collbató al monestir és més feixuga, però permet conèixer la zona més eixuta i assolellada de Montserrat. Pot fer-se pel camí de les Feixades, que passa per davant de les coves del Salnitre, habilitades per al turisme, o per l’anomenat camí Vell.