Visió del congost de Mont-rebei, des del sud.
Anna Motis
La serra del Montsec (1.16), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
El Montsec constitueix una de les serres més característiques dels contraforts pirinencs centrals més externs. D’orientació oest-est, té una forma d’arc d’uns 42 km de llargada i 5-6 km d’amplada. És retallat perpendicularment per la Noguera Ribargoçana i la Noguera Pallaresa, rius que originen dos congostos impressionants: Mont-rebei i Terradets. Aquests rius també divideixen la serra en tres sectors ben definits: el Montsec de l’Estall (1324 m) a la Baixa Ribagorça, el Montsec d’Ares (Santalís, 1680 m) al tram central i el Montsec de Rúbies (Mirapallars, 1677 m) a l’est, enllaçant amb la serra de Comiols.
Quant a l’aspecte tectònic, es tracta d’una conca sedimentària mesozoica que, per efecte de l’orogènesi alpina, originà dos mantells de corriment que es desplaçaren uns 20-50 km més al sud. Aquestes deformacions, juntament amb els moviments de compressió i l’erosió posteriors, han definit una dissimetria molt marcada entre el vessant sud, en forma de graons molt espadats, i el vessant nord, inclinat més suaument. Els materials litològics més abundants són les calcàries compactes, les quals alternen amb capes de margues i argiles. La sèrie del Cretaci, que forma la part més culminant, és la més potent i extensa del massís. El Montsec, amb 72 avencs i 90 coves catalogats, constitueix un massís càrstic de primera magnitud. Els jaciments fossilífers són força notables, i en destaquen el de les calcàries litogràfiques del Cretaci inferior, un dels més importants del món. Aquest jaciment ha proporcionat un nombre important de restes de plantes molt primitives (filicines, cicadals, ginkgoàcies, etc.), i també d’animals, entre els quals mereixen especial atenció els fòssils d’antics ocells.
Tant en l’aspecte geogràfic com bioclimàtic, el Montsec representa una zona fronterera entre el món mediterrani continental de la Depressió Central Catalana, al sud, i el país submediterrani, al nord. L’eixutesa estival augmenta de nord a sud, i en altitud. Els congostos gaudeixen d’un microclima particular més càlid i humit, fet que influeix en l’aparició d’algunes comunitats vegetals més pròpies de les muntanyes litorals.
Dos mons en una serra
Carrascars cobrint l’obaga del Montsec d’Ares. Al fons, el Montsec de Rúbies; s’hi endevina el tall del congost de Terradets, que separa ambdues subunitats de la serra.
Ernest Costa
El paisatge del Montsec aplega un dels conjunts vegetals més diversificats dels Pre-pirineus. Per raó de l’orientació de la serra, la carena del massís separa dos dominis de vegetació molt diferenciats, manifestant-se una acusada asimetria entre els dos vessants.
El vessant solell, que originàriament devia èsser ocupat principalment pel carrascar (Quercetum rotundifoliae), ha estat molt modificat per l’home, dominant actualment les comunitats secundàries: garrigues (Quercetum cocciferae), brolles calcícoles (Rosmarino-Lithospermetum) i prats d’anuals (Phlomido-Brachypodietum retusi). La vegetació del vessant septentrional deuria ésser composta per rouredes submediterrànies: a la part basal per la roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum faginae) i, per damunt dels 1000-1100 m, per la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). La sèrie degradativa d’aquests boscos és constituїda pel matollar de boixerola (Paeonio-Arctostaphyletum crassifoliae) i per les joncedes de tendència continental, principalment, la jonceda amb espígol (Aphyllantho-Lavanduletum pyrenaicae). Lalzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale) cobreix petites extensions en els congostos i barrancs més càlids (barranc del Bosc, etc.) i és d’un gran interès biogeogràfic, pel caràcter relicte d’altres èpoques més calentes i humides.
Les carenes per sobre dels 1300 m, i també altres indrets especialment batuts pel vent, són idonis per als prats i les comunitats camefítiques propis de l’alta muntanya mediterrània. La brolla xeroacàntica d’eriçó i antil·lis de muntanya (Erinaceo-Anthyllidetum montanae) és la més important de totes elles, destaca per la presència d’alguns oròfits submediterranis rars (Potentilla cinerea subspècie velutina, Helianthemum canum) i algun endemisme pirinenc (Saponaria caespitosa). Les gespes mesoxeròfiles oromediterrànies (Ononidion striatae) es localitzen a les obagues de la serralada i hi troben refugi espècies d’irradiació pirinenca com l’ussona (Festuca gautieri) o el bell lliri dels Pirineus (Iris latifolia).
Els boscos de caducifolis ocupen petites superfícies a l’empar d’alguns peus de cingle i torrents poc asolellats de les obagues. Els més importants són els boscos mixtos de til·lers (Poo-Tilietum platyphylli) i la fageda amb boix (Buxo-Fagetum). Als primers, localitzats principalment al Montsec de Rúbies, es produeix una codominància de diferents espècies arbòries i arbustives, ja siguin de distribució eurosiberiana, com el tell de fulla gran i l’avellaner, o bé submediterrànies, com el roure martinenc i la blada. Un altre testimoni d’èpoques més humides i fredes és constituït per la fageda amb boix, limitada al serrat de la Fontfreda (Montsec d’Ares).
L’abundància d’espadats i rocams afavoreix la diversitat i extensió de les comunitats rupícoles. Algunes d’elles són molt riques d’endemismes, com per exemple la comunitat de corona de rei i orella d’ós (Saxifrago-Ramondetum myconii), de les cingleres ombrívoles, i el Petrocoptido-Antirrhinetum mollis, pròpia de les balmes de la part basal. Les tarteres constitueixen un hàbitat també ric d’endemismes: Aquilegia viscosa subspècie montsicciana i Linaria glauca subspècie bubanii.
En alguns talussos i vores de torrents, en llocs permanentment humits, poden aparèixer alguns prats dominats per Molinia caerulea (Molinio-Caricetum lepidocarpae). En aquests ambients troben refugi algunes espècies més pròpies de les mulleres pirinenques que assoleixen aquí el límit de distribució meridional per als Pre-pirineus. Entre elles cal destacar Tofieldia calyculata, la viola d’aigua Pinguicula grandiflora i la fetgera blanca (Parnassia palustris).
Les brolles i landes silícoles són bastant rares en un massís tan predominantment calcari. Malgrat tot, hom hi pot distingir l’Erico scopariae-Genistetum pilosae, landa on apareix la rara i esplèndida pulsatil·la de prat (Pulsatila rubra subspècie rubra), i una brolla silícola d’estepa muntanyenca (Trifolio-Cistetum laurifolii), sobretot localitzada al Montsec de l’Estall.
Varietat i riquesa de l’avifauna rupícola
Successió de rocams calcaris sobre el congost de Mont-rebei.
Oriol Alamany
El Montsec és l’única serra exterior dels Prepirineus catalans que assoleix una altitud notable. Gràcies a això i al contrast climàtic entre els dos vessants pot acollir una notable varietat d’ambients i, en conseqüència, d’espècies animals, entre les quals es troben algunes de caràcter marcadament pirinenc.
El grup de vertebrats més destacable del Montsec és el de les aus rupícoles, ja que inclou la gran majoria dels seus representants. Una de molt notable és la gralla de bec groc, còrvid que de fet se circumscriu bàsicament als Pirineus. També la més versàtil gralla de bec vermell cria a forats i escletxes de les roques, i també a l’interior de coves i avencs, que per aquest motiu han passat a ser denominats, en aquesta i altres serres, simplement "gralleres". Les aus rapinyaires (rupícoles o no) tenen una representació molt variada i notable qualitativament i quantitativa: a més de les necròfagues (voltor comú, aufrany, trencalòs) i de l’àliga daurada, el falcó pelegrí o el duc, se n’hi presenten d’altres relacionades amb les masses forestals, com l’astor, l’esparver, el gamarús o la rara àguila calçada, i a les valls properes, els milans reial i negre.
Entre els mamífers són destacables tres espècies de carnívors: la llúdriga (habitant dels cursos fluvials poc contaminats i alterats), el gat salvatge i la marta, en general lligada als boscos subalpins però aquí localitzada en algunes àrees del vessant obac. Per a aquesta darrera espècie, i com també s’esdevé en el cas del talp (Talpa europaea), el Montsec constitueix altra vegada un límit meridional de distribució. L’isard, ungulat molt típic dels Pirineus, pot arribar-hi excepcionalment en els seus desplaçaments.
La fauna herpetològica engloba tant espècies de climes freds com càlids: de les primeres destaca el tritó pirinenc (que hi té les localitats meridionals extremes), mentre que les espècies mediterrànies hi són, de fet, més ben representades, hi arriba, per exemple la serp de ferradura, colobra de contrastat i atractiu disseny. Notablement, la serra és un punt de coincidència de les dues espècies d’escurçons (Vipera aspis i V. latasti).
La important carstificació de la serra ha facilitat l’aparició d’una especialitzada fauna cavernícola, en què figuren endemismes com els col·lèmbols Pseudosinella subvirei o els coleòpters Troglocharinus senenti, T. hustachei i Speonomus velox.
Estat de conservació
En l’estat de conservació del Montsec han influït molt dos factors aparentment oposats: el desboscament i la repoblació forestal. Així, les tales i la ramaderia afectaren de manera dràstica el mantell vegetal de la serra, i per això els boscos d’una certa edat estan molt localitzats. D’altra banda hom procedí a l’afeixament i la repoblació de grans superfícies dels dos vessants, especialment absurdes als terrenys rocosos de la part culminant, on els pins plantats tenen un futur molt magre. La serra també ha estat afectada per les grans infrastructures: carretera i ferrocarril al congost de Terradets, línies elèctriques, el pantà de Canelles, que ha alterat el règim de la Noguera Ribagorçana i que ha negat temporalment el congost de Mont-rebei (malgrat la Reserva Natural Parcial creada l’any 1987). De moment, però, resta paralitzat el projecte de carretera del congost de Mont-rebei. Un problema ben particular ha estat d’altra banda l’espoliació continuada dels jaciments fossilífers.
Després d’una llarga campanya dels grups de conservació, l’any 1988 fou demanada per unanimitat del Parlament de Catalunya la declaració del Montsec com a Parc Natural. Sembla que aquest serà finalment el destí de la serra, un cop s’hagin vençut l’apatia administrativa i les desconfiances dels municipis envers aquesta qualificació. Amb el règim del parc les mesures proteccionistes (regeneració de la vegetació, conservació de la fauna), educatives i d’investigació podrien estar més ben canalitzades. Les activitats d’explotació i de lleure (escalada, esports d’aventura, etc.) tot i que poden perfectament encara ser practicades, haurien de ser sotmeses a una millor regulació per tal de pal·liar-ne possibles impactes. La protecció del Montsec de l’Estall topa però amb el problema de la limitada capacitat gestora actual de la Diputació General d’Aragó sobre els espais naturals de la seva comunitat.
Consells per al visitant
Un primera presa de contacte amb el Montsec pot ser la seva contemplació des del vessant sud per tal de veure les tres unitats en què la serra es divideix. Un punt òptim per a això és el coll d’Àger, situat un poc al sud d’aquesta població i per on passa la carretera de Balaguer a Àger. Entre els possibles llocs de visita, ja a la pròpia muntanya, poden indicar-se els impressionants congostos de Mont-rebei, Terradets i del Pas Nou. Pels dos darrers passa una carretera i per tant poden ser recorreguts en cotxe, mentre que el primer només pot ser visitat a peu, utilitzant un estret camí excavat a la roca. També és molt recomanable la pujada a la part més alta de la serra, que a més de permetre veure els ambients de les carenes ofereix uns amplíssims panorames dels Pirineus i els Pre-pirineus (una pista en bastant bon estat puja des d’Àger a la zona culminant, tot passant pel coll d’Ares). D’altra banda, per a conèixer el vessant obac de la serra, com també la seva vegetació de caràcter més humit, poden utilitzarse tant la pista que baixa des del mateix coll d’Ares fins a Alsamora com la que, al Montsec de Rúbies, descendeix al pantà de Cellers des de la collada de l’Hostal Roig (al nord de Vilanova de Meià).
Els espectaculars ocells carronyers poden ser observats pràcticament des de qualsevol punt del Montsec, però un d’especialment bo és Benavent. En aquesta població, situada vora l’extrem oriental de la serra, els elegants vols dels voltors comuns i d’altres rapinyaires poden ser contemplats fàcilment des del mateix poble.
Totes les estacions de l’any són aptes per a visitar el Montsec. A l’hivern pot arribar a fer-hi força fred, tot i que en cas de nevada la neu no hi té gaire durada. Si bé la flora i la fauna són menys aparents en aquesta època, la vista que s’obté des dels cims és per contra magnífica, amb les blancors de la serralada pirinenca i les boires que s’estenen als peus de la serra cobrint les planes veïnes i la Depressió Central.