Resultats de la cerca

La mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus viu a tota mena de boscos, principalment de terra baixa, on se la veu volant d’un arbre a l’altre, sempre en estols compactes dels quals sorprèn la rapidesa de moviments Té, com la resta de mallerengues, una manera característica de moure’s per les branquetes, voltant-les insistentment i gairebé contínuament Aquesta mallerenga, però, no es confon amb cap altra per l’aspecte que li dona la cua, molt més llarga que el cos Ramon Torres Als Països Catalans la mallerenga cuallarga és sedentària i nidificadora comuna falta a les zones costaneres de l’…

El grasset de muntanya Anthus spinoletta és més gros que la titella Anthus pratensis, car ateny fins a 16,5 cm, i amb el bec més llarg La confusió amb aquesta espècie és impossible a l’època de reproducció, car la titella no nia a les nostres terres, però és fàcil a l’hivern, ja que ambdues espècies es troben juntes fent esbarts mixtos Llavors es diferencien per la veu, pel color de les parts superiors, més fosc en el grasset de muntanya, i pel de les potes, més fosques en aquest Marisa Bendala Nidificador comú a les muntanyes altes de la Catalunya Nord, resta del Principat i Andorra Fora…

L’oreneta cuablanca Delichon urbica és més petita que la vulgar no sobrepassa els 13 cm i, diferentment d’aquesta, viu a les ciutats i nia a les façanes de les cases S’identifica pel color blau negrós del dors, al qual destaquen la taca blanca del carpó i el blanc del dessota Té la cua lleugerament forcada, però molt menys que l’oreneta vulgar, com s’aprecia a la fotografia Tony Tilford/Index Aquesta espècie és estival, nidificadora i abundant a tot el territori dels Països Catalans, a excepció de les illes de Formentera i Cabrera A més, durant els dos passos migratoris s’…

El territ variant Calidris alpina és el més comú, al nostre país, dels escolopàcids Sobretot a l’hivern, és prou semblant al territ bec-llarg, bé que una mica més petit 16-18 cm L’exemplar illustrat procedeix del delta del Llobregat Ramon Torres És el territ més comú al territori estudiat Abunda durant les migracions, sobretot a la tardor, i a l’hivern és molt escàs i irregular, llevat del delta de l’Ebre i els marjals del migjorn valencià, on és comú La migració de primavera al delta de l’Ebre comença ja el febrer, però no s’observa a la resta del nostre litoral fins a la…

Perdiu de mar Glaerola pratincola ajocada al seu niu de cirialeres als arenys del delta de l’Ebre Els tons llampants del bec i de la gorja, així com el vellutat to torrat del mantell, en contrast net amb el color blanc del carpó i la cua forcada, li confereixen un aspecte inconfusible Albert Martínez La perdiu de mar és un ocell estival, migrador escàs, però regular en tot el territori estudiat, llevat d’Andorra Antigament, havia estat més estesa, però ara només nia regularment a Catalunya i el País Valencià Hivernant excepcional al Paleàrtic, es coneix només l’observació d’un…

El gall fer Tetrao urogallus o gall salvatge dels nostres boscos pirinencs és un ocell difícil de veure pel seus hàbits solitaris i per les característiques del seu hàbitat El mascle, del qual veiem un exemplar a la fotografia, ateny 85 cm d’envergadura, i és de plomatge gairebé negre és característica la pell nua, vermellosa, que li envolta l’ull i el color clar del bec Noteu, també, l’amplada de la cua oberta Joaquim Gosálbez Als Països Catalans el gall fer resideix a Catalunya i a Andorra, mentre que a la resta del territori és absent A les nostres terres es comporta com un…

L’ànec cuallarg Anas acuta , un dels nostres ànecs més grossos fins a 56 cm, es caracteritza, com indica el seu nom comú, per la cua llarga i prima El mascle a l’esquerra té una combinació de colors típica, especialment pel que fa a la taca blanca del pit, que s’enfila a banda i banda del coll La femella és difícil de diferenciar de la de l’ànec collverd, bé que la llargada de la cua i el color gris del bec poden resultar indicatius Oriol Alamany Migrador i hivernant regular que, excepte en algunes localitats del País Valencià i del delta de l’Ebre, és molt escàs, majorment al rerepaís Bages…

Àrea de distribució del misgurn del Japó Misgurnus anguillicaudatus als Països Catalans IDEM, a partir de fonts diverses El misgurn del Japó o llop oriental Misgurnus anguillicaudatus és un cobítid Cobitidae de mida mitjana que pot assolir els 25 cm quan és adult, si bé la majoria d’exemplars no superen els 15 cm de longitud total Té el cos allargat de secció gairebé cilíndrica i la boca en posició ínfera i envoltada de cinc parells de barbetes La coloració és marronosa al dors, amb un patró irregular de taques negres, i groguenca al ventre A diferència d’altres espècies del mateix gènere…

El cruixidell Miliaria calandra presenta el més conspicu dels becs que caracteritzen els emberízids, amb unes comissures obliqües, molt típiques, fet netament constatable en aquest exemplar fotografiat en uns conreus aragonesos Es tracta d’un moixó grosset 18 cm, amant dels secans de la terra baixa, de tons terrosos ratllats de vires fosques Xavier Parellada Miliaria =Emberiza calandra El cruixidell es presenta arreu dels Països Catalans, i es fa gradualment més escàs en augmentar l’altitud desapareix per sobre dels 1100-1300 m i disminuir la temperatura no se’l troba per sota de la…

En la seva organització hi exercí un paper decisiu Eufemià Fort i Cogul El primer colloqui, celebrat a Santes Creus 1966, fou convocat per l’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus amb l’objectiu d’afavorir l’elaboració del Monasticon Cataloniae Hi participaren nombrosos catedràtics i professors universitaris, com Eufemià Fort i Cogul, Josep M Casas i Homs, Miquel Coll i Alentorn, Joan-Ferran Cabestany i Fort, Jaume Sobrequés i Callicó i Manuel Riu i Riu També hi prengueren part Antoni Pladevall, alguns investigadors vinculats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de…