Puigmal-Costabona

Altiplans de les carenes divisòries entre el Ripollès i el Conflent, vora la Portella de Morens.

Oriol Alamany

Puigmal-Costabona (1.9), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

Les muntanyes situades entre el Puigmal i Costabona constitueixen una de les millors mostres dels Pirineus axials orientals, i és un dels llocs que encara manté un baix grau d’artificialització. Aquest bloc muntanyós comprèn les capçaleres del Freser i el Ter, pel vessant meridional, i la del Segre, i també les conques senceres de diferents rius (Eina, Carançà, Mentet, etc.), per la banda septentrional.

L’alineació Puigmal (2913 m), pic de Noufonts (2874 m), puig de Bastiments (2874m) i puig de la Dona (2702 m) defineix una carena amb nombrosos cims que assoleixen quasi els 3000 m. A diferència dels Pirineus centrals, el glaciarisme ha originat un relleu relativament suau, caracteritzat per la raresa de carenes agudes i per l’abundància de valls obertes. Les mostres del modelat glacial i periglacial hi són abundants: circs d’Ull de Ter, circ de Concròs, estanys de Carançà, etc.

Pel que fa a la litologia, l’àrea és formada per una alta diversitat de materials paleozoics. Al vessant de l’Alta Cerdanya i del Conflent predominen les roques ígnies (principalment gneis) i al vessant meridional els esquistos. Malgrat el domini de les roques àcides, no són del tot rares les formacions carbonatades, molt sovint intercalades entre els esquistos. Cal destacar, per altra banda, la gran complexitat tectònica i estructural de l’àrea i també l’existència de mineralitzacions de gran interès petrològic.

La carena Puigmal-Canigó és una important barrera per als vents humits del sud-est procedents de la Mediterrània, per això es dóna una major quantitat de precipitacions al vessant meridional. El grau de continentalitat és menor que als Pirineus centrals, fet que comporta una major mediterraneïtat de la flora.

Una considerable riquesa d’endemismes

La vall de Carançà és una de les més diverses dels Pirineus Orientals. A la seva capçalera es localitza un conjunt lacustre d’origen glacial, del qual l’estany Negre, a 2500 metres d’altitud, n’és una bella mostra.

Xavier Moreno

Tant per raons geogràfiques com històriques, aquest sector pirinenc és relativament ric d’endemismes i oròfits rars. El grup més important d’aquests tàxons se circumscriu a ambients més especials com ara els clapers (Papaver alpinum subspècie rhaeticum, Arenaria serpyllifolia subspècie marschlinsii, Senecio leucophyllus), les congestes (Alchemilla alpina subspècie subsericea), les roques (Artemisia umbelliformis, Viola cenisia subspècie lapeyrousiana) i les molleres (Juncus triglumis, Juncus balticus subspècie pyrenaeus). D’altra banda, moltes plantes pirinenques assoleixen aquí el seu límit de distribució oriental. Entre les molses, destaquen per llur raresa Brioeritrophyllum inaequalifolium i Ptilium crista-castrensis.

El paisatge, un dels més diversos de tots els Pirineus, és marcat per la dissimetria pluviomètrica entre ambdos vessants, pel fort gradient altitudinal i per la gran diversitat de substrats. Com a la major part de la serralada, s’hi pot distingir una típica zonació en estatges: estatge montà dels boscos de caducifolis, estatge subalpí dels boscos de coníferes i estage alpí dels prats i rasos culminants.

La vall de Núria, amb l'Eina al fons. Una típica pineda de pi negre amb neret, a primer terme.

Dreamstime

A la part basal es fan les rouredes submediterrànies de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis); en alguns punts de la vall de Ribes apareix la roureda de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae), de arcada influència atlàntica. A les zones montana i altimontana predominen els mosaics de pinedes boreals de pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunici) amb boscos i bosquerons de caducifolis: l’avellanosa amb fetgera (Hepatico-Coryletum) i la freixeneda (Brachypodium-Fraxinetum excelsioris). Si s’exceptua l’Alt Conflent, les avetoses mai no ocupen grans superfícies; normalment es presenten sota la forma de boscos subalpins amb neret (Rhododendron-Pinetum uncinatae abietosum), o bé com avetoses subhumides on l’estrat herbaci és dominat per espècies pròpies de les fagedes (Helleboro-Fagetum abietetosum). Entre els 1700 i els 2400 m apareixen els boscos i matollars subalpins (Rhododendro-Pinetum uncinatae, Saxifrago-Rhododendretum).

Els prats i rasos alpins estan ben representats en aquesta zona, tant en extensió com en diversitat. Sobre els substrats silicis es localitzen els prats acidòfils típics: els rasos (Festucion airoidis), als llocs plans; els gespets (Festution eskiae), als pendents assolellats, i les gespes de pèl caní (Nardion), a les petites depressions. Per contra, sobre substrat carbonàtic, apareixen els prats alpins calcícoles: la gespa d’ussona (Festucion gautieri) als sollels; el prat de prímula gran i genciana acaule (Primulion intricatae) en condicions més mesòfiles, i el prat d’elina (Elyno-Oxytropietum) a les carenes ventoses.

Els matollars calcífugs d’azalea procumbent (Cetrario-Loiseleurietum), caracteritzats per l’alt recobriment liquènic (Cetraria islandica, C. nivalis, etc), es troben ben constituïts a les carenes del circ d’Ull de Ter i del Puigmal.

Per raó de la varietat de substrats i d’orientacions, les comunitats rupícoles (Saxifragion mediae, Androsacion vandellii) i glaerícoles (Iberidion spathulae, Senecion leucophylli) són força diverses. Les comunitats de congesta (Salicetea herbaceae) ocupen petites extensions a les parts innivades durant més temps. Les de caràcter calcícola, molt rares en els Pirineus catalans, hi estan representades (valls de Núria i de Carançà). Les mulleres (Caricion nigrae) són de dimensions més reduïdes que als Pirineus centrals, així i tot, hi ha mostres notables en algunes vall glacials, com a Ull de Ter i Carançà.

Una mostra molt completa de fauna pirinenca

La sargantana àgil (Lacerta agilis) és un rèptil de distribució centreuropea que amb prou feines arriba als Pirineus, però que és present en diferents localitats de l’Alt Ripollès i la Cerdanya.

Oriol Alamany

Tot i estar situades vora un dels extrems dels Pirineus, força a prop de la Mediterrània, aquestes muntanyes mantenen gairebé completament el conjunt d’espècies característicament pirinenques. Les seves altituds màximes (només inferiors en 500 m als pics més alts de la serralada) permeten que aquests animals trobin encara unes condicions ambientals adequades. Podem localitzar-hi les típiques aus habitants de l’estatge alpí: la perdiu blanca (malgrat la seva regressió és aquí més abundant que a la major part dels Pirineus), el cercavores, el grasset de muntanya o l’escàs pardal d’ala blanca.

Molt notablement, hi ha criat el corriol pitroig, limícol que a les muntanyes del centre i sud d’Europa és tan sols un rar nidificant. Entre els mamífers d’aquest ambient figuren el talpó de tartera (Microtus nivalis) i el talpó dels prats (Microtus arvalis), l’ermini, probable predador seu, i darrerament la marmota, que, com el mufló, s’ha escampat a partir de les introduccions realitzades al vessant septentrional. Malgrat refugiar-se als boscos durant una bona part de l’any, l’espècie popularment més emblemàtica dels ambients alpins és l’isard. A causa de la caça abusiva havia esdevingut raríssim al començament dels anys seixanta, però actualment torna a ser força abundant, i és un dels pocs mamífers observables amb relativa facilitat.

Igualment són presents en aquestes muntanyes les espècies vinculades als rocams, com les gralles de bec groc i de bec vermell, l’insectívor i grimpador pela-roques o rapinyaires com l’àguila daurada, el trencalòs, el xoriguer o el cada cop més freqüent voltor comú. Entre els habitants dels boscos subalpins destaquen per la seva raresa i interès el gall fer, el mussol pirinenc, la becada i el picot negre, i dins els mamífers carnívors, la marta i el gat salvatge. Les espècies dels boscos i prats montans estan també molt ben representades i fan que el conjunt de vertebrats d’aquestes valls sigui molt divers. Com a exemple dels ocells característics dels prats i les landes de la meitat dels vessants poden assenyalar-se la perdiu xerra o l’escàs esparver d’estany.

L’herpetofauna té un marcat caràcter centreuropeu: destaquen, a part l’endèmic tritó pirinenc, la salamandra, espècie que com els gripaus és aquí una víctima freqüent del trànsit rodat, la granota roja, el llangardaix verd, la sargantana de paret, la localitzada sargantana àgil, la serp verda i groga, la colobra llisa europea i l’escurçó europeu. Cal dir que excepte l’ercurçó i, sobretot, la granota vermella, prou abundant als rierols i mulleres alpines, aquestes espècies habiten principalment a les cotes mitjanes i baixes de les valls.

Entre els molts invertebrats d’interès poden assenyalar-se Arianta arbustorum xatarti, subspècie de cargol endèmica d’aquestes muntanyes i que es localitza als prats alpins, el lepidòpter Boloria napaea o les espècies cavernícoles exclusives de la zona: el quilòpode Lithobius ambulotentus i tres coleòpters, Geotrecus puigmalensis (caràbid) i els catòpids del peculiar gènere Perriniella (P. faurai i P. bofilli), que només es troba aquí.

Estat de conservació

El gran interès biogeogràfic d’aquesta àrea (constitueix la zona d’alta muntanya més oriental de tots els Pirineus, juntament amb el massís del Canigó) no li ha pas estalviat actuacions agressives contra el medi natural. Espècies amb localitats extremes com el gall fer, que es pot caçar legalment al vessant nord, han patit les conseqüències d’una gestió dels boscos subalpins sovint desastrosa: un bon exemple és l’estat actual de la Baga de l’Estremera, vora Queralbs. Hom ha arribat a explotar boscos de propietat pública on la conservació de l’hàbitat del gall fer i d’altres espècies amenaçades hauria d’haver estat per a l’Administració un objectiu prioritari. D’altra banda, les estacions d’esquí han malmès àmplies àrees alpines dels dos vessants i amenacen d’expandir-se més. És justament el desenvolupament del turisme lligat als esports d’hivern el perill més evident per a la conservació d’aquest espai. El turisme estival hi té una tradició molt antiga i en principi podria ser compatible amb la seva conservació mentre no signifiqués una intensa transformació del medi, fet que localment ja s’ha produït. Algunes conseqüències negatives es deriven de la massificació d’aquest turisme o de la realització d’activitats lesives com la pràctica il·legal del motorisme de muntanya als rasos alpins.

L’establiment, als dos vessants, de reserves de caça s’ha demostrat com una mesura molt efectiva per a la recuperació de les poblacions d’algunes espècies, sobretot en el cas de l’isard. A més, part del sector nord-oriental es troba dins de les reserves naturals de Pi, Mentet i Prats de Molló, mentre que pel vessant sud la major part de l’espai ha estat inclòs dins del Pla d’Espais d’Interès Natural. Amb tot, la protecció de què gaudeix l’àrea és força limitada.

Caldria tenir molt més en consideració l’interès i la situació geogràfica extrema de les comunitats biològiques d’aquestes muntanyes a l’hora de programar les actuacions humanes, bàsicament les relacionades amb la creació d’infrastructures turístiques, l’esquí i l’explotació dels boscos de muntanya.

Consells per al visitant

Aquesta és una de les àrees més clàssiques de l’excursionisme català, i de fet la caminada és el mitjà més apropiat per a fruir plenament del paisatge. De tota manera, les comunicacions existents permeten accedir sense esforç a molts punts d’interès, fins i tot als ambients alpins. Les carreteres recorren les valls meridionals (de Queralbs i Fontalba a la vall de Ribes; de l’estació hivernal de Vallter a la de Setcases), envolten la base del Puigmal (carretera N-152 en el seu pas per la collada de Toses) i penetren a diferents valls del vessant nord (Vallcebollera, ribera d’Er, Segre, Mentet, etc). Així mateix, el ferrocarril cremallera de Núria (l’únic del país d’aquestes característiques) arriba fins al santuari del mateix nom amb un pintoresc recorregut a través de les gorges de Núria, fins a deixar el visitant pràcticament a 2000 m; a partir d’allà són possibles des de suaus passejades fins a les ascensions més dures. Un itinerari clàssic, la travessia de Núria a la vall de Setcases, recorre l’alta carena de cims que, en ple medi alpí, separa el Conflent del Ripollès. Un altre itinerari molt espectacular i complet és el de la vall de Carançà. El seu recorregut íntegre, des del poble de Toès fins al coll de Carançà (o a l’inrevés) posa en contacte amb els successius estatges de la muntanya, des dels boscos amb grans influències mediterrànies de la part més baixa fins als circs lacustres de la capçalera, on encara a l’estiu es troben algunes congestes. Ambdós itineraris són considerablement llargs i durs, i reservats en principi per a l’estiu o la tardor. És més accessible, per exemple, recórrer sols la part baixa del segon d’ells; això és, a partir de Toès, visitar les esquerpes gorges de Carançà, àrea d’una gran frondositat vegetal i particularment sorprenent per la policromia tardoral dels caducifolis.